Sant Feliu de Guíxols

                        A Sara Viñas

Sant Feliu de Guíxols, vila marinera
que rima amb les ones i avança amb les naus,
blanca com l'escuma, de nits reverbera,
de dies barreja els verds amb els blaus.

La mar l'acompanya i a voltes recita
poemes que moren al peu del coster,
Sant Elm la vigila des de dalt l'ermita,
ajuda les barques, empeny el veler.

Damunt de la platja el sol es rabeja,
el cos li pinzella amb tons d'albercoc,
l'estiu que s'ho mira, encès per l'enveja
tot ho torna flama, tot ho torna foc.

Flanquegen i vetllen la Porta Ferrada
les torres altives del Corn i del Fum
i apomen en somnis sobre cada arcada
les roses abstractes que escampa la llum.

Quan toca la cobla en dies de festa,
vibren les sardanes i retruny l'esclat
del "Juny" de Garreta que encén la ginesta
emplena les xarxes i madura el blat.

Treballa i reposa, passeja i somnia,
pesca escates vives, exulta i somriu,
al port i a la vila regna amb gallardia
les ones li canten el nom: Sant Feliu.

De: Baix Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.

Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

La sardana

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.



Joan Maragall. Poesies, 1987
Il.: Mabel Poveda

Poeta, sovintejo els teus recers

Poeta, sovintejo els teus recers
per si quelcom de tu se m'encomana,
i els mots, abans que el llibre jo tanqués,
ja em dansen a l'entorn una sardana.
I resto esbalaïda dreta al mig
amb el cap cot i la mirada lenta...
Música dolça i ondulant trepig
que passa i torna mentre el cor esmenta!



Clementina Arderiu, 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Viola d'argent

INVENCIÓ DE LA SARDANA.

La trilogia boticel·liana,

la mà en la mà, si el vent fa cornamusa,

amb un perfil sacerdotal de musa,

com un miracle, inventa la sardana...

Cant XXV

p. 155

Carles Fages de Climent. Somni de Cap de Creus. 2003

Edició: Jordi Pla

Un sol batec

Feraç de somnis,
el silenci s'esquinça
en les foneres.
El llevant alça els braços
d'abrivades onades.

Persistent anhel
que el mar frisós punteja.
Envelat d'astres.
Màgic so de tenora.
Sardana d'aigua i vent.



Anna Rispau i Falgàs, dins,

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012

Pàtria meva

T'estimo terra meva, cor endins,

viva de llum i lliure d'agonies,

messes al vent, boscatges verds de pins,

treball mogut i goig de tots els dies.

Terra d'avantpassats, escut i fur,

sembra de fe i amor, senya nostrada.

El cim t'escau, del mar ets porta i mur.

Quanta bellesa de conreu i prada!

Bressol i fita, llàgrima i sardana,

recer viscut, escó de foc i roc,

amb tu creixo o davallo en l'enderroc

i perquè vius, soc viu, gleva germana,

ruta plaent, mar blau, mas i camí.

Aquí vaig néixer, aquí vull morir!

Pere Vives i Sarri. Veu de la memòria, 1998

Pròleg: Màrius Sampere

Festa Major de Gràcia 2015

Detall del guarniment del carrer Ciudad Real

Part del cartell de la Festa Major de Gràcia de 1991

Cobla Rambla a la Plaça Rovira i Trias

Cartell de la Fundació Festa Major de Gràcia

El pomeró florit

Les noies d'alentorn

del sol a la sortida

van a herbejar lo blat,

lo blat de la cormina,

lo bec ple de cançons,

lo cor ple d'alegria.

Veient vermellejar

l'encesa barretina,

com rosa d'un roser

dins la verdor florida,

en vol ajogassat

rotllen la soca ombrívola,

i es posen a voltar

amb ran refiladissa:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Dolça era la cançó

mes la tornada trista,

de les que fan plorar

a qui la terra estima;

semblava un dolç sospir

del mes d'abril que expira,

lo Déu vos guard del maig,

de Pasqua la somrisa,

un cant de rossinyols

que de millors n'esquiva,

los cants de serafí

que cel amunt me criden.

Mes lo gentil estol

refila que refila:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Del somni al despertar

que ma ànima adormia,

sento cruixir lo tronc

que em feia de cadira.

M'agafo al gerd brancam

arreu, arreu se'm vincla,

arreu arreu se romp

en bella trencadissa.

I caic branques avall

rodant des de la cima

de la sardana al mig,

mes ai! com sense vida,

quan més suau que mai

la refilada espigna:

Lo Pomeró florit,

la roseta esbandida.

Jacint Verdaguer. La pomerola, Primavera. 2013

A cura de M. Àngels Verdaguer Pajerols i Ricard Torrents.

Canigó

Què té que veure amb tu aqueixa pastora?
–Pare –respon–, és del meu cor senyora:
collint gerds i maduixes un dia l'encontrí;
ullpresos un de l'altre, ens estimàrem;
la promesa d'amor amb què ens lligàrem,
so cavaller, si es trenca, no es trencarà per mi.

–Doncs de ton cor esborra aqueixa imatge
o et tornaré de cavaller a patge,
les armes arrencant-te que no sabràs honrar–.
Gentil resta esblaimat; apar un roure
que el llamp acaba de ferir, i ploure
veu a sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa a un arbre;
per estàtua pendria-la de marbre
qui no vegés ses llàgrimes rajar com una deu.
No ho veu la gent del ball ni se n'adona;
a qui dansa joiós, ¿Què se li'n dona
de la margaridoia que aixafa sota el peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
darrere el Pirineu lo sol s'apaga,
i els ulls d'alguna estrella se veuen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
s'obiren en lo bosc altres estrelles
i s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.

Dels fallaires al ball la gent s'atansa,
les nines deixen la primera dansa,
i un dels joglars, al veure's tot sol amb los fadrins,
llança, amb quimera mossegant-se el llavi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de víbores i negres escorpins:


Cant 1, l'aplec.

Fragment


Jacint Verdaguer. Canigó : llegenda pirenaica del temps de la reconquesta. 1967

Manuel Grau Nadal

                                       Al meu pare

Ser pagès fa uns anys, no era com ara.

Podríem dir que era ofici antic i noble,

no més dur que altres, no,

gairebé mancat d'ajuts.

Un bon raïm o una altra bona collita,

retornava la il·lusió al fons del cor.

Ell, ja gran, somniava en el tros,

el carro, l'euga, la borrassa.

Encara el veig, lleuger, xiulant i

colpejant les branques

enfilat dalt d'un ametller.

Refeia el camí d'Escomelles:

fort i valent carregant portadores,

ajupit vers els ceps, fent-los reverència.

Fonyant, diligent,

engendrant el vi negre

que il·lumina la taula.

I aquell polsim de palla a l'era

per tots els racons del cos?

La pell ben colrada,

l'orgull d'una bona collita,

i la boina ben posada.

Trompeta, violí o contrabaix,

escoltem les velles melodies.

No sentiu el so dolç d'una sardana?

Acluqueu els ulls i veureu dansant

priores i priors enriolats,

uns caramellaires menuts cantant,

i, a ell, amatent, al seu davant.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros