Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris claustres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris claustres. Mostrar tots els missatges

10 de setembre 2021

Cirerer de claustre

Soc a dins d'una presó
i m'agrada tanta reixa:
visc del cant del brollador,
que escoltant-lo em sento créixer.

Quan arriba el mes d'abril
ni les oques són tan blanques;
sóc un cirerer tranquil
sense frisaments de branques.

El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n'omplen les mans
botant d'alegria,
o algun pinsà vell
se'n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades,
digues quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades.


Joan Maria Guasch, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues





28 de febrer 2014

Cova blava

La roca oberta.
Claustre marí,
incendi de la sal
en la fibra calcària.
La llum estesa en arc a la sortida.
Reducte retallat pel so de l'aire.
Fred turquesa. Profunditat de peix.
I l'aigua dins la boca
d'un cos esdevingut
un bell i estrany
mamífer blau.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

03 d’abril 2012

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida
guaitant el vell jardí.
Clareja cel amunt. Plenes de vida
comencen de florir
d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.
S'acosta l'hora santa
i les oques se'n van al brollador
i allí, sota el desmai
de l'aigua que els hi canta,
hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...
I les pedres regalen
de claror matinal.


Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.

15 de febrer 2011

El pou

A l'ull rodó del pou
del claustre gòtic,
hi ha albades de matines.

També hi naveguen núvols

i encara algun estel,
que s'endormisca.

Sabatilles silents de llum somorta,

petgen la gran fullaraca de la nit

i l'ull rodó del pou

comença a emparar ocells
i
càntics.

Jo espero, si més no,

sentir l'ardent llepada de la llum
del dia en créixer.

1


Teresa Roses. Aquesta estranya margarida. 1999