Auba

Sentir-nos
a través del buit
i imaginar-nos xopes
dins del futur de l'altra riba.

Que s'obri la mar
si és perquè
hi alenis tu.

De: #un altre món

Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021. P. 56

Nausica

Sense tu, no hi ha tornada. L'heroi,
que Homer va imaginar, s'enyora
dels teus ulls aquest ponent d'estiu,
mentre el sol declina sobre les platges.
Tots han pensat en ell, i a tu van oblidar-te.
És cert que a l'illa on et reclous
el temps sempre és més lent, i l'arena
s'estén com un tapís daurat
on desfilen les marees altes.
Per això et volen forta com el marbre,
digna en el teu paper de renúncia,
allunyada de l'amor que en altes platges
s'enyora del teu cos. Ignoren
que de nit ell s'oculta a la barca
i escriu, a cop de rem, un nom que l'aigua
calla. No saben que al morir la tarda
la teva solitud es vessa al mar.

Àngels Marzo

De: Les grues. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 739

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

La pau al món

El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.

Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.

Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.

Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.

Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!

Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.

No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.

Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.

Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.

           Eva Fernández Blanco
               Pseudònim: Floquet
                          CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia

Jocs florals escolars. Sant Andreu 2004

Volem deixar d'estimar-vos

Volem deixar d'estimar-vos, amics
de l'escola, companys de feina. Pares:
ens agrada imaginar com decebre-us,
amagar-nos després, en el consol.
Comptar quantes vegades són enganys,
i quins de vosaltres ens descobriu.
Permetre escapar tot el que hem après.
Fundar una pròpia, única, lògia.

Anna Pantinat. Construcció de la nit. 2013

14è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors, 2012

També es troba a:

«Per què sempre en nom del pare?» 

Sobre el pare i el patriarcat

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

la durada

...Però la durada
no està relacionada amb l'amor sexual.
Pot, de la mateixa manera,
abraçar-te en l'amor que professes contínuament al teu fill.
I aquí tampoc necessàriament en les carícies,
els amanyacs i els petons,
sinó, ara també, fent marrada per les coses incidentals,
pel camí ral que passa per un altre lloc!
El servei d'amor
amb què, en bé del teu fill,
el deixes tranquil:
la durada amb el teu fill
qui sap si es revifa
en els moments que l'escoltes amb paciència,
en el moment que tu,
amb el mateix gest delicat
amb què fa una dècada
penjaves al penjador
l'abric blau amb caputxa «talla infantil»
ara penges en un penjador del tot diferent
en una ciutat del tot diferent
la caçadora de cuiro marró «talla adult»;
la durada amb el teu fill
et pot assaltar
cada vegada que, tancat des de fa hores a l'habitació
amb una feina que a tu et sembla útil
sents en el silenci el complement que encara et falta
perquè tot estigui bé,
sents el soroll de la porta que s'obre,
signe de la tornada a casa,
que en aquell moment, a tu,
el més sensible al soroll de tots els sensibles al soroll,
si estàs pel que has d'estar
et sona com la més bella de les músiques.
I la durada amb el teu successor
la vius potser amb més força
quan et fas invisible:
quan el segueixes amb la mirada, d'amagat, en el seu camí de cada dia;
avances l'autobús on ha pujat
per veure passar
entre la sèrie de desconeguts de la finestra
l'única cara coneguda,
o simplement te l'imagines de lluny,
entre els altres, protegit pels altres,
respectat pels altres,
entre la gentada del metro.

Per a aquests moments de durada
el poema es permet un verb especial:
et constel·len.

Fragment entre les pàgines 34 i 39.

Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció de Marta Pera Cucurell.

Text en català i alemany.

A bol què vols

Terra xopa mirall del cel
que a voltes banya de llum
l'aigua i encén el fang latent
entre les mans captiu al zel
vel·leïtós dels dits que prests
l'alcen l'amassen i l'amansen
desclòs al buit que el prenya per
mudar-ne el nom i la raó
de ser argila amorfa al gir
del torn fins a ser bol al foc
i a l'ús que el farà atuell.
La forma domestica i la
llengua diu i si l'alquímia
fa d'una gleva un bol al buit
del qual rau la magnitud
física que omple el dia a
dia i bol a bol atresora
tan sols tot el seu pes en l'ús
l'abús malmetrà el misteri
que fa d'un bol un tot balder
i resta servitud al fòtil
orat ans ben dotat d'aquesta
vacuïtat en virtut del
no-res infinit potencial
d'imaginar-ho tot al toll
de fang que abraça el cel.

Inèdit

Ester Xargay

En el llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 188

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner

Es troba en la revista:

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

Si les roses

Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.

(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)

5

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022

Anecdotari

Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.

Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.

Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023

Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Aniversari

Hi ha tant de món alhora a tot arreu del món:
tantes morenes i morrenes, oceans i gavians,
bous i anous, cues d'ocell i estels amb cua...
Com m'ho faré per aplegar, per endreçar tot això?
Aquest bruc i aquest boc, tants aiguats i verats,
clavells i estornells, ¿on ho desaré tot plegat?
Pulsatil·les, goril·les, filons i refilets...
Gràcies, però em sembla que és, de molt, un xic massa.
Quin gerro trobaré per a aquests grèvols i núvols,
aquest prec, aquest zel, aquest fast i aquest bull?
On m'enduré aquest colibrí, on guardaré tant d'argent,
què en faré, em voleu dir, d'aquest zebú i aquesta zebra?
Un biòxid qualsevol ja és cosa de pes i de valor,
què direm, doncs, d'aquest pop, d'aquest centpeus!
Em puc imaginar el preu esborrat de les estrelles...
Gràcies, però el cert és que no ho crec meritar.
No us sap greu de regalar-me la posta i el sol?
Què n'ha de fer, de tot això, aquesta pobra mortal?
Soc aquí per un instant i només per un instant:
veuré encara el que vindrà i la resta tant se val.
No arribaré a discernir-ho tot plegat del no-res.
Perdré aquests pensaments en l'acuit del viatge.
La despesa més petita resulta gran en excés:
aquesta tija, aquest sol pètal, quant d'esforç!,
per a un sol cop en el món, del no res cap al no res,
i ell és sotil de tan perfecte i de tan fràgil superb.

del recull Un cas qualsevol. 1972

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Al meu fill

                                                      Gener 1915

Fill meu, tu no tenies l'edat d'anar a la guerra.
No hagueres de respondre a aquell immens «Present».
Podia imaginar a la teva naixença,
que estaves destinat a romandre vivent?

Tres, quatre anys més que tu, els infants moren,
perquè són uns infants, aquests sublims minyons,
engrescadora flama del fons dels horitzons,
mentre tu, dolçament, al meu costat reposes
i al compàs delicat i angoixós de les hores
amb veu estudiosa recites les lliçons.
—I heus ací que l'anyada tan fàcilment avança.
El meu cor cada dia és menys habituat
a la misteriosa i sangonent matança,
i penso en tot això amb un cor apressat
mentre tu enquimerat amb la Història de França
poses damunt la taula sense orgull ni recança
una mà sense glòria, humil, i que no ha matat.

                                                     V/1933

La trobareu al llibre:

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

Es publicà a:

Anna de Noailles. Les forces éternelles. 1920, p. 17

Dofí

Un nen, set anys,
duia un dofí a la mà
quan va pujar a la barca.

La mar plorava
i plorava.
I encara que no volia
tenyir-se de vermell,
va arrossegar la barca.

El nen, set anys,
va imaginar el seu dofí
saltant onades.

I el vaig complaure.

Montse Homs. Faules poètiques. 2022

Il·lustracions de Laia Domènech.

Moviment

No em podia imaginar
que em trucaria un ocell
i em diria
que volem plegats per aquest món.

I encara que jo sense ales
i ell sense rostre humà
llegim en comú el moviment.

La lectura de l'existència.

De: Jo (2003)

Ewa Lipska. Eixida d'emergència. 2004

Pròleg, selecció i traducció del polonès de Josep-Antoni Ysern.

Mira el fum

                  A Pepa Llopis

El que jo vull
és construir una mentida.
Jo visc i escric per a aquesta mentida.
La meva farsa és innocent: el món
és omniresplendent i clar, i a l'horta
ningú mai no flastoma i el silenci
no és antic ni llarg. No cal cridar:
"Cant a la vida!, sí", perquè la gent
just canta quan li agafa la cantera.
No per fugir del plor. Per entonar
insubornablement i espontània.

Jo sempre visc el món en la mentida.
No visc el món com és, dins el seu ésser.
Somnii,
somnii
i el visc com l'imagín.
Somnii que el món és senzill i la fruita
és fruita i tu no ets el que soc jo
però tu i jo som els boscs
i tot l'òrgan del temps relatiu
de l'univers i els boscs
i la potència més brutal de l'univers
que és l'Entusiasme!

Carles Rebassa. Els joves i les vídues. 2006

L'amistat

L'amistat és, al capdavall, una comunitat d'afectes i de pensaments,
de paraules i de silencis, d'explícits i d'implícits. Hi ha molt de no
dit en l'amistat, que, quan cal dir-ho, l'amistat ja s'ha evaporat.
No és una societat d'interessos, ni un pur nexe de complicitats.
És una comunitat de vida, en el sentit més plenament grec de
koinonia, un vincle que va més enllà de les circumstàncies
conjunturals que l'han fet néixer. Al principi, hi ha un pretext
que vincula dues persones: una activitat comuna, un estiueig al
mateix poble, un treball compartit, però l'amistat va molt més
enllà d'aquell pretext originari i arriba a unes cotes que ni un
amic ni l'altre podien imaginar quan es van creuar per primera
vegada.

Fragment del text.

Francesc Torralba. L'amistat. 2008

Llavors

 "If you're looking for love, honey, I'm tougher than the rest"
                                 Bruce Springsteen

Llavors devia tenir dotze anys,
un dia i set mesos quan
el futur era una porteria
de futbol i el món
acabava al 28 baixos
del carrer de l'Alzina,
on fèiem la innocentada
de trucar i arrencar a córrer.
Llavors, no m'imaginava
ni el gust dels teus llavis
ni el color dels teus ulls,
i l'única música que coneixia
era la de Duncan Dhu.

Daniel Ruiz-Trillo. Suaus. 2019

La pell

Ressegueixo els teus peus
amb un gest de tendresa,
n’intueixo els camins i les nafres,
els freds i les fatigues,
duent-te enllà de tu,
de les mans que coneixes.

T’imagino a la sorra,
el blau tacte de l’aigua llepant-te.
Mor el món.
Et recordo en la pell
que ara aprenc a estimar.




Carles Duarte. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart.

Joana

Et diré com series als quinze anys.
Més alta i més esvelta, els ulls més clars,
sense aquest aire absent, el front més ample.
Podries caminar, ferma i estable,
i mai no et torçaries, amb l'esquena
doblegada qui sap per quina pena.
Les mans, amb polzes rectes. Ja sabries
llegir, aniries amb amics i amigues,
tindries cura de les teves coses,
emprendries viatges tota sola.
La realitat també és el que somia,
i jo sento a vegades una filla
alhora a prop i estranyament absent,
i que imagino en el mateix recer
de la petita Anna, que morí 
ja fa tants anys. Ambdues sou en mi
i dintre meu parleu, mentre us feu grans,
i a vegades sou una que ha callat
per sempre o que em somriu en tu, Joana,
en el misteri de la teva calma.

Joan Margarit. Llum de pluja. 1987

si he de compartir la vida

si he de compartir la vida amb un company
seria absurd no preguntar-me
d'aquí a vint anys
aquesta persona serà
algú amb qui encara ric
o només m'he distret amb el seu encant
ens veig evolucionant cap a
ser noves persones cada dècada
o el creixement s'atura en algun moment
no vull que em distreguin
l'aspecte o els diners
vull saber si treu
el millor o el pitjor de mi
en el fons els nostres valors són els mateixos
d'aquí a trenta anys encara
saltarem al llit com si en tinguéssim vint
ens imagino de vells
conquerint el món
com si duguéssim sang jove
a les venes

ーrequisits



Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2018

Traducció de Bel Olid.