Ànima

Veuré créixer els meus fills
tant temps com la vida em deixi.
La lluentor dels ulls
travessarà l'instant
per seguir-los estimant
en cada fotografia.
Si tenim sort ens farem vells.
Si tenim sort posposarem
l'embat de l'agulla blanca.

Ells, creixeran.
Travessaran foscors,
passions, buidors.
Divagaran, com fem tu i jo
sobre l'ampit d'un cansament
que ablama pors i interrogants.

Potser demà, si tenim sort,
les lluites d'enguany
seran cases de silenci
on recollir-se a existir.
Quan perdin peu, si tenim sort,
ressorgirem, de dins el temps,
per escandir-los el vertigen
amb poemes festius
i ànima salvatge.

Eli Sanz. Posidònia. 2021

Respira el món

«L'ànima de l'univers [...] s'assembla a l'ànima

d'un gran arbre que, sense fatiga 

i silenciosament, en governa la vida»

                          PLOTÍ, Ennèades (IV,3,4)

Respira el món en el silenci de la fulla; el vent,

l'onatge de la llum

l'ha despresa de l'arbre.

Respiro el món fluint,

la vida ressorgint-se.

La fulla brotarà de nou

a la mateixa branca

quan s'acompleixi el cicle,

i així, any rere any,

esdevindrà, sempre igual i diversa,

en la quietud de l'arbre.

Ressona, lleu, sense fi,

l'univers bategant.

Més enllà de la llum,

les arrels sense temps,

el cel inaccessible.

Tot és u i és arreu.

Carles Duarte, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2001, núm. 73-74. p. 25

La llum es despentina

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum. 2001

Fotografies: Francesc Guitart