Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris accions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris accions. Mostrar tots els missatges

03 de setembre 2025

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.


Gabriel Celaya


Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.




  

12 de novembre 2024

Ara que et veig reflectida

Ara que et veig reflectida,
allargada silueta,
casa estreta i ocell negre de vol baix,
en els bassals,
vols dir que romandràs sense esvair-te
dels meus ulls
en un racó dels llocs volguts
on faig del viure una acció llarga?

Si dius que sí, que ja hem esperat prou,
prudents d'entrada,
faré més ample i llarg l'esguard
per veure't tota,
ciutat casa.
T'agafaré la benvinguda
perquè em retornes la mirada
i m'hi conec, i hi vull pertànyer.



De: Part 2. Una ciutat. #10


Helga Simon Molas. Els llocs, demà. 2024

27 de gener 2023

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues
els fonemes amb les fets. Hi ha un
multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.




Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

19 de setembre 2022

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.


Anys setanta


John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

10 d’abril 2022

L'acció

Quan bullo un xic d'arròs
o rego les begònies
el que existeix es bada
en l'acció més senzilla.

Tot és planer:
el roure, el bruc,
el clam i la rialla.

L'Univers
es revela en cada instant
que passa.

Però si el penses,
s'enfuig.



Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

24 de novembre 2018

Mol prest

Mol prest agafaré el vol
que em retorni a l'illa.
El sacrifici de l'acció
per entre els núvols es fondrà,
i veuré estesa sobre el mar
la vida meva.



Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009


06 de febrer 2016

Ho deia Xènius

Ho deia Xènius. "Teresa és un nom que té mans;
capaç de la carícia, de l'abraçada i de la labor.
Teresa és un nom a la vegada modest i molt fi.
Teresa és un nom feiner." I a fe que, tenint al
davant la Sra. Rovira, les paraules del Glosador
esdevenen profecies. Filla del polític i historiador
Antoni Rovira i Virgili, ha conegut més d'una
maltempsada, però amb autèntic tremp noucentista
sap convertir la dissort en saviesa i generositat
vers els altres. Ella ha estat una discreta Ariadna
que ha dedicat la seva vida, com si res, a fer
sortir els llibres del laberint amb una força
delicada i tenaç: la gràcia de l'atenció, el gest
amorós de qui se sap marmessora d'un tresor.
Triar, endreçar, recomanar són accions contra
l'oblit i la ignorància, de sòlid i pacient triomf
contra la barbàrie. Deixant l'amable aixopluc
de l'arcada de la galeria de casa de la Teresa,
ressona encara més endins el vers carnerià:
El temps, encara temps, de quietud s'emplena.



Martín, Laia. El subtil teixit de la polidesa. Entrevista a
Teresa Rovira. Escola catalana. 409 (2004), 32-40 p.

08 de març 2015

Què entenem per valors?

Els valors són els carrils intangibles que guien
les nostres accions. Marquen el que és idoni,
el que és possible i el que no està permés dins
un determinat context sociocultural. Ens
permeten avaluar, donar valor al que ens
envolta i al que fem.
...
Quins valors han de cotitzar a l'alça en la
nostra cultura i en el nostre imaginari per tal
de conseguir una societat sostenible?


Fragment



Jordi Pigem. Revalorar el món. 2010

15 de desembre 2013

Dir el vers, dir el país, dir el futur

La importància del domini de la paraula dita, i
particularment de dir el vers de Nadal, es deu
al fet que posa a prova un enorme conjunt
d'habilitats extraordinàries indispensables per
a la futura sociabilitat dels individus i les
comunitats. En conjunt, les podríem anomenar
qualitats comunicatives, però enteses en el
sentit més ample. Per començar, hi ha
l'entrenament emocional per superar la
vergonya d'una situació que posa qui diu el
vers al centre de tota l'atenció. La gràcia,
d'altra banda, és que aquesta timidesa no se
supera amb desvergonyiment sinó per l'acció
ritual, ben pautada i, per tant, a través del
domini de les regles de la sociabilitat.



Fragment


Salvador Cardús, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

Edició: Jaume Subirana

23 de març 2009

Poema a la intempèrie

...
Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adeu inajornable.
Un poema com un desig de pluja...

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre...



Fragment.


Maria Josep Escrivà. Tots els noms de la pena. 2002

20 de setembre 2008

Ara esdevinc jo mateixa

Ara esdevinc jo mateixa. M'ha calgut
temps, molts anys i llocs;
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d'altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m'avisés a crits:
"Afanya't, o et moriràs abans de..."
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l'amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L'ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l'ombra d'un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s'amalgama
del desig a l'acció, de paraula a silenci,
la feina, l'amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l'arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me'n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para`t, para't i atura el sol!



May Sarton, dins,


Antologia en versió bilingüe

Edició, traducció i 
pròleg de Montserrat Abelló