El cap-gros

Cap-i-cua porta sort.
El cap-gros és cap-i-cua,
i va seguint el seu nord
dintre el bassal on s'afua.

La seva sort no la sap
fins que es veu alguna pota;
se li fa més gros el cap,
perd la cua i ja és granota.

No et riguis del companyó
que no aprèn les beceroles
o no sap mai la lliçó 
o riu i enraona a soles.

Pensa que el cap-gros no sap
ーfins que es veu alguna pota
i li resta sols el capー
que ha nascut per ser granota.


El senyor Pèsol i altres plantes ; Cuques de llum, 1995
Poesia: Salvador Perarnau
Il·lustracions: Joan G. Junceda i Àngel Fernàndez

Rapsòdia sobre la diversitat

Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?

-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb

el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.

El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com

la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen

com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,

partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.

Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el

mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada

aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana

adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que

reflexiono.

Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que

probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-

i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos

un matxet: La incompleció és bona.

(Fragment)

Hans Magnus Enzensberger, dins,

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2013