Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de setembre de 2020

L'irreal es fa inhòspit

L'irreal es fa inhòspit.

Nu de paisatge, discorre

el teu son per blancs de lluna.


Montserrat Rodés. Escrits en blanc, 1995


XVII Premi Miquel de Palol 1994

27 de setembre de 2020

Sabates còmodes

La llibreta s'omple de branques
que surten dels marges. En un dels papers
s'hi entreveu
un petit arbust.

Si la naturalesa m'explica
no penso embrutar les pàgines
amb tinta.

Però és aquesta la veritat i no una altra?

M'he retrobat amb un camí
que vaig deixar a mitges. He decidit
emprendre'l.

Potser fins ben lluny.

Potser fins que no recordi
d'on venia ni si hi veia.


Anna Gual. L'ésser solar, 2013
Epíleg: Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

24 de setembre de 2020

Una ocupació tinc

"Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.

Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.

De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.

I tampoc no és així. No es pot formular.

Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.

L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,

cosa de cada dia i d'anar i tornar:

al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,

d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,

de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot

o ho puc, en un moment, tenir-ho tot, o pensar-m'ho."


Vicent Andrés Estellés

Obra completa - Vol. 6 - Les Homilies d'Organyà, 1981, p. 252

20 de setembre de 2020

Puput

Cresta tota ben plantada,
          plomatge d'ala ratllada
i cant que reconeix tothom
han fet que la puput sigui
un ocell molt popular
i també de gran renom.

La recita: Lola Casas


Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001 
Il.: Sergio Mora

Dona càntir

Soc la dona càntir
que somio omplir un dia
d'aigua clara i fresca melodia
el buit que m'habita.

Soc la dona càntir
en el desert de la vida
passant de mà en mà
d'homes que mengen veuen i eructen
deixant-me la panxa eixuta.

Soc la dona càntir
però no soc només un atuell de terrissa
que sota l'aparença de fangar dur
dos ventricles tendres palpiten.

Soc la dona càntir
i encara que salto de llit en llit
cada cambra m'apadrina
trobant en cadascuna una petita engruna
que per lleu, fal·laç i diminuta
de matinada està ja florida.

Soc la dona càntir
amb alguns porus a cada gram d'argila
per on es colen de dia les penes
i en fer-se nit, ai, les alegries.


Henar Galán. Els Quatre elements, 2015

Les oliveres

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores ja foren
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.


Salvador Espriu (1913-1985), dins,


Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

agramunt III

he passejat per aquest bladar,
una i altra vegada. hi he buscat
l'encontre del camp amb el límit del cel,
però la línia fosa se m'escapava dels ulls.

he passejat per aquest bladar,
n'he comptat els grans per endur-me
als passadissos de la nit alguna certesa,
paus terrenals, la substància del pa.

hi he perdut el seny i la veu,
hi he confós el blat amb els estels,
he abrasat la terra amb paraules de sal.

però tot de cop, se m'obre la tanca del cel,
deixo enllà dels mots el mutisme del temps,
i passejo per aquest bladar com sota una lluna nova.
sé que podré contar una llavor rere l'altra,

seguint l'antic recompte d'estacions,
i trobar, a cada mota, veus amagades
per recordar, abans que sigui tard,
els gestos perduts de garbers i segadors.


Yael Langella, dins,



Reduccions : revista de poesia. Núm. 83 (setembre 2005)

El ciutadà desconegut

     (A JS/07/M/378,
aquest monument de marbre ha estat erigit per l'Estat)


Segons va comprovar l'Institut d'Estadística,
contra ell no hi havia cap queixa oficial,
i els informes destaquen com a característica
que es tractava d'un sant i d'un home com cal
que tot el que feia era per servir la Gran Comunitat.
Sempre va treballar, menys quan va fer el soldat,
a la mateixa fàbrica tant de nit com de dia,
i els empleats n'estaven contents, a Fudge Motors i Cia.
Mai no es va fer veure ni va ser un esquirol:
pagava la quota, segons informa el Sindicat
(la seva fitxa confirma que era un home formal),
i tots deien ーsegons el psicòleg socialー
que era molt popular i li agradava l'alcohol.
Els periodistes diuen que comprava el diari
i llegia els anuncis com un home ordinari.
Les pòlisses indiquen que estava assegurat
i que, d'un hospital, en va sortir curat.
Recerca de Productes i Benestar assevera
que pagava a terminis per al seu bon govern
i tenia de tot, com un home modern: 
gramòfon i una ràdio, també cotxe i nevera.
Afirmen que tocava sempre de peus a terra
i era de l'opinió que sempre se n'espera
ーfavorable a la pau, però anava a la guerraー.
Casat, els seus cinc fills sumà a la població,
un nombre apropiat per a aquella generació.
Sembla que els va donar la millor educació.
¿Era lliure? ¿Era feliç? Això no té cap sentit.
Perquè, en cas contrari, ja ens ho haurien dit.


W.H. Auden. Un altre temps : poemes escollits, 2018
Tr.: Marcel Riera
Pr.: Àlex Susanna

16 de setembre de 2020

Miracles

 Miracles. No moure muntanyes de lloc ni dir a cap figuera:

«Arranca't d'on ets!», però sí poder curar gent.


Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

15 de setembre de 2020

Aigua

Aigua matinera,
rosada del prat,
dius bon dia a l'herba
gemada del prat.

Aigua riallera

de dintre els bassals,
quan el sol et crida
te n'hi vas volant.


Núria Albó. M'ho ha dit el vent, 2009

Il.: Caterina Roca

Formiga

Ordenada i gran feinera
que amb recerca tafanera
reculls engrunes i blat
per l'hivern fred i glaçat.



Lola Casas. Poemes i cançons : bestiari, 2001

Il.: Sergio Mora

14 de setembre de 2020

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.


Teresa Pascual, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 73/74, febrer de 2001, p. 60

13 de setembre de 2020

Setembre

Fa un mal temps que n'hi ha per arrambar cadires,
per marxar fins on déu va encolar l'espardenya.
Ni ho has dit, ni ho has fet, ni ets aquí i tanmateix,
obres l'herba amb els peus,
a cada aiguada, l'obres.

Voldria girar full, enfocar el cel com l'arbre,
però el riu m'ha cosit el teu nom a les venes
i entre un embat i l'altre he perdut goig i esquelles.

Es veu que ara vindran fortes ventades.

Que l'incendi revifa, m'hi jugo els cabells,
que serrarà les dents el sotabosc impàvid,
que les cendres que veus eren cérvols ingràvids,
que a còpia d'estroncar-ho,
ho has encès.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és, 2020
Intr.: Gemma Casamajó i Solé

1 de setembre de 2020

Solucions

Si vull els colors que pinten
el paisatge que he escollit,
si em fa falta un pot de cola
que enganxi
el paper tenyit
o si necessito un boli
per fer un text molt ben escrit...
Si el pare vol el diari
         o el meu germà un calendari,
la iaia aquelles revistes
de ganxet i de modistes...
Si he de comprar un regalet
per anar a una festeta
d'un company, d'una amiga
o de la meva tieta...
A la llibreria del barri,
en algun dels seus racons,
per uns diners raonables
sempre hi trobem solucions.



Lola Casas. Des de la finestra, 2002
Il.: Anne Decis

Caducifoli

Dormir.
Caure.
Voleiar.
Marxar lluny.
       Pluja constant.
       El vent bufa
            obstinat.
Viatge d'una fulla
              dins la tardor.


Lola Casas. Verd, 2008
Il.: Agustín Comotto

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.


Lola Casas. Blau, 2008

Il.: Carmen Queralt

Hauria arribat abans

Hauria arribat abans
de travessar els incendis,
però corria l'alarma,
d'aquella veritat, més
probable—quan tots marxàvem.




Montserrat Rodés. Immunitats, 2004

Epíleg: Carles Camps Mundó