Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Albat

  A Vicent Andrés Estellés, en la mort de la seua primera filla.

La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d'un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència

i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d'un caliu, d'una veu que ja no crida,
d'un cor petit tancat fins a l'absència.

Ací resta l'amor, l'alè, l'estona
a penes, d'una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.

Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetlar-te, i l'alba t'acarona
al claustre d'una mare sense ventre.

De: Vells poemes inèdits

Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993

Les veus del silenci

Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.

Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!

I

Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013

La llum

La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava

en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència

de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.

Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.

Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
   

Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937

De saber que us han entrat a casa

El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són
       JOSEP PALAU I FABRE

De saber que us han entrat a casa, potser encara hi són,
i no poder demostrar-ho. De saber que us volen temptar
a caure
en l'àpat més daurat: la fam per conèixer-ho tot.
De saber que us reclamen un canibalisme que els devori.
Ossos maxil·lars produint música enrampada.
A degustar el plom.
A envejar l'anatomia plàstica.
A mossegar la llengua bífida.
A fer que cantin, que parlin
tot subvertint l'alfabet esclau dels seus programes.
A fer que cantin, que parlin
i us supliquin que són allà, només allà.
Com a menú per a vosaltres, carn magra.
I després sí: restar dins vostre
com l'absència després del banquet
que el vostre estómac no podrà digerir.

Raquel Santanera Vila. De robots i màquines o un nou tractat d'alquímia. 2018

Il·lustració: Ester Torrents Vila
Epíleg: Héctor Mellinas

VII Premi Pollença de Poesia, 2017

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.

Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018

Un dia em veureu tornar

Encara que ara sembli
que un oceà separa les nostres platges,
un dia em veureu tornar
sobre un pont d'històries i de contes
que us hauré explicat.
Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d'abraçades
consolarà la llarga absència
i les nostres ànimes, ara ja tan fortes,
no permetran
que cap petitesa els robi mai el somriure.

————————————————————

Anche se ora sembra
Che un oceano separi le nostre spiagge
Un giorno mi vedrete ritornare
Su un ponte di racconti e di storie
Che mi avrò spiegato
Allora, Lluc i Joana, una infinità di abbracci
Consolerà la lunga assenza
E le nostre anime, ora già così forti
Non permetterano 
Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso.

Oriol Junqueras. Contes des de la presó. 2019

Il·lustració: Elle

Pròleg de Pep Guardiola

L'amor

Tot en l'amor s'emplena de sentit.

La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud: així donaràs vida.

Miquel Martí i Pol. Llibre d'absències. 2000

lectura del paisatge

podent llegir el món,
per què llegir en la seva absència?

toqueu el llibre,
llegiu el paisatge.

podent celebrar les imatges exteriors,
per què construir-ne d'interiors?

toqueu el llibre,
toqueu el paisatge.

Eduard Escoffet. Menys i tot. 2017

Sempre

així hauria de ser per sempre.
per sempre.
el llibre sobre els genolls,
el foc a la vora
i el matí d'hivern
que anuncia la pluja.

que petita la paraula,
entre dos matins
o dues absències.
així hauria de ser,
per sempre.

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Arriba el dia

Arriba el dia que la vida s'assembla per fi a la vida,
que l'ombra i la llum brollen
del mateix instant d'eternitat
que allibera el que és efímer.

Arriba el dia que l'alegria i el turment,
la gràcia i el destret, l'amor i l'absència
esdevenen u.

Arriba el dia que l'espera s'atura.

一一一一一一一一一一一一一一

Vient le jour où la vie ressemble enfin à la vie.
Où l'ombre et la lumière jaillissent
du même instant d'éternité
que délivre l'éphémère.

Vient le jour où la joie et le tourment
la grâce et la détresse, l'amour et l'absence
font un.

Vient le jour qui arrête l'attente.

DE Sense límit, sense final del món, XIV

Hélène Dorion

Reduccions : revista de poesia, novembre de 2003. Núm. 78, p. 80-81

Traducció de Carles Duarte i Montserrat

Escala de la llum enlaire

Escala de la llum enlaire,
enfiles un a un tots els estels,
la dansa dels absents,
nàufrags de rostres,
reescric amb tu les lletres
des d'on reprendre el somni.

Carles Duarte i Montserrat, dins,

El paraigua de Joan Brossa. 2020

Edició: Josep Gerona

l'hora blanca

jo soc aquella que disposa els mots

sobre el tauler quan la partida ha començat.

jo soc aquella que habita una por petita,

una por d'anar per casa,

de diumenge a la tarda,

amb futbol al desllunat.

jo soc aquella que escruta el solatge

al fons del dia i cerca els mots

quan ja la partida s'acaba.

jo soc qui travessa el laberint de la ciutat

quan els homes dormen i les dones

corren pels seus somnis amb els cabells

incandescents d'abans del temps.

i m'agraden els carrers

on encara ressonen els passos dels absents

i m'agrada mirar-me en cada finestra encesa,

ferida o llum d'un cos encara intacte,

abans que arribe el dia,

com una allau.

Inèdit

Anna Montero Bosch

En el llibret del 30è

Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2014

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD



Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.



Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Poema homenatge a Llompart

Jo record el teu nom, Llompart
Oscant imatges al revòlver
Sempre al cornaló de l'incendi
Entre gessamins i magnòlies
Paraules i estris en desús
Mirant els coltells del silenci
Lluny on es perden els capvespres
Lluny on s'estotgen les miloques
O s'envernissen els vells cofres
Malalt de mots i malencònic
Perdut al polsós colomer
A les golfes sense cap música
Recordant l'olor de les flors
Temptat pel cabal de l'absència


                                     gener 2018


Joan Perelló, dins,

Mai no et deturis : homenatges de Llompart, 2018
Epíleg de Cèlia Riba

Pregunta estèril

Per què tu precisament,
quina la causa
la conseqüència
l'explicació
la racionalitat
la mecànica vital en què s'insereix
el fet atroç de la mort per sempre.
Per què tu,
en quin engranatge evolutiu del temps
pot haver-hi un argument que clogui aquest debat,
per què si el cos existeix en la dimensió prevista,
quina és la raó d'una mort
tan poc pressentida.
I què en farem
de contemplar aquest buit espill d'abandó,
aquesta absència salvatge esberlada damunt el dia
que ens deixa un seguit de converses pendents,
la impossibilitat d'apel·lar el teu nom,
perquè ens calia
precisament la paraula que hauries dit.
Ni el materialisme en què vam construir-nos
defensa d'aquesta bleva
al viu de l'equilibri.

Que no en farem res
de comprovar aquesta manca,
el dolor dels que vivien al peu de ton ànima,
els que de grat haurien partit amb tu.


Marta Dacosta, dins,

Poetes gallecs d'avui : antologia. 2008
Ed.: Fátima Rodríguez, Xavier Queipo
Tr.: Manuel Costa-Pau

Ara ets sensible al ritme del poema

Ara ets sensible al ritme del poema,
al sobtat canvi d'un traç de color,
al dolor d'una absència incomprensible,
al raig de llum lliscant entre una pedra,
al foc de dins que lluita per sortir.
Vindrà el temps i voldrà fe-te com ell.
Vigila, doncs. Tu em vas dir:
                                              "Les paraules,
cal desxifrar-les o desafiar-les?"
No obrirà mai el nostre cos l'enigma.
Vindrà el temps i voldrà fer-te com ell:
indiferent al ritme de la vida.



Jaume Bosquet. Triacant, 2009

5.

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni;
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.




Ells s'estimen : poemes d'amor entre homes, 1999
Ed.: Lawrence Schimel

Absència del camí

Absència del camí de primavera.

Corba del riu que dalla sempre el vent.

Davalla l’olivar fins al torrent

I la torre al damunt s’està a l’espera.

L’aigua i la tramuntana han fet la creu

allà on era son hort. Ella hi venia.

La rossor del parral s’hi retorcia.

Ara és tot un sorral blanc com la neu.

Josep Sebastià Pons. Cantilena. 1979