Mira més enllà

Mira més enllà
del gest fosc
que dona la por,
la manca de confiança
i la feblesa.

Sigues capaç
de veure la fortalesa,
la capacitat d'amor,
la bellesa.

De: III Veu pròpia.

Angelina Llongueras i Altimis. Veu pròpia. 2025

Pròleg d'Òscar Ramírez Dolcet.

Fer el temps

Quan a l'albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l'atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa't ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca

De: Calendari d'instints. 2014

També es troba en el llibre:

Vicenç Llorca. Cent poemes : antologia poètica (1984-2023). 2023

Pròleg: Poesia, un cant a la vida,  de Montserrat Rubinat.

Introducció: Invitació a la lectura de Vicenç Llorca.

Bibliografia creativa essencial.

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Saber que ha arribat

Saber que ha arribat 
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

Aprenentatge

Només el foll
persegueix la llebre
entre els avets,
sense atrapar-la.

De nen volia
abastar el riu amb la mà,
tot fent almosta.
Però ara miro el corrent
i la remor em parla
com un càntic.

A cops,
desistir ens fa lliures.
I un gest
diu la renúncia.

La negació
és el contrapès
de l'infinit.

Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Premi Carles Riba 2019

Epíleg de Lola Nieto.

A collir mores

Hem anat a collir mores
aquesta tarda.

Calentes encara
les volíem totes:
rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

A cada gest
i a cada tast,
preníem un bocí d'estiu
que s'escapava.

Rogenques, verdoses, morades...
madures o aspres.

Que lluny queda
—m'has dit—
l'hivern, aquesta tarda.

Versos a galet : poemes d'escola i carrer. 2016

Text de Núria Freixa.
Il·lustracions de Marta Mateos.

Pròleg de Cinta Mulet Grau.

Caixons

Cada setmana cull tomates
i en faig caixons per a l'hivern.

No em queda res més per omplir-los,
si no és un gest que ve de tu.

Tenc la tristesa manllevada,
visc un delit que no em pertany.

Però insistesc en la collida:
el lloc més frondós és a l'hort.

Jèssica Ferrer Escandell. Som aquí. 2022

7è Premi Francesc Garriga

Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.

Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE

Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

El gest parla

El gest parla en baixa veu, fregant, amb les puntes dels dits, el silenci
de les paraules.
Una escriptura immaterial, que en desvela la bellesa oculta.
Marinada que ondeja bladars, cap al tard.

El laberint del cal·lígraf, XVI

Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022

Pròleg de D. Sam Abrams

argoat

cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.

pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:

serei louca libre a máis quererte, Argoat.

Olga Novo. Nós nus. 1997

Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes

Premio Losada Diéguez 1997

He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Tempesta del segle XX

Com una dalla el llamp
sega la pluja.
Benes d'aigua

cauen com la roba
—oh, els grans abrics de viatge
    els grans grans abrics
    que mai van tornar!
cauen com la roba
dels que són lluny
en el camp buit del cel.

I en l'herba d'aquesta pluja
flors
que creixien amb la força dels rius
—oh, les butxaques del barquer
     curulles de les cartes
     silencis i números promesos
     dels qui van marxar!
que creixien amb la força dels rius
i es van fer estuaris.

Cada flor brotava
al palmell,
cada pètal
era al principi
un gest una acció
una carícia.

Posa'm el teu jardí a la galta
el teu jardí de cinc dits
en una altra ciutat
a la meva galta.

El carro de palla
carregat de trons
va rodant pel cel.

Anys setanta

John Berger. Poemes escollits. 2019

Traducció de Montse Basté i Martí Sales

Com un peix

Com un peix, la llum
et rellisca entre els dits. Et sorprèn
un moment que has perdut.
I la memòria calla.
T'ha confós el gest d'Yrit.

Conxita Jiménez. El gest d'Yrit. 2019

Pròleg de Joan Callau

IX Premi Nit de Poesia al carrer, 2018
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Sense pols

Sense pols, la sandàlia ens ha deturat, mar,
a la victòria de la teva presència.
Et mirem la immensa claror de l'aigua
que ens inunda els ulls i el gest de luxe.
Per l'horitzó saltem
a la gràcia de la teva llum
i ens sentim emperadors d'una llibertat gloriosa
i d'un ordre puríssim.

Guillem Viladot, dins,

L'aigua. 1989

Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà

Carla

Perquè t'he vist
petita com un pèsol
a l'ombra d'una imatge.

Perquè he sentit
el teu batec nonat
a dins d'un altre cor.

Perquè m'has esbossat
un gest tentinejant
des del calze matern,
em sento artèria plena
a dins d'abre caduc.

                  Setembre 1998

Guida Alzina. Dicotomia amb blaus. 1998

Pròleg de Josep Vallverdú.

Això passava a la tardor

Això passava a la tardor i els mots
no delataven cap ruptura.
No podia sinó fer una tarda benigna
perquè cap gest no fos
desmesurat o estèril.
Deies: Que lentament es pon el sol
i com pella la nit entre les fulles.
I callaves després.
Assaborir el silenci és una molt
discreta forma d'estimar. Les mans
que dibuixen paraules,
i els ulls solars, i el bleix tan pròxim.
Ja no caldrà, des d'ara, que tornem
a mirar més enrere.

Miquel Martí i Pol. Vint-i-set poemes en tres temps. 1972

Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol, dins,

50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. 2008

A cura de Jaume Subirana

Pròleg de Salvador Cardús 

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu