Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tiges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tiges. Mostrar tots els missatges

30 de juny 2023

Aniversari

Hi ha tant de món alhora a tot arreu del món:
tantes morenes i morrenes, oceans i gavians,
bous i anous, cues d'ocell i estels amb cua...
Com m'ho faré per aplegar, per endreçar tot això?
Aquest bruc i aquest boc, tants aiguats i verats,
clavells i estornells, ¿on ho desaré tot plegat?
Pulsatil·les, goril·les, filons i refilets...
Gràcies, però em sembla que és, de molt, un xic massa.
Quin gerro trobaré per a aquests grèvols i núvols,
aquest prec, aquest zel, aquest fast i aquest bull?
On m'enduré aquest colibrí, on guardaré tant d'argent,
què en faré, em voleu dir, d'aquest zebú i aquesta zebra?
Un biòxid qualsevol ja és cosa de pes i de valor,
què direm, doncs, d'aquest pop, d'aquest centpeus!
Em puc imaginar el preu esborrat de les estrelles...
Gràcies, però el cert és que no ho crec meritar.
No us sap greu de regalar-me la posta i el sol?
Què n'ha de fer, de tot això, aquesta pobra mortal?
Soc aquí per un instant i només per un instant:
veuré encara el que vindrà i la resta tant se val.
No arribaré a discernir-ho tot plegat del no-res.
Perdré aquests pensaments en l'acuit del viatge.
La despesa més petita resulta gran en excés:
aquesta tija, aquest sol pètal, quant d'esforç!,
per a un sol cop en el món, del no res cap al no res,
i ell és sotil de tan perfecte i de tan fràgil superb.





del recull Un cas qualsevol. 1972


Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

18 d’octubre 2020

Les tossudes

Retalls de pell en un llac de seda
peus mans pòmuls: un préssec
Tiges prenyades de llet nova
arrelades a la terra mirem enlaire

Vetllem un foc infinit
som les úniques que hi pensem.



Júlia Francino. Els excedents. 2020

Premi de Poesia Ventura Ametller 2020

Pròleg de Míriam Cano

05 d’abril 2020

Botànica

Filtra la tija
el desig de l'alçada.
Un sol calent
n'ha alimentat el fruit
i bull a les arrels
el neguit suculent
d'una tarda de principis.

   Veus en el fruit
la llavor germinada.
Fas el que és
senzillament ser tu
i comptes pètals blancs
amb la il·lusió infantil
de qui ja en sap la resposta.

   No trigaràs
a filtrar tota l'aigua.
I l'escalfor
que embetuma les fulles
i t'amara les galtes
és el vincle immutable
amb qui bull lluny d'aquí.

   Amb una mica de pressa
s'acabarà la tarda.
La química del sol
eixamplarà el diàmetre;
per qui és, si no per les arrels,
que s'enfilen els arbres?



Helga Simon i Molas. A la vora. 2017

Premi Amadeu Oller 2017

Conté comentaris dels membres del jurat

05 de desembre 2019

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

25 de febrer 2018

Do del poema

          ¿A qui diré sinó a tu
l'hora plorada en la solitud invisible,
amor, on creix i calla el desig impossible,
on tot verd és nocturn i tot astre insegur,
on la set de més set fa el desig impossible?

          Tu em crides, vera amor reial!
Puc fugir: tot lligam crema en ta flama encesa;
ah, puc morir: tot fruit m'és dat en ta dolcesa!
Però resto en ta vida i neixo al que més val
des del centre secret de la teva dolcesa.

          Vivent no dels somnis d'abans
et portaré, amor, l'inefable poema,
sinó de la teva hora pura en sa tija extrema,
i del treball humil fet per les meves mans
per imitar la flor ーoh inefable poema!


De Del joc i del foc, 1946



Carles Riba, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992
Ed.: Jordi Bacells i Albert Roig

06 de desembre 2017

Nabí

Olivesfromjordan by en:User:Nickfraser (en:Image:Olivesfromjordan.jpg) [GFDL (http://www.gnu.org/copyleft/fdl.html) or CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/)], via Wikimedia Commons

I en àrid lloc
vaig dormir-me sota un sol de foc;
després, amb la parpella encar no ben desclosa,
vaig veure que una planta hi havia al meu costat,
una de branc tot argentat
que al bat del sol oposa
un cobricel d'estels de verda fosquedat,
cada un gronxat
dalt d'una tija rosa.

Goig del món, el branc i les fulles!
Donen casa a tothom que va i ve;
paren jaç les verdes despulles
mentre les fulles vives el somni fan lleuger.


Fragment



Josep Carner. Nabí. 1971

Pròleg: Gabriel Ferrater

13 de juliol 2011

Alquímies

Com un obsequi s'inaugura als ulls,
va dir el nom de la flor del safrà.
Una corol·la nua com un calze clavat a terra
on l'últim sol es reflectia.

Amb la mateixa reverència

amb què sap dir el nom d'amiga,
va dir el nom de la flor del safrà.
Alquímia del vers a l'extrem d'una tija.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007


30 d’abril 2009

Infant

El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous

els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita

tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,

no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aquest sostre
fosc sense cap estrella.




Sylvia Plath


Dins el llibre de poesia:

Montserrat AbellóAl cor de les paraules, 2002 
Tr.: Montserrat Abelló


16 de setembre 2008

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



Fragment


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980

Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980