Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

03 d’abril 2012

Gàrgola

La gàrgola mig riu adolorida
guaitant el vell jardí.
Clareja cel amunt. Plenes de vida
comencen de florir
d'un cirerer novell les branques altes,
que als bons fruiters de claustre i de convent
també l'Amor els hi enrogeix les galtes
quan l'alè del Senyor escalfa el vent.
S'acosta l'hora santa
i les oques se'n van al brollador
i allí, sota el desmai
de l'aigua que els hi canta,
hi bategen de nou sa gran matinblancor.

Llavors omple el jardí mística ofrena.
És l'oració d'un llavi virginal.
La gàrgola la diu tota serena...
I les pedres regalen
de claror matinal.


Joan M. Guasch, dins, Antologia de la poesia modernista. 1990

Edició de Jordi Castellanos.