L'estirar-se boca aigua

A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.

Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.

Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008

XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008

Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:

    Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
    s'emprova núvols.

Després d'aprovar l'examen [800 d.C.]

Durant deu anys no vaig deixar mai els meus llibres.
Em vaig espavilar i vaig rebre lloances
immerescudes. No dono gaire valor
al lloc tan alt que ocupo. Allò que més valoro
és la joia dels meus pares. Uns quants companys
d'estudis m'acompanyen quan deixo la ciutat.
El meu jaç cobert és a punt. Flautes i cordes
toquen la melodia del comiat i fan
més passador el pesar que ens causa la partida.
Els vapors del vi escurcen aquest camí tan llarg...
Sembla que aquest cavall que cavalca en un dia
de primavera cap a casa porti ales.

Marcel Riera. Versions de Bai Juyi. 2013

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.

Capvespre de la lloança,

la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!

L'Esperit hi posa rel

i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle

la boca se'm torna mel

i em fa transparent el rostre

la vall de Sant Daniel.

Pere Ribot, dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

Oda als peus

Grans o menuts,
amples o estrets,
grossos o fins,
lletjos o bells,
siguen com siguen
són tots els peus
dignes d'estima
i aplaudiment.
Som el que som
gràcies a ells:
ens fan anar
ràpids i drets
per onsevulga
que desitgem,
deixant-nos lliures
les mans per fer
treballs, carícies,
menjars, adeus...
Si no els tinguéssem
seríem serps
reptant per terra
sense més cel
que herbam i roques,
arena i fem,
o a quatre potes,
com els porquets,
sols menjaríem
el que trobés
per terra el nostre
bavós musell.
Per això un cant
de lloa, oh peus!,
us faig, encara
que els meus sigueu
menuts i grossos,
amples, lletgets,
i sempre un mal
m'estigueu fent
de mil dimonis
ben punyeters.



Marc Granell. Oda als peus i altres poemes. 2008

Dibuixos: Manuel Granell

Goigs

Article publicat a Catalunya Cristiana, 16 d'agost del 2015, n. 1873, p. 21. i al blog de Nora Vela: http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com.es/

Revolta

Car tota cosa en néixer, fa
de primer la passa maldestra,
lluu l'incendi en cada finestra
com el cul d'un orangutà.

Hi ha qui es vol enamorar
d'una dona en fase rupestre.
Hi ha qui sap que es cou la minestra
de l'era nova que vindrà.

De qui es mou abrandat per l'odi
jo no em puc pas sentir proper;
i sé que cal cremar el vell codi.

Un embat de vent d'esperança
entre enderrocs i flames, ve.
D'aquest vent jo dic la lloança.



Josep Junyent i Rafart, dins,

Antologia de poetes catalans : un mil·leni de literatura. 1997, vol. 4

A cura de Giuseppe E. Sansone.

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentir
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros