Les sargantanes

Les sargantanes
escolten sota el sol
entre ruïnes.

De les estances,
me n'agraden les ombres
i abandonar-m'hi.

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

¿Qui vigila i et guarda

¿Qui vigila i et guarda
i no fa mai soroll?

¿Qui s'emporta l'estona
quan descansa l'amor?

¿Qui fa frau a l'estança
i a les hores de son?

¿Qui fa cau i escalfor?

Com un guarda a la porta
que desitja silent
que no acabi aquest torn

Pau Gener Galin. Flama de bruc. 2015

Ocells migratoris

Has mort tantes vegades arraulida

a l'alba densa, opaca, de l'amor!

Com ocells migratoris

anem d'ací, d'allà

cercant estances càlides.

T'endinses vers l'enigma de les coses,

t'embriaga el misteri de l'obscur

i perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplir

el buit de tants papers

es fon amb la impossible meravella

de trobar la mesura del desig.

Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Al frontispici, fotografia d'Assumpció Forcada.

Pròleg: Maria Aurèlia Capmany.

Elegia de la mar que retorna

Vida crescuda en l'onada perenne que torna a la platja

i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:

mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,

gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir

l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,

frases partides d'un text càlidament esgotat.

Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena

d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar

i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga

illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat

a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida

del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.

Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia

ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:

siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,

i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.

Susanna Rafart. La mà interior. 2011

Vint-i-u d'octubre

Damunt la sorra de la platja, de nou,
he vist dibuixat el perfil del poble
on, tantes vegades, vaig retrobar-te.

La ment ha ancorat, una a una, les imatges
en la mar del pensament i, amb saviesa,
ha recuperat totes les mirades perdudes
en la dolça intimitat de l'estança antiga,
que càlidament ens acollia, en un hivern
que ja mai més recobrarem.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré.

Petita estança

Enmig del pit hi tenc
una finestra blava,
oberta sobre el port
d'una illa blanca,
i et mostrarà la mar
tempesta i calma.

Dins el meu pit hi tenc
la meva cambra,
obri la porta, al fons
sentiràs l'aire,
entraràs al jardí:
petita estança.

Enmig dels tarongers
una font raja,
escolta la cançó
que la font canta,
i et dirà molt baixet
que l'amor passa.

Enmig del pit hi tenc
com dolça marca
la teva mà, amic,
coloma blanca:
ben endins del xiprer
nia la garsa.


Maria del Mar Bonet