El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!
Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.
Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.
De: Arpegis. V. Constatacions.
Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004
Introducció de Feliu Formosa.
També els trobareu en el llibre:
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021Pròleg de Carles Duarte
Quan una cançó
surt d'un bec,
d'un musell
o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.
Podrien passar de puntetes,
invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.
Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.
I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
ni cap reixa
ni cap barrera.
La cançó de l'ocell toc. 2024
Text: Fran Pintadera.
Il·lustracions: Anna Font.
Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.
Veu de Ningú, un altre cop.
Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.
La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
Camino muntanya amunt enmig de la neu
amb dificultat
la bossa de paper marró plena de queviures
recolzada, pesant, contra el meu ventre,
els braços estesos
per subjectar-la tot tendons.
¿La necessitem, aquesta bossa de paper,
amor meu, necessitem aquest embalum
de peles i cors, necessitem
aquestes botelles, aquestes arrels
i trossets de cartró
per mantenir-nos surant
com damunt un rai
sobre la neu on m'enfonso?
La pell crea
illes d'escalfor
a l'hivern, a l'estiu,
illes de frescor.
La boca crea
una ficció similar.
Dic que transformaré
aquest ou en un múscul,
aquesta botella en un acte d'amor.
Aquesta ceba esdevindrà un estímul,
aquesta aranja
esdevindrà un pensament.
Margaret Atwood. L'alè misteriós : poemes escollits 1965-2007. 2020
Selecció i traducció de Montserrat Abelló.
La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.
Dolors Miquel, dins
Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23
(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.
No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.
Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)
Antònia Vicens. Lovely. 2009
El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.
Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017
LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.
Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997
Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
de la lluna, entre l'aigua adormida.
Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
ondulats com una alga tranquil·la.
Marià Manent, dins del llibre,
Antologia general de la poesia catalana. 2000
Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.
Ella s'acosta al mirall rodó
com la boca d'un nen
que no sap mentir,
vestida amb una bata blava
que també s'ha gastat.
Cabells que aviat seran de color de cendra
sota el lentíssim foc del temps.
El sol de la matinada
enforteix encara la seva ombra.
————————————————
Elle s'approche du miroir rond
comme une bouche d'enfant
qui ne sait pas mentir,
vêtue d'une robe de chambre bleue
qui s'use elle aussi.
Cheveux bientôt couleur de cendre
sous le très lent feu du temps.
Le soleil du petit matin
fortifie encore son ombre.
Philippe Jaccottet, dins,
Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 68-69
Traducció: Jaume Piñol
Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.
Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.
Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,
delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.
Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.
Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021
Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.
La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.
De Enfilall de tankes
Joana Raspall. Ales i camins. 1991
Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.
Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.
Tenim la boca seca.
Narcís Comadira, dins,
Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015
Ed.: Jaume Subirana
Pr.: David Fernàndez
 |
I el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
—només per dir com és la boca d'Ella:
com la neu rosa als pics
quan surt el sol.
Joan Salvat-Papasseit. Poesies. 1962
Esbós biogràfic: Tomàs Garcés
Introducció: Joan Fuster
Il·lustracions: Josep Guinovart
|
