Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Planeta

Boca al mugró,
mà neta al pit
que el toca,
com si explorés un planeta.

De: Mares Mart

Gemma Casamajó i Solé. Com l'oculta flor d'un cactus. 2025. P. 108

Vindrà més tard

VINDRÀ MÉS TARD una escreixença
de cel, nosaltres
ja no serem aquí per recollir-la.

Una cosa profunda: un ull,
la boca desdentada de la nit.

Sense final, talment un àngel
(potser el més lent),
esquarterat a les portes del dia,
vinguda del pouar, ens cau,
de cada mà,
una descàrrega de llum.

VI

Arnau Pons. A desclòs. 1996. P. 82

Si en altres llocs

Si en altres llocs s'obren
calaixos
i panys,
aquí és hora
que la boca
torni a descloure's:
que restitueixi l'aire
prestat,
una glopada llarga
una vida.

Se altrove si aprono
cassetti
e serrature,
qui è il momento
che la bocca
torni a schiudere:
restituisca l'aria
presa in prestito,
una boccata durata
una vita.

De: Filaments [maièutica]

Elisa Biagini. Filaments. 2024

Traducció i pròleg de Pau Sitjà Márquez.

Text bilingüe en català i italià.

Sonet als trenta-set anys

Jo soc aquest conjunt de circumstàncies
que haurien pogut fer-me un gran poeta.
Vaig esmerçar-hi alguna parauleta.
Alguna cosa, sí, he viscut: les ànsies

d'un amor (no sabia si venia
o m'enganyava un altre cop la pressa),
i he sabut que la vida es desendreça
per uns ulls. Vaig voler fer poesia

quan vaig entendre que la mort provoca
que em queden tretze anys per als cinquanta
i això no em fa cap gràcia. Em preocupa

que sols m'hagin donat aquesta boca
per besar i per cantar, que sigui tanta
la mort, que cap poema no l'ocupa.

Adrià Targa

 

Es troba en el llibre:

40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2025. P. 125

El sol

El sol no entra
per les parpelles closes.
Enlluernem-nos!

Si no l'escolto,
la mar no tindrà boca
ni res a dir-me.

Parem l'oïda;
fins el gemec de l'aire
ens alliçona.

De: Arpegis. V. Constatacions.

Joana Raspall. Arpegis : haikús. 2004

Introducció de Feliu Formosa.

També els trobareu en el llibre:

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

La cançó que va volar

Quan una cançó
surt d'un bec,
     d'un musell
             o d'una boca,
ningú no sap
què passarà
amb les notes.

Podrien passar de puntetes,
              invisibles,
com si res.
O podria passar
que es tornin contagioses.

Qui sap el que deia
la cançó de l'ocell toc.
El que queda clar
és que el seu cant
va sobrevolar tots els racons.

I és que,
si la tonada
és pura i verdadera,
cap mur no l'aturarà,
          ni cap reixa
                     ni cap barrera.

La cançó de l'ocell toc. 2024

Text: Fran Pintadera.

Il·lustracions: Anna Font.

Un ull, obert

Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.

Veu de Ningú, un altre cop.

Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.

La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

Duent menjar cap a casa a l'hivern

Camino muntanya amunt enmig de la neu
amb dificultat
la bossa de paper marró plena de queviures
recolzada, pesant, contra el meu ventre,
els braços estesos
per subjectar-la tot tendons.

¿La necessitem, aquesta bossa de paper,
amor meu, necessitem aquest embalum
de peles i cors, necessitem
aquestes botelles, aquestes arrels
i trossets de cartró
per mantenir-nos surant
com damunt un rai
sobre la neu on m'enfonso?

La pell crea
illes d'escalfor
a l'hivern, a l'estiu,
illes de frescor.

La boca crea
una ficció similar.

Dic que transformaré
aquest ou en un múscul,
aquesta botella en un acte d'amor.

Aquesta ceba esdevindrà un estímul,
aquesta aranja
esdevindrà un pensament.

Margaret Atwood. L'alè misteriós : poemes escollits 1965-2007. 2020

Selecció i traducció de Montserrat Abelló.

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel

Es troba a la revista: 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

No era amor

(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.

No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.

Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia.

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

Matí

Ets eixida del son com del mar. Tota humida,
somriu encar ta boca als somnis, dolçament.
Brilla el sol a les herbes, però tu veus l'argent
         de la lluna, entre l'aigua adormida.

Una llum de maragda mig emboira els teus ulls;
té perfums d'aquell mar ta delicada argila;
i dus una gran perla pàl·lida sota els rulls,
        ondulats com una alga tranquil·la.

Marià Manent, dins del llibre,

Antologia general de la poesia catalana. 2000

Editors: J.M. Castellet i Joaquim Molas.

Ella s'acosta al mirall rodó

Ella s'acosta al mirall rodó
com la boca d'un nen
que no sap mentir,
vestida amb una bata blava
que també s'ha gastat.

Cabells que aviat seran de color de cendra
sota el lentíssim foc del temps.

El sol de la matinada
enforteix encara la seva ombra.

————————————————

Elle s'approche du miroir rond
comme une bouche d'enfant
qui ne sait pas mentir,
vêtue d'une robe de chambre bleue
qui s'use elle aussi.

Cheveux bientôt couleur de cendre
sous le très lent feu du temps.

Le soleil du petit matin
fortifie encore son ombre.

Philippe Jaccottet

Es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 68-69

Traducció: Jaume Piñol

Diada de Reis amb els nets

Els Reis d'Orient
               no han dut joguines,
ni grossos camions
              ni boniques nines,
ni grans capses plenes
              d'entreteniments;
m'han dut el somriure
              d'unes boques fresques,
d'unes galtes tendres
              i d'uns ulls lluents.

Al cel de la nit,
              soc, per ells, un astre
que a penes fa llum
             i sols deixa un rastre
d'amor, tot marxant.

Si a l'hora de fondre'm
            pel cantó de posta
algun d'ells em cerca,
           trobi per resposta
un raig de llum nova
          que surt de llevant.

1987

De: Obra poètica inèdita - Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules. 2021. P. 486

Pròleg de Carles Duarte.

Sonet

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu.

Aigua alpina

Felicitat de cantar com tu, torrent;
felicitat de riure
sentint-me a la boca les dents
blanques com la teva llera;
felicitat d'haver nascut
tot just un matí de sol
entre les violes
d'un camp de pastura;
d'haver oblidat la nit
i la fuetada del glaç.

Antonia Pozzi. Espaiosa tardor. 2021

Tria, traducció i pròleg de Marta Nin.

La mateixa aigua

La mateixa aigua
no pot ésser beguda
per dues boques.
Només la set és nostra,
és una i ens iguala.

De Enfilall de tankes

Joana Raspall. Ales i camins. 1991

Boca seca

Hem cridat fins a no poder més:
la pau, la pau,
la pau i la justícia.
Justícia i llibertat
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més
que ens molestaven tantes estructures
immòbils,
tants papers, tantes lleis,
la gàbia que empresona
fins a no poder més.

Hem cridat fins a no poder més,
fins a no poder més.

Tenim la boca seca.

Narcís Comadira, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.