Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cap al tard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cap al tard. Mostrar tots els missatges

10 d’agost 2023

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.


Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

15 de juny 2023

El gest parla

El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci
de les paraules.
Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.
Marinada que ondeja bladars, cap al tard.


El laberint del cal·lígraf, XVI



Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

16 d’agost 2020

L'amor del lledoner extint

Pogués a la teva ombra,
mon lledoner amat,
saltant mig segle enrera
─ per tu mig segle envant ─
desfer la torbonada
que a mort et va portar!
Series ara l'arbre
més bell d'aquest voltant,
i jo fora menuda,
tornada als meus quatre anys.
Vers tu rossegaria
la pell de l'ensellar,
aquella pell negrosa
com tos lledons gemats.
Quin dolç allargassar-m'hi
les hores tardorals!
En curullada embosta
ton fruit arreplegat
per terra escamparia,
joguina rodolant.
Oh fruit, verd com la fulla,
com la claror daurat
i a la fi bru, dolcíssim,
que els colomins volats
del niu, amb golosia
anaven bequejant!
Arbre de soca dura,
pomposament fullat,
que el goig de tes baldanes
donaves per l'altar;
que fores, amb la torre,
honor del vell casal;
amor de la infantesa,
no mai desarrelat,
com més la gent t'oblida
més d'enyorar-te em plau;
arbre extingit que fores
pomposament fullat,
si encara bressolessis
ma son de cap al tard!


Maria Antònia Salvà, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues