Vent de nit

Han callat les cançons i els borratxos.
Que, ben d'hora, demà, cal llevar-se.
Mor la llum a les isbes. I els nanos
de la festa retornen a casa.

Corre el vent, desbocat, i a tots mostra
un mateix caminet d'herbes altes,
tant per ell com per tota la colla,
per on torna d'aquella vetllada.

I travessa la porta capcot.
No li agraden les gresques nocturnes.
Ara vol fer les paus amb el món
i s'embranca amb la nit en disputes.

Són davant del jardí i de la cleda.
Discuteixen, tots dos, i no paren.
Les disputes, atents, les segueixen,
apinyats al carrer, rengles d'arbres.

1957

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Vanitat de la tardor

Els cels, fa dies, cada matí es lleven
amb uns decorats dramàtics,
mentre, el groc inicia un flirteig amb l'ocre
i els verds fan de marmanyeres urbanes.

L'heura sent enveja dels arbres
i cap fulla sembla copiar-se:
jo t'ho explico perquè no pots veure-ho,
i ho faig amb la vista ben entelada.

Han passat uns anys: no m'ho sembla,
i voldria pensar que tu tens la visió més clara.
De moment, però, ho miro tot dues vegades,
per si he de contar-t'ho, alguna vegada.

Uns arbres, prematurs, ja s'han despullat
(és l'escena obscena de cada temporada),
d'altres, em fan pensar dues vegades en el groc,
que tant he detestat dins de casa.

Mentre, el prunus estén, puntual, la seva catifa,
per recordar-te, per rememorar aquelles vetllades,
en un altre, no tan bonic, escenari:
tu, la meva mare, la Gínnia, la Sally...

Tot plegat, efluvis d'enveja, de recança,
per la vanitat d'una tardor exagerada:
perquè ja figures en aquest paisatge,
i per enyorança, que no s'esfilagar-sa.



En el dia de la inauguració del carrer Mercè Vilaret a Pins del Vallès



Marta Pessarrodona. Animals i plantes. 2010