Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de desembre de 2018

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)

Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.

Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.



______________________________________

I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)



Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.

Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.



Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae

Lilium candidum

LILIUM CANDIDUM - LLOBERA - IB-715 (Lliri blanc) per Isidre Blanc [CC BY-SA 4.0 (https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0)], from Wikimedia Commons
Lliri blanc (Lilium candidum)


Isidre Blanc

29 de desembre de 2018

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots

dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets

inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.



D'Obra poètica, volum II.
Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica, 1998
Pr.: Ricard Torrents

Hivern del mar

Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.





Poema XX de Cementiri de Sinera


El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013

Il. Subi

28 de desembre de 2018

A Woman in the Sun

Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.

No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.

A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.



David Castillo. Downtown, 2005

25 de desembre de 2018

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


1998


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013


24 de desembre de 2018

XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006

Ruta gastronòmica

A Benicarló carxofes
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.

A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.

A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.

A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.



Marc Granell. El ball de la lluna, 2003
Il.: Manel Granell

22 de desembre de 2018

Música de Mahler

No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
         sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
                           en la densitat de la música.

No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
                                      que dicten el cor.

No és fàcil.
           No ets fàcil.
Però, em subjugues.



Lola Casas. Roig, 2009
Il.: Gustavo Roldán

21 de desembre de 2018

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre, 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018, 2018
Ed.: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Veure'ls passar

Una munió de cossos inclinats

damunt la bicicleta

pedalejant  amb fúria

—no en sabem la intenció més immediata—

per arribar a la meta (es pot preveure)

però l'esforç d'un de sol a la muntanya

indica que ve el grup

i tots plegats la glòria dels poetes

bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.




Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida, 2018
Estudi introductori: Josep Maria Sala-Valldaura

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

18 de desembre de 2018

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.



Miquel Martí i Pol, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia, 2001
Il.: Montse Ginesta

14 de desembre de 2018

I veiem que s'ajoca el Pirineu

                                                        Amb Xenòfanes



I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.

  


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

TRIBUT

                 A Francesc Garriga



No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.




Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses, 2018
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!



Vicenç Llorca. Places de mans, 1989
Pr.: Toni Marí

posat sota el clap de sol

V

posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers

_______________

el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat

_______________

és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum

passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina

_______________

la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina

li agradarà avorrir-se



Fragments de Les jardins, dins

Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,


Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

El vers i el cant

                     A la memòria del poeta Joan Vergés


El vers i el cant
es fan
per viure i respirar
ㅡtemps aturat i un immens espantㅡ
totes les joies que hem sabut filar.

El vers i el cant
es fan
per viure i per cantar
ㅡcor acordat al riure concertantㅡ
la meravella que pots abastar.

El vers i el cant
es fan
per viure recordant
ㅡvolta infinita, insoldable espaiㅡ
totes les coses que no moren mai.



Víctor Obiols. Dret al miracle, 2016
Premi Carles Riba 2015

13 de desembre de 2018

A l'aigua s'esbossa

A l'aigua s'esbossa
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.

Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.

I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,

la ploma d'aquella au que no existeix.



De L'inhabitable. 2016



Laura Torres i Bauzà, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018, 2018. P. 455
Ed.: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

10 de desembre de 2018

Ida &Ida

Sí a la Poesia, groc llum, una idea genial! ara m'apago,  ara m'encenc, a la Poesia, Sí. /  Exposició d'Ida Borvill. De l'1 al 28 de desembre de 2018 Sala d'actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda / per Teresa Grau Ros
Sí a la Poesia,
groc llum,
una idea genial!
ara m'apago,
 ara m'encenc,
a la Poesia, Sí.




Exposició d'Ida Borvill. De l'1 al 28 de desembre de 2018
Sala d'actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda

8 de desembre de 2018

En el teu comiat

Són anades i vingudes
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.


Jadicha Candela



Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Ser dona

L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.

Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.

El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.


Núria Pradas



Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.



Vicenç Llorca. Places de mans, 1989
Pr.: Toni Marí

7 de desembre de 2018

A les envistes de l'hivern

Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29


6 de desembre de 2018

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

La frondositat de l'herba

La frondositat de l'herba
em feia creure
en les plantes exactes.




Rosina Ballester. Vestigis, 2010

Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja

Déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Sóc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
                                                     Recomenço.



De Kore



Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins, 

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

2 de desembre de 2018

MOSSÈN CINTO

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011

1 de desembre de 2018

SORTIDA DEL SOL

Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.


---

SUNRISE

At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.



John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps

30 de novembre de 2018

La palma

La palma que has trenat aquest matí
amb el perfil corbat de la carícia
es vincla com un arc.



Lala Blay. Liebeslied, 2001

Premi Benet Ribas, 2000
XXXVI Premis Recull

El riu

Entre roques i muntanyes
baixa el riu atabalat.
Arrossega allò que troba
i s'ho emporta fins al mar.

Quan els núvols descarreguen
i la pluja és abundant,
el riu va bevent-se l'aigua
augmentant el seu cabal.




Alumnes de l'Escola Sant Josep,
de Vilafranca del Penedès.

El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

Rinoceront

Amb un nas tan punxós,
tan superperillós,
el gegant porta al llom
tot d'ocells a fer un tomb

i els permet fer un bon mos
arrencant-li del cos
tota cuca dolenta,
per a ells, suculenta.



Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans, 2010
Il.: Roc Olivé Pous

VESTIT BLAU

La mar com una noia
que porta un vestit blau.

L'escuma de les ones,

faldilla amb farbalans.

T'estires a la sorra,

la beses i ai! se'n va.

Sempre tan vergonyosa,

mar, qui t'atraparà?



Jordi Boladeras. La pell de l'aire, 2007
Pr.: Jordi Valls

Parla

Parlo d'agrests
ocells        de sols
    que no s'apaguen
    d'inamovibles
    pedres

    de sang
    viva     d'estrelles
    que no cessen.

    Parlo del que impedeix 
    el son.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

25 de novembre de 2018

Tardor

Parlo del mar a la tardor,
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.




Bruna Generoso. Abstraccions i certeses, 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

24 de novembre de 2018

Geometria I

Sota una roda rodona
poseu-hi un quadret quadrat
i al damunt, per acabar-ho,
un triangle triangular.
Quatre rectes rectilínies
podran fer de peus i mans.
Si marqueu nas, ulls i boca
amb l'arcada de quatre arcs,
veure quin ninot resulta
més eixerit i trempat



Joana Raspall. Versos amics, 1998
Il.: Montse Ginesta

Mercè

Mercè,
Palma m'és llunyana,
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametlers
i d'aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara,
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca,
i un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt la taula,
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja,
les ones no em deixen, mumare,
allunyar-me'n massa.



Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons, 1998
Pr.: Biel Mesquida


IN A SENTIMENTAL MOOD

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs, 1999
Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999


Mol prest

Mol prest agafaré el vol
que em retorni a l'illa.
El sacrifici de l'acció
per entre els núvols es fondrà,
i veuré estesa sobre el mar
la vida meva.



Rosina Ballester. Vestigis, 2010

Pr.: Ponç Pons
XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009


Era

Era, amb l'impuls alat dels versos,
com l'ocell que travessa el vidre.



Volia viure perquè els mots
dels altres trobessin en ell
una aigua on fer-se transparents.




De Quatre respostes de la vídua. La 3 i la 2



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004


20 de novembre de 2018

CAU LA PLUJA

Cau la pluja
sobre els camps
i sobre la fulla nova
de la primera alzina del bosc,
i truca a la finestra
de la cambra dels nens
adormits amb la música dolça
el suau xiuxiueig
que es desfà pels vidres.



Joana Bel. A la nit, el bosc belluga, 2005
Il.: Mabel Piérola

18 de novembre de 2018

La Marta somia

La Marta, que és molt trempada,
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!



Alumnes del CEIP Silvestre
                  Santaló, de Salt.  




El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

Obro els ulls

Obro els ulls.
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.

Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.

Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.

Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.

Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.

Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí, 2018
Il.: Mercè Galí