ALBÍXERES

Hauré el suc del sol en un grapat
i te'l retré als peus
com la més cara i nímia ofrena.



Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


1998


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013

Gràcies!

¿De què deu ser teixit aquest silenci
que m'esmalta les nits,
i em fecunda les hores
amb la més entranyable placidesa?
És un silenci càlid, vehement,
un silenci d'amant,
d'adulteri tendríssim,
de parella que es besa per primera vegada.
És un silenci
que se m'arrapa al cor
per dir-me amb veu molt baixa els seus secrets
que mai no puc entendre.
Però, d'on ve? Quins fils el trenen?
Jo només sé que em cal per sobreviure.
Mes, també crec que ell viu sols per a mi.
¿Potser és que som una mateixa cosa,
un glop de vida
vestit amb els colors de cada instant?
No ho sé, no vull ennuegar-me amb més preguntes.
Em mullo els llavis amb els seus petons,
i li dic, gràcies!




Esther Martínez-Pastor. Fa deu mil anys. 2003

Pròleg: Miquel-Lluís Muntané

Un dels motius

Un dels motius pels quals Pompeu Fabra

mereix més la nostra admiració, i no

vacil·lo a dir, la nostra gratitud, és el

coratge amb què renuncià a l’èxit fàcil;

perquè també un filòleg és temptat a fer

demagògia, i més dins un ambient com

el que entorn d’ell creaven aquestes

ingenuïtats.

Fragment del prefaci a la 2a ed., p. XVII.

Carles Riba, Cadaqués, setembre de 1954, dins,

Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana. 1978, 9a ed.

Potser caldria, amic

Potser caldria, amic, com a penyora
de gratitud, en vers poc acurat,
que avui et doni gràcies per cada hora
que has sostingut la meva soledat.

Per compartir la nit desoladora
i el vespre del diumenge endiumenjat
i, delicadament, fer com qui ignora
les llàgrimes rebels que no he ocultat.

Per dir el seu nom amb una veu transida,
per prendre per mirall la seva vida,
sentint-te hereu, amb mi, del seu record;

i sobretot, amic, pels grans silencis,
per cada cop que dintre el cor el pensis
fent-lo vivent en tu, després de mort.


                                     5 de març de 1984



Carme Guasch. Poesia completa, 2005

Salut a les roses

Salut a la novella
rosa que es bada en aquest dia esquiu
i lluita amb pluja i vent a penes viu.
Salut a la poncella,
com recollida en un silenci altiu,
que espera encar per a florir més bella.

Bategui en tot verger d'il·lusió
el desig pacient i el sense espera:
en branc esclatador,
sigui la gosadia missatgera
de la perfecció.

Que prou la rosa de perfecta olor,
en el cim de la seva resplendor,
es sentirà agraïda i honorada
per aquell repte a l'esdevenidor
de la desfeta al vent tantost badada.


Josep Carner. Poesia. 1992

Edició de Jaume Coll Llinàs.

La gratitud

La gratitud és la forma de cortesia

més exquisida.

Jacques Maritain, filòsof francès, dins,

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència, 2003
il.: Inés Luz González

Canvi de lluna

No oblidis mai qui porta la pluja
des de llunyanes mars, en sacs de pell de cabra bruns:
és la Lluna, quan canvia i repara
els danys de la llarga sequera i de la insolació.

No comptis mai amb la pluja, no la prediguis,
perquè cap poder no pot portar-la,
excepte la Lluna canviant; i qui pot governar-la?

És propensa a endarrerir els aiguats necessaris
-no fos cas que el regal es convertís en deure-
un, dos, tres mesos; i aleshores, de sobte,
no per compassió, sinó per caprici,
conjurarà, potser, d'un oest sense núvols,
una única gota per sobtar amb esperança
cada cara ullerosa girada cap enlaire.

Si fos la Lluna un Sol, comptaríem amb ella
per portar, quan canviés, oportunament, pluja;
però a ningú se li acut agrair al Sol constant
que a l'estiu brilli fer, i suau a l'hivern...
per què hauria, la Lluna, d'escarrassar-se així?

Però si una nit, en canviar, ens porta
una pluja tendra, contínua, fins i tot copiosa,
que no fa mal a cap fulla ni flor, ans cau dolça,
hora rere hora, amarant les fondes arrels,
i la terra, xopa, exhala a l'alba
un gran sospir perfumat de pura gratitud,
aquesta pluja -la primera, sembla, a la nostra vida,
ni pronosticada, ni amoixada, ni esperada-
és el do d'una dona quan estima.

Robert Graves. El país que he escollit : antologia poètica. 2009

Sempre és molt aviat aquí dins, és abans de

l'enforcall, abans de les decisions irrevocables.
Gràcies per aquesta vida! Tanmateix em manquen
les alternatives. Tots els esbossos volen
fer-se reals.

Un motor a l'aigua, en la llunyania, estiregassa
l'horitzó de la nit estiuenca. L'alegria i la
tristor s'inflen en la lupa de la rosada. En
realitat, no ho sabem, però ho intuïm: hi ha una
nau bessona de la nostra vida que segueix tota
una altra ruta. Mentre el sol crema rere les
illes.

Tomas Tranströmer (La plaça salvatge, 2008) (trad.: Carolina Moreno Tena)

Delimitació de camp

¿Quién se evadió jamás a su destino?
El mío fue explorar esta extraña comarca.
                                      Luis Cernuda


No sé com és en altres, ni és fàcil indagar-ho.
Caldrien aptituds que em són alienes
i una atenció tenaç, meticulosa.

Quant a mi, presoner dels meus hàbits
-destí o càrcer a mitges consentida-
i d'uns instints rebecs, contradictoris,
el que no soc estime:
la gràcia deseixida, involuntària,
la pròdiga alegria que subjuga,
o el valor generós.

De vegades un rostre, una cadència,
un fràgil equilibri que s'encarna
en moviment o en riure,
com un castell de focs amable i instantani,
em fan concebre una esperança humana,
benignament feliç, de gentilesa.
O també el goig d'una conversa grata,
un contrast d'opinions que saben acordar-se,
diversament comunes, com un càntic.

Són eixos rars moments
que deixen una ànsia difícil de dissoldre
en el record, després, com la marea abandona
-amb tot de deixes peregrines per l'arena-
una vaga curiositat aventurera.
En l'amor al principi. En un grapat d'instants
fora del temps.

De vegades admire aquests besllums,
però no m'hi barrege.
Procure satisfer necessitats comunes
i ajustar-me a les normes de la ciutadania.
Defense uns interessos que malde per fer propis.
Dels altres, no en sé res. Tampoc no en parle.

Enric Sòria. L'instant etern. 1999

Inici de càntic en el temple

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."



Salvador Espriu. Les cançons d'Ariadna. 1995

Record de Vic des d'Esparta

Era el meu pont l'escala trenada amb gessamins.
Pels seus graons verdosos a poc a poc baixava
Al màgic pou florit de faules i violes.

Les branques com crits verds encalçaven el sol,
Avar i vell soldat cansat de llargues lluites
Amb les boires d'hivern. Prop del saüc blanquíssim

En el mur del palau remorós de les merles
Teixien heura i somnis arrels de força igual.
D'un a un han vingut a aixoplugar-se en l'arbre

Dels records, mentre miro sota els alts eucaliptus
Aquest carreró blanc des d'on el gessamí
Enflora la tardor i la insomne memòria.



Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores, 1990

Pròleg a El quadern daurat

Idees que fa trenta o quaranta anys estaven
confinades a l'extrema esquerra, fa vint
anys havien impregnat l'esquerra en general,
i durant els últims deu anys han proporcionat
els llocs comuns del pensament social
convencional de la dreta i de l'esquerra. (...)

Una altra idea amb la qual havia jugat molt
de temps era que un dels personatges principals
havia de ser un artista, però un artista bloquejat. (...)

Aquests arquetipus, l'artista i el seu reflex exacte,
l'home de negocis, han emmarcat la nostra cultura:
un ha estat presentat com una persona grollera,
insensible, l'altre com a creador, un pur excés
de sensibilitat i dolor i un egoisme sense límits
que se li ha de perdonar a causa dels seus productes,
exactament igual que s'ha de perdonar l'home de
negocis, és clar, a causa dels seus. (...)

... el que resultava intolerable, el que sí que no
es podia suportar més, era aquest model,
monstruosament aïllat i narcisista, sobre un pedestal.
Sembla que a la seva manera els joves se n'han adonat
i ho han canviat, creant una cultura pròpia en la qual
milers de persones fan pel·lícules, ajuden a fer
pel·lícules, fan diaris de tota mena, fan música,
pinten quadres, escriuren llibres, fan fotos.
Han abolit aquella figura sensible, creativa,
aïllada, reproduint-la centenars de milers de vegades. (...)



Doris Lessing, dins, Llegir i escriure. 1996

Traducció i edició: Jordi Larios

Misteri de cultura

"Malauradament la nostra revista no ha pogut

oferir mai cap mena de remuneració econòmica

per les col·laboracions, però gràcies a la generositat

i gentilesa dels poetes hem pogut disposar de

bons poemes. Esperem poder comptar amb la vostra

col·laboració per a aquest número.

Per tot, el nostre profund agraïment".

Joan Brossa. Passat festes, 1993-1995, 1995

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que et va mancar
amb mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Que demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si vens amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.




Lluís Llach. I si canto trist. 1974

Agraïment

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L'alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L'alegria que no soc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i soc lliure respecte d'ells,

i, això, l'amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta a la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l'amor no entén,

perdono

allò que l'amor no perdonaria mai.

Des de l'encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D'ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

No els deixo res a deure,

diria l'amor,

plantejada la qüestió.

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra.

Serenitat

                         A les mares

Tu que atorges el bé,

sense un bri de metzina,

de restar sana i estàlvia

dins de la pell humida

sota la pluja benigna.

T'has sentit confiada

a resguard de la infàmia.

Decisiva, has vetllat

per un futur millor

en minúsculs detalls.

Corprens a l’alba,

pedaleig de l'ànima,

suavitat a cada galta.

I et sents enmig d'ones

d’una mar en calma.

Gratitud abissal

que refresca les gotes

valuoses de sang

que circulen, dansant,

dins aquest cos amable.

Teresa Grau Ros

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.


Ponç Pons, del blog Dia Mundial de la poesia,
21 de març, 2009

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993