Herbes

Herba dallada ja so.
Dalt d'un carro viatgera
trontollo per la drecera
i em migraré en un racó.

Jo que veia -i és millor-
fruits rodons de la pomera
i la lluna tafanera
amb sa mel sense dolçor.

Entreveig el que m'espera:
ull irat de masovera
i menyspreu de ca liró.

Soc bri verd i el groc ja em taca,
dintre el ventre d'una vaca
aniré d'un bot i amb por.

I

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008. P.45

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Noia morta

Com una cinta d'aigua que travessa
l'obaga verda sospirant tot just
i és tota adeus en el penyal adust
i en el pendís enganyadora pressa,

sempre passant i sempre romanent
com si fos ala i fos arrel alhora,
fidel al branc que es gronxa al seu devora
i a l'ocell que el deixà ploma-batent,

i ve l'hivern, el magre rapissaire
d'allò que es mou, amb argelagues d'aire,
tort de fumeres agres cap al cel:

a llunyanies meves decantada
la mort va deturar-me amb una unglada,
ai l'adormida soledat del gel!

De: Evocació dels morts. XVII. 

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2022. P. 113

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer.

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

El mussol a l'aranya

Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.

Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.

Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol

gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

L'aranya al mussol

Visc de bestioles vives
i em penso que no és pecat.
Si us sembla que us he envescat,
m'eixugaré les genives.

Mireu quina cosa fina
amb mon fil he fabricat!
Si us hi heu entortolligat,
no en culpeu la teranyina.

Tota d'or al sol de l'alba
hi deixa reflexos malva
la posta, i la lluna, argent.

Calmeu, senyor, vostra ira.
l'extàtic ull se us regira
i això és contraproduent.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.

De: Illa dels lliris vermells. LXXVIII

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2022. P. 180

A cura d'Abraham Mohino i Balet

Apamats

         MAPA

Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cims nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes.

Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava.

Zones glacials arbores,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.

I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.

           Mercé Rodoreda

APAMATS

Encauats: aquest matí
som un riu de cos, son, hores,
llum lletosa, suc d'aurores
sobre el cel conreadís.

Ve la tarda, grossa i calba,
i ens perfila amb massa zel.
Puja el vespre, i amb un tel
ens menteix: pintura malva.

Cau la nit, color pistola.
Un secret, clos, ens verola
a les celles de demà.

I ens neix un estel privat:
t'he mirat i m'has mirat
badant-te, nua, una mà.

Maria Callís

Es troba en la revista:

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 34

Llum de boira

Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.

Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.

És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.

  Santuari de Queralt, 31-VIII-1965

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino Balet.

Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada.

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

De: Món d'Ulisses. El viatge. I

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Son

Vencent els colors arriba,
amb llet s'estels, blanc oblit,
l'aigua negra de la nit,
ampla, per rius sense riba.

Vers quin passat pensativa
recules pel teu ponent,
memòria, obscurament,
de tant misteri captiva?

Al llot d'aquesta aigua vaga,
la vida larves amaga
atònites d'existir.

Tot en silenci ho destria
ーombres, arbres, nit i diaー
un bri de llum, sols un bri.

De: Illa dels lliris vermells. LXXV

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Blanca cua de cavall

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 

penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades

per barnilla i esquenall. 

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Verda d'arbres

Verda d'arbres és l'aigua on el sol abandones,
pàl·lid reflex de fulles en pretext de mirall;
nedes, i els braços alcen, a cada impuls que els dones
—cop segur d'ales blanques—, carenes de cristall.

Un pur record de nacres el pensament et vela,
els cabells et segueixen dòcilment adormits;
sobre l'aigua que talles, una vivent estela
perfà aviat la calma malmesa pels teus dits.

Respires l'hora blava i aquesta pau del món;
al fons de l'òpal cerques l'escomesa que fon
el teu cos radiant amb la claror malalta.

Tanques els ulls al sol que et besa silenciós
quan, en sortir de l'aigua, al llarg del braç et salta
un breu tresor de perles dolçament cautelós.

De: Albes i nits.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

Edició i pròleg d'Abraham Mohino i Balet.

Cuca de llum

Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló,
que és cosa que molt s'estila.

Ja ve la fosca, i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.

Soc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got,

m'apagaré de seguida
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008

Il·lustracions: Montse Ginesta.

Edició: Marta Nadal.

Aloma, 50 anys

Flor melindro

La van fer amb el caparró torçat i només es veu
capgirada. Si li haguessin donat ullets podria 
comptar les bestioles de terra plana. No val res.
En fas un pom i al cap de cinc minuts es desfulla.
Però és molt bufona, i, ajupit, li pots veure els dintres:
de color d'aixarop de violí i els estams també.





Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Viatge al poble dels guerrers

Em vaig haver d'arraconar de pressa perquè
venien contra mi potser un miler de cavalls
amb soldats al damunt armats amb llances.
Van passar rabents, cridant i xisclant,
voltats de polseguera. I de seguida va
començar el repic dels tambors. Al davant
caminava, pit enfora, nas enlaire, el portador
de la bandera que voleiava al vent: vermella
i blanca duia escrit amb lletres vermelles
damunt del blanc i amb lletres blanques
damunt del vermell, "Coratge" "Puresa".

Patapam, patapam, patapam... tambors de plata,
escuts daurats, soldats nus de mig cos en amunt.



Fragment

Mercè Rodoreda.Viatges i flors. 1990

Flor de mel

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica
fora del temps. Les abelles van i venen. S'hi acosten.
Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i
perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa,
amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel
i respira, la flor es mor. I en neixen de noves.
I vinga abelles!






Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 2007

Viatge al poble de vidre

Els habitants del poble de vidre no necessiten cap biblioteca;
saben trobar en l'espai, gravat per l'eternitat,
tot el que ha passat en el món, tot el que hi passarà,
tot el que les flames van destruir de la biblioteca d'Alexandria...

És el poble que m'ha deixat el millor dels records.
- "Per què si va enamorar-se'n, no s'hi va establir?"

- "Perquè la meva feina no és aturar-me
sinó anar sempre endavant;
continuar la infinita busca i captura
de cors obscurs i de costums ignorats"



Fragments.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1993

Flor d'aigua

S'obre ran de l'aigua més neta del món: la dels llacs,
que és feta d'esponja de neu. És petita, blanca-vori,
melissa, tarongí. És una flor que beu. Els pètals fan
cullera, recullen l'aigua, quan són ben plens s'ajunten
de pressa en poncella perquè l'aigua no vessi i se la
beuen. Després es baden mandrosets i reposen. Quan
estan descansats, tornen a beure. Cada nit fan igual.
A l'acabament de la florida la planta arronsa les tiges i
deixa les seves minyones, les flors, soles amb l'aigua.
Tot el profit de tant i tant beure era per a la planta. Per
a les flors no-res. Només la gran feinada, la mica de
frescor a dintre i un cementiri blau.



Fragment.


Mercè Rodoreda. Viatges i flors. 1980

Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980.