Va ser un xinès, el primer que va veure-ho. -Quin xinès?
-Un de savi, se suposa. Devia ser vell, desconegut, amb
el cap pelat. No hi ha res, va dir, que sigui indivisible.
El temps li ha donat la raó. Tampoc les partícules, com
la vida en una gota d'aigua, no s'acaben mai. Es multipliquen
com els cap-grossos i les algues: wimps, neutrins estèrils,
partícules de Higgs, axions: cada dia una nova suposició.
Però no tan sols a la física, al meu pit també es produeix el
mateix que en un estany de peixos quan jo -altra vegada
aquest jo!-, a la meva caseta de fusta, a la meva cabana
adamítica, m'observo observant i reflexiono sobre el fet que
reflexiono.
Per no embolicar-me sense remei, recorro a una frase que
probablement torna a provenir d'un xinès -o era un japonès?-
i que talla les plantes enfiladisses de la reflexió com si fos
un matxet: La incompleció és bona.
(Fragment)
Hans Magnus Enzensberger, dins,
XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013
Traducció de Ramon Farrés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada