L'enemic del poeta

Baixo lentament
de sobte ric, sense voler-ho
sempre ric
entro a l'esquerre, a la cuina buida
obro els quatre porticons de la finestra que dona a l'est
m'assec a la taula amb pomes escampades
m'abstrec tota sola.

Sola gaudeixo dels moments de l'alba.

Maria Lainà

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005. P. 54-55

Presentació de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Traductors: Margarita Ballester, Montserrat Camps, Montserrat Franquesa, Montserrat Gallart; Joaquim Gestí, Rubén Montañés, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Pere Rovira i Jordi Vintró.

Conté poemes de Montserrat Gallart, Francesc Parcerisas i Jordi Vintró.

Textos en català i grec modern.

La fruitera

Com un bodegó de Paul Cézanne,
damunt la taula de la cuina
una fruitera de pisa blanca,
els colors de la pell dels préssecs,
la seva olor, la polpa mossegada,
el blanc d'unes dents,
el raig de sol que entra del jardí
i es posa a la teva pell,
les mans, el tacte, el borrissol suau
de la galta d'una noia de quinze anys.

QUADRES QUE INSPIREN

De: Una talaia sota els núvols (2023)

Isabel Oliva i Prat. Vinc de molt lluny : antologia poètica. 2025

Pròleg de Rosa Font Massot.

Selecció i epíleg de Montse Maestre Casadesús.

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.

Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa,
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrere la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

Carles Miralles. La Ciutat dels plàtans. 1995

Eco

                 A Maria-Lluïsa Palau

-Explica'm, tu, què és el sol. -El sol.
-Explica'm què és la lluna. -La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                                           -Heus aquí
l'última forma de la saviesa:

Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa, dins,

X Festival Internacional de Poesia de Barcelona.

Palau de la Música Catalana. Barcelona, 25 de maig de 1994

Direcció del Festival: Àlex Susanna

ara que els llums

ara que
els llums resten encesos
i les revistes sobre la taula
ara que
la radio calla
i la pluja sona més fort
ara que
la teva veu és pura imaginació
i el dintre m'empeny

ara que tu ja no ets aquí
començo a entendre't

Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 45

El cap del carrer

La palma de la mà
de dàtils no en fa pas,
i a la planta del peu
oi que no t'hi enfilaràs?

La taula té potes, sí,

però ves que no marca el pas.

I el tren, tot i que té cua,

no la remena pas.

Doncs el carrer també té cap

però no hi raona:

igual com passa

amb més d'una persona.

Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari
Tr.: Pau Vidal

Bodegó de lletres

Alfabètic univers
en vas que vessa:
mots o mons entrellaçats
com rimes d'un poema,
o com sols en galàxies
de xinglots de raïm.

Com plàtera d'anguiles
damunt la taula:
natura viva,
orgànic alfabet,
celler de lletres
efervescents.

De: Tipografiar el buit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Farina

Pols blanca,
llavor de vida.
Cor d'aliment
       de qualsevol taula.




Lola Casas. Blanc, 2008
Il.: Pere Borrell

Damunt la taula

Damunt la taula, una tempesta de líquids

El cel s'estremeix

les mans no et basten per recollir la pluja

i caven una rasa.

Al matí gris de la tardor, les veus retornen

invocant el perdó

per tots els mals, i traïdories.

Un bri de pols colpeix un pany de cel

i cau una llavor sobre una terra eixorca.

Pren amb els ulls tancats la llum que et reposa

pren els teus somnis com imatges

on reneixen les cendres estimades dels cossos del cel.

Diane Régimbald

Es troba en el llibre:

Finestres obertes = Fenêtres ouvertes. 2007

Il·lustracions: Maurice Maillard

Womens Table Highsmith

Women's Table per Maya Lin.

Fotografia de Carol M. Highsmith.

Et vaig invocar en el temps

Et vaig invocar en el temps,

Elohim,

perquè em donessis ales.

A casa tenim la taula parada.

A fora, reverbera el balbuceig

d'una recerca, d'un desig.

Al tàlem,

alfa i omega es confonen

en el guany per la llum.

Cinquena visió, X

Teresa Costa-Gramunt. Cinc visions. 2006

Pesca salada

El bacallà nedava
en aigües de marbre blanc,
mentre reposava
del llarg viatge
i es preparava
per entrar a formar part
de la vida de família.

Cada divendres del món,
un sofregit de tomàquet
li donava la benvinguda
a la nostra taula.



Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena. 2010

He fet rodar la cadira

He fet rodar la cadira fins a la finestra
i he mirat cap enfora:
la pluja sembla que trenqui els vidres, el vent fa tremolar els
arbres,
però no es veu res.
La nit ha caigut sobre nosaltres.
Ens queda l'esperança del migdia de demà.

Més enllà dels límits del jardí, la foscor del cel
s'estén cap a les fronteres de la llum, eixamplant
els dominis de la claredat del que és intel·ligible.
He anat cap a la taula, he agafat llapis
i paper, i he començat a escriure:

"Han vingut uns amics, aquest matí, a veure'm"





Antoni Marí. Han vingut uns amics. 2010

A la taula del mig

Soc a prop, a cinc minuts de tothom,
prenent-me un cafè
entre els bolquers i les crosses,
allà on la llum del sol
cau perpendicular a la certesa
que els vells han estat joves,
que els joves seran vells,
i equidistant de la pau i la revolta,
on tan sols s'hi arriba
percaçant l'extrem.

A la taula del mig
tinc vistes circulars a la ciutat,
des del port fins al suburbi
passant pel terrat des d'on em llanço
quan la por de no ser on soc
atreu l'abisme: sempre caic al centre
d'un llençol tibat per mans amigues.




Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.