llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari
ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta
deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor
com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.
El Raval, març del 2018
Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023
