Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

30 de desembre 2018

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida (deu)

Estima, estima, estima, diu el Percy.
I corre tot el que puguis
per platges daurades, o per runes, o per polsim.

Després, ves a dormir.
Oblida't de la calor del cos, del cor que batega.
Després, confia.



______________________________________

I Ask Percy How I Should Live My Life (ten)



Love, love, love, says Percy.
And run as fast as you can
along the shining beach, or the rubble, or the dust.

Then, go to sleep.
Give up your body heat, your beating heart.
Then, trust.



Mary Oliver. Ocell roig, 2018
Tr.: Corina Oproae

29 de desembre 2018

Llençol blau

De petita somiava
en un mar com un llençol,
i a l'escola el dibuixava
tot ell blau, d'un sol color,
però amb els anys vaig anar aprenent
que el mar sempre és diferent,
els colors del mar canvien:
mil en té o encara més.

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i amb el vent està arrissat.
És grisós quan ve tempesta,
és marró quan ha amainat,
té tons verds algun capvespre,
i és taronja, t'hi has fixat?

De petits tots somiàvem        Somiava de petita
En un mar com un llençol      I un llençol jo dibuixava
I a l'escola el dibuixàvem,
Tot ben blau, d'un sol color,
Però vam aprendre amb els anys    Però amb els anys vaig anar aprenent
Que el mar sempre és diferent:
Els colors del mar canvien:           Mil en té...
Mil en té o encara més

A la nit el mar és negre,
amb la lluna és platejat,
a la posta envermelleix,
i quan plou està esbravat.
És molt verd algunes tardes
És grisós quan ha de ploure
és marró quan ha amainat,
i és taronja, que no ho saps?

Són taronges les armilles
que porten els refugiats.
Són taronges les armilles,
dels salvats i els ofegats.
El color de les armilles
que porten els refugiats,
El color de les armilles
dels salvats i els ofegats.

De petits tots somiàvem
en un mar com un llençol.
De petits el somiàvem
tot ell blau, d'un sol color.
Però amb els anys vam anar aprenent
que el mar sempre és diferent.
Els colors del mar canvien:
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.
mil colors i encara més.



Enregistrament en directe el 4 de novembre de 2017
al Teatre Auditori de Granollers


Els colors del mar : una suite musical sobre la Mediterrània

Música: Eduard Iniesta
Lletra: Piti español
Coral: Cor Infantil Amics de la Unió
Veu: Gemma Humet

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots

dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets

inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,

en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.




D'Obra poètica, volum II.

Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998

Pròleg de Ricard Torrents

Hivern del mar

Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.





Poema XX de Cementiri de Sinera


El meu primer Espriu: un poema per a cada estació, 2013

Il. Subi

28 de desembre 2018

A Woman in the Sun

Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.

No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.

A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.



David Castillo. Downtown. 2005

25 de desembre 2018

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


1998


Joana Raspall. Batec de paraules, 2013


24 de desembre 2018

XEFXAOUEN

Tot viatjant per camins que porten a altres mons
he trobat la bellesa excel·lent,
la clau que obre la porta dels misteris
i l'ombra de l'olivera.

Dues àligues ballen al cim de la muntanya
amb la música de les gralles.

A la casa de pagès hi ha un casament
i arreu raja l'aigua.



Yaratullah Monturiol, dins,

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006

Ruta gastronòmica

A Benicarló carxofes
i a Vinarós llagostins.
A Borriana, taronges
i a Xàtiva l'arnadí.

A Xirivella les figues
i un parell de botifarres.
A Sueca, llonganisses
i dos o tres empanades.

A Gandia els figatells
i a Oliva coques de dacsa.
A Xaló un dolç moscatell
i a Dénia una bona gamba.

A Alcoi borreta olorosa
i a la nit café licor.
A Elx dàtils i arròs amb crosta
i a Xixona, tot torrons.



Marc Granell. El ball de la lluna. 2003

Il·lustracions: Manel Granell

22 de desembre 2018

Música de Mahler

No és fàcil
seguir-te el camí,
destriar el que dius
         sense aclaparar-se,
sense perdre's en la intensitat,
                           en la densitat de la música.

No és fàcil
desxifrar et teu món,
comprendre la teva exigència
sense deixar-se portar
pels sentiments contradictoris i dolorosos
                                      que dicten el cor.

No és fàcil.
           No ets fàcil.
Però, em subjugues.



Lola Casas. Roig. 2009
Il.: Gustavo Roldán

21 de desembre 2018

I tot em queda

         XL


I tot em queda
per dir, però m'atanso
a contemplar-vos,
formes, des de profundes
deus d'un serè silenci.



De: Formes i paraules (1975), dins,


Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Veure'ls passar

Una munió de cossos inclinats

damunt la bicicleta

pedalejant  amb fúria

—no en sabem la intenció més immediata—

per arribar a la meta (es pot preveure)

però l'esforç d'un de sol a la muntanya

indica que ve el grup

i tots plegats la glòria dels poetes

bons o menys bons, tots, confirmen la carrera.




Margarita Ballester. Després de la pluja : obra reunida. 2018

Estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura.

Cançó d'albada

                       Recordant Goethe.


Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.




De: Cançons de la roda del temps, dins,

Salvador Espriu. Antologia (narrativa, teatre i poesia)  2012
Ed. especial. A cura de M. Isabel Pijoan Picas

18 de desembre 2018

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.



Miquel Martí i Pol, dins,

Poesia catalana per als nens i les nenes : antologia. 2001

Il·lustracions i selecció de textos de Montse Ginesta

14 de desembre 2018

I veiem que s'ajoca el Pirineu

                                                        Amb Xenòfanes



I veiem que s'ajoca el Pirineu, com una ocella enorme;
i, dormint, tota ella pensa i ens mira i ens escolta.

  


Jaume Coll Mariné. Un arbre molt alt, 2018

Tribut

                 A Francesc Garriga



No era el món el teu món i el temps tampoc
no era el teu temps. Tot i així vas aprendre
a resistir l'envit de cada dia
en l'equilibri fràgil del teu jo.
Avui entenc com et devien ser
difícils de comprendre els anys convulsos
i sobreviure, honest, a la ignomínia
que s'imposava, perversa, pertot.
I encara aprenc de tu la dignitat
de no sortir damnat en l'aventura
d'insistir ingènuament en escriure
l'atzar de quatre versos mal cosits
que provin d'explicar-me el món i el temps.
Que tan estranyament m'han tocat viure.




Carles M. Sanuy. L'ordre de les coses. 2018

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2017

Amor, perquè sabem els nostres anys...

Amor, perquè sabem els nostres anys
sé que algun jorn caldrà donar la terra.
Val més saber trobar el començament,
car és tostemps refugi del que acaba.
Després podem, si vols, cantar, llegir,
escriure un vers, conèixer bells impulsos
en rius de films i xiscles de motors.
Tot serà igual: un home té la vida
quan descobreix maneres de morir.
Viure és llavors l'amor que clar demana
a una mort quin altre amor voldria,
amb quin esguard caldria construir,
amb quines mans hauríem de guardar
el temps i el cor dels nostres estimats.
I no se'n diu tristesa ni basarda,
d'aquest secret, sinó el consentiment
que, enllà de tot, ens pren i ens fa compactes
quan, oh amor, sabem els nostres anys!




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

posat sota el clap de sol

V

posat sota el clap de sol
entre els jocs regalima
immòbil tot ell
darrere els murs
on viuen els pins
i els xiprers

_______________

el verd
l'elegància
que voldria enunciar
perquè es mostri
l'immens fullatge
i l'aire entorn
l'hora encara
el blau continuat

_______________

és la veu d'un infant
és
no hi ha paraula
per allò que fa llum

passejo pels camins
que dibuixa la veu
entre els ruixats
de pluja fina

_______________

la tarda
al peu dels graons
el mateix infant
diu m'avorreixo
una mica de vent
passa per la glicina

li agradarà avorrir-se



Fragments de Les jardins, dins

Jean-Luc Sarré. La chambre, 1986, dins,


Barcelone - Marseille : un intercanvi de poesia contemporània, 2014

13 de desembre 2018

A l'aigua s'esbossa

A l'aigua s'esbossa
la ploma d'aquella au que no existeix.
La prova que encara hi ha esperança.

Sense afrontar l'exili,
dormirem al mar.
Fins que la sal m'enceti, fins que la sang s'escoli.
Fins que el blau sigui vermell.

I que esquerdi la vigília
l'udol d'aquest attretzzo que invoca destrucció.
Per ser de nou,
quasi a les fosques,

la ploma d'aquella au que no existeix.



De L'inhabitable. Cabrera de Mar: Galerada. 2016



Laura Torres i Bauzà, dins,


Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

10 de desembre 2018

Ida &Ida

Sí a la Poesia, groc llum, una idea genial! ara m'apago,  ara m'encenc, a la Poesia, Sí. /  Exposició d'Ida Borvill. De l'1 al 28 de desembre de 2018 Sala d'actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda / per Teresa Grau Ros
Sí a la Poesia,
groc llum,
una idea genial!
ara m'apago,
 ara m'encenc,
a la Poesia, Sí.




Exposició d'Ida Borvill. De l'1 al 28 de desembre de 2018
Sala d'actes de la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda

08 de desembre 2018

En el teu comiat

Són anades i vingudes
de la llibertat a la necessitat.
Són ponts amorosos construïts
com escau a un savi enginyer:
amb tendresa per poder
balancejar-s'hi i que no es trenqui.


Jadicha Candela



Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Ser dona

L'espill et mirà i trobà
una dona que somiava feliç i reia.
Moltes coses per fer,
en el teu món,
escapant-se d'entre els dits
els instants.
Els teus ulls reflecteixen el somrís,
i la tenacitat.
Els teus llavis vigilen allò que mossega
les vils consciències
tractant de fer un petit redós
en les agonies.

Ser dona és un regal
que el Creador imaginà
tot escollint de l'infinit el més fràgil,
i venir a l'encontre de la humanitat
com un nen indefens, però Rei de l'univers.

El nostre Déu va veure en tu, dona,
el ventre del qual néixer.


Núria Pradas



Tr.: Teresa Costa-Gramunt

Lluernes al celobert : antologia de poesia espiritual femenina, 2006
Ed.: Teresa Costa-Gramunt, Yaratullah Monturiol

Trànsit d'hivern

Perquè ens mirem, s'ha fos l'hivern.
Ho diuen els estels que es toquen 
per despertar-nos a la llum.
Ho diu la mar que atreu les aigües
dels nostres cossos, ja presents.
Qui s'ha inventat la primavera
al cor mateix d'aquest hivern?
Quan l'aigua ha estat encesa flama,
boigs pel canvi, hem transitat.
Llavis com ports ens celebraven.




Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988

07 de desembre 2018

A les envistes de l'hivern

Si tens temor quan penses en el fred
del teu hivern particular, recorda
que, a més de les guitzes de l'atzar,
s'oculten les sorpreses que sembrares.
No et fallaran els guanys aconseguits,
com, als vespres dels teus millors estius,
el setí d'una mar amb llums de posta,
i alhora tot allò que és el llevat
de més goig i de noves aventures.
I adona't que, al recer de les paraules,
fins ara la tardor t'ha estat benigna.



Antoni Prats, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 29

06 de desembre 2018

FORMA

Forma
com embolcallar-te
si disposes els éssers
en composició plena?

Forma
com abraçar-te
si abraces l'ésser
en estructura i plenitud?

Forma
densament forma
com revelar-te
si em reveles?



Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

La frondositat de l'herba

La frondositat de l'herba
em feia creure
en les plantes exactes.




Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009

La llegenda de la síndria

Conten que fa anys i panys,
 als jardins d'un gran palau,
     un rei plantava melons
tots ells amb pell de gripau.

Va passar que la princesa
    no tenia pretendens
   i si un d'ells s'acostava
li ensenyava (grrrr!) les dents.

    El bon rei s'amoïnava:
—Jo no vull que estigui sola...
   I plantant els seus melons
   del tema en feia una bola.

La princesa el temps passava
      entre les plantacions
    de pomeres, cols i raves,
    però sobretot de melons.

     Els cantava melodies
     i els netejava les pells.
     Fins i tot el rei ho deia:
—Guaita quins melons més bells!

   Però un dia la princesa
va entrar en enamorament.
  Se li van pintar les galtes:
—Quin meló tan contundent!

   La fruita era grandiosa.
     Mutació de la natura.
   La princesa que l'agafa
i fa un bes amb molta cura.

  Va ser fruit d'aquell amor
que el meló es tornà vermell
    amb una polpa sucosa
      i una finíssima pell.

Quan fou temps de la collita
  la princesa en va fer talls
tots formant amples somriures
      lluminosos com vitralls.



Núria Albertí. Amanida de poemes, 2008
Il.: Christian Inaraja

Déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l'incendi
i vaig ser mut tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l'aigua, de l'ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d'ocell, que feria l'aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Soc Ícar, l'ebri d'orgull, el veloç,
l'al·lucinat, l'embriac d'aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d'humor.
He tornat al sepulcre de l'ull i de l'aigua.
                                                     Recomenço.



De Kore



Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978), dins, 

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans. 2008

02 de desembre 2018

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
—ric de somnis i vida— despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!



Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2011

01 de desembre 2018

SORTIDA DEL SOL

Per fi
he pujat la muntanya
relliscant sovint,
relliscant de vegades a l'herba,
de vegades a la pedra.
Quan he començat
no clarejava encara,
roca i herba,
neu llunyana
voleiaven entorn meu
com fulles de paper deixades anar al vent;
però ara
ha sortit el sol, ha sortit el sol
que ho envolta tot amb un embolcall groguenc.


---

SUNRISE

At last.
I have climbed the mountain,
Slipping often,
Slipping sometimes on grass,
Sometimes on stone.
When I started,
It was not yet dawning,
Rocks and grass,
Distant snow,
Fluttered about me,
Like leaves of paper loose in the wind;
But now,
The sun has risen, the sun has risen,
And bound up all in a binding of yellow.



John Langdon-Davies. Man on mountain = Home a la muntanya, 2016
Ed.: Jordi Casanova i Núria Camps

30 de novembre 2018

La palma

La palma que has trenat aquest matí
amb el perfil corbat de la carícia
es vincla com un arc.



Lala Blay. Liebeslied. 2001

Premi Benet Ribas, 2000
XXXVI Premis Recull

El riu

Entre roques i muntanyes
baixa el riu atabalat.
Arrossega allò que troba
i s'ho emporta fins al mar.

Quan els núvols descarreguen
i la pluja és abundant,
el riu va bevent-se l'aigua
augmentant el seu cabal.




Alumnes de l'Escola Sant Josep,
de Vilafranca del Penedès.

El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

Rinoceront

Amb un nas tan punxós,
tan superperillós,
el gegant porta al llom
tot d'ocells a fer un tomb

i els permet fer un bon mos
arrencant-li del cos
tota cuca dolenta,
per a ells, suculenta.



Ricard Bonmatí. Feres enciseres : encanteris per captivar humans. 2010

Il·lustracions: Roc Olivé Pous

Vestit blau

La mar com una noia
que porta un vestit blau.

L'escuma de les ones,

faldilla amb farbalans.

T'estires a la sorra,

la beses i ai! se'n va.

Sempre tan vergonyosa,

mar, qui t'atraparà?



Jordi Boladeras. La pell de l'aire. 2007

Pròleg: Jordi Valls

Parla

Parlo d'agrests
ocells        de sols
    que no s'apaguen
    d'inamovibles
    pedres

    de sang
    viva     d'estrelles
    que no cessen.

    Parlo del que impedeix 
    el son.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

25 de novembre 2018

Tardor

Parlo del mar a la tardor,
quan nedem per un bosc de fulles caduques.
Cada cop serà més freda l'aigua, més gebrat
el camí. Però no defallirem. Estimarem l'hivern
com una síl·laba més dels nostres noms, ben abrigats.




Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pr.: Antoni Pladevall i Arumí
Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

24 de novembre 2018

Geometria I

Sota una roda rodona
poseu-hi un quadret quadrat
i al damunt, per acabar-ho,
un triangle triangular.
Quatre rectes rectilínies
podran fer de peus i mans.
Si marqueu nas, ulls i boca
amb l'arcada de quatre arcs,
veure quin ninot resulta
més eixerit i trempat



Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta

Mercè

Mercè,
Palma m'és llunyana,
sóc lluny dels carrers,
lluny dels ametlers
i d'aquells carrers que clou la murada.

Mercè,
lluny del teu esguard
i del vent tranquil
de la casa clara,
lluny d'aquells terrats
on els gorrions s'estimen i canten,
i les monges estenen
els pecats del món i la roba blanca,
i un frare balla
arran de teulada
esperant prendre el vol
cap al cel tan blau
faldilles enlaire.

Mercè,
taronges i flors damunt la taula,
les gavines t'acompanyin
el lent caminar cap a l'horabaixa.
Sempre tornaré
a la nostra platja,
les ones no em deixen, mumare,
allunyar-me'n massa.



Maria del Mar Bonet. Quadern de viatge : pintures i cançons. 1998
Pr.: Biel Mesquida


In a sentimental mood

No pot ser que no tingui sentit el nostre temps,
dins l'espai i les forces mòbils de l'univers,
on rebem fugaçment llum de la consciència.
No pot ser, per exemple, que no tingui sentit
l'instant d'ara mateix, vint-i-sis de setembre
de l'any seixanta-dos. Ara que John Coltrane
al saxo tenor, Duke Ellington al piano,
Aaron al contrabaix i a la bateria Elvin
ens diuen que ens estimen, als presents i als futurs
i als passats. Tots els homes, una vegada més,
convocats a l'entorn del so viu de l'amor.



Jaume Bosquet. Diàlegs. 1999

Premi Bernat Vidal i Tomàs 1999


Mol prest

Mol prest agafaré el vol
que em retorni a l'illa.
El sacrifici de l'acció
per entre els núvols es fondrà,
i veuré estesa sobre el mar
la vida meva.



Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009


Era

Era, amb l'impuls alat dels versos,
com l'ocell que travessa el vidre.



Volia viure perquè els mots
dels altres trobessin en ell
una aigua on fer-se transparents.




De Quatre respostes de la vídua. La 3 i la 2



Jaume Bosquet. L'Altre, 2004


18 de novembre 2018

La Marta somia

La Marta, que és molt trempada,
somia que és una fada.
Viu en un gran castell
envoltada de follets.
Arriba un drac malvat
que fa pudor de cremat.
La vol salvar un caçador
i ja sona el despertador.
La mare diu: Apa, noia!
Avui és dia d'escola!



Alumnes del CEIP Silvestre
                  Santaló, de Salt.  




El sol i la pluja : Premi Antaviana / poemes de nens i nenes de 6 a 12 anys, 1999
Il.: Alumnes de 1r d'Educació Primària de l'Escola CEIP Rocafonda, de Mataró

Obro els ulls

Obro els ulls.
És de dia.
en el camp
l'aire mou
les espigues.

Obro els ulls.
És de dia.
Des del cel
veu el mar
la gavina.

Obro els ulls.
És de dia.
Al corral
pon un ou
la gallina.

Obro els ulls.
És de dia.
En el bosc
l'esquirol
ja s'enfila.

Obro els ulls.
És de dia.
Prop del riu
hi ha un blauet
que refila.

Obro els ulls.
És de dia.
Al meu llit
un petó
diu BON DIA!



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018

Il·lustracions: Mercè Galí

N'esperam tant

N'esperam tant, de la vida, que mai no ens pot satisfer
i acabam vivint-la, rutinaris, sense saber-ne què fer.




Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. 2014

El tresor

En la sorra,
   amagat,
hi ha un tresor
   oblidat

No hi ha dracs

   que el vigilin.
    Ni pirates
que desfilin.

 No té clau

No té pany
 Tampoc és
cap parany.

   El secret

que el fa obrir
 és que vagis
   a dormir.



Núria Albertí. Bona nit, lluna, 2017
Il.: Mercè Galí

Poema

Saber de cor el silenci
diamant i/o espill
el silenci enllà
del blanc.

Saber el seu pes
el seu signe
ㅡhabitar la seva estrella
    impietosa.

Saber el seu centre: buida
esplendor enllà
de la vida
i vida enllà
de la memòria.

Saber de cor el silenci

ㅡi profanar-lo, dissoldre'l
                          en paraules.




Orides Fontela. Poesia completa, 2018
Tr.: Joan Navarro

17 de novembre 2018

Binisafua

Faig cap al teu redol humit
vora l'enginy on les turqueses
blavegen el cel gris.




Rosina Ballester. Vestigis. 2010

Pr.: Ponç Pons

XII Premi de Poesia Parc Taulí, 2009




A la nit

Salvador Comelles. Bon dia : poemes de bon matí, 2018  Il.: Mercè Galí -  9788498839692
A la nit soc jo sol,
quan tot queda a les fosques
i el món no el puc veure,
però sé que és aquí.
Amb el cap al coixí,
recordo, imagino,
fins que els ulls se m'acluquen
i s'obre la porta dels somnis.
A la nit soc jo sol,
però m'acotxa la lluna
i tothom qui m'estima.



Salvador Comelles. Bon dia! : poemes de bon matí. 2018
I·lustracions: Mercè Galí

12 de novembre 2018

Aurora

He vist al lluny la serra blava
desemboirar-se lentament,
davant la nit que es retirava
cap a les coves d'occident.
L'extrem d'una ala de l'aurora
vermellejava en el cel gris,
mentre el seu cos encara jeia
mig enfonsat en el mar llis.



Joan Vinyoli, dins,

Antologia poètica, 1993
Ed.: Josep Ballester i Marc Granell
Il.: Lina Vila

10 de novembre 2018

Tardor

Ja no soc, ja no tinc
ja no vull ni voldria.
¿Què no soc? ¿Què no tinc?
¿Què no vull ni voldria?
Una cosa que el temps
inclement em prenia.
Si no soc i no tinc
tal com era i tenia,
per orgull no ho deman
ni ho prendria.

I també perquè m'és
l'hora escàpol tan blana
sota el vidre polit
de la meva campana!
Dues ratlles de sol
la presó em tornen vana.

I també perquè en mi
altra cosa ara mana,
que és més íntima i és
sobirana.


Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

Metgessa

Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.

Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.

Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.

Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran


06 de novembre 2018

Escriure

Escriure les frases nues perquè mostrin la bellesa
de la naturalitat i expressin breus la vivesa essencial
de l'autenticitat.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

04 de novembre 2018

El cascavell

Quan era encara molt menut
per l'ampla carretera
i entre la polseguera
trobí un cascavell perdut.

El collí, i una musica
damunt dels dits ressonà.
Quina cosa més bonica!
El vaig cloure dins la mà,

i, acostant-me'l a l'orella,
el feia dringar ben fort.
Ai, que la musica aquella
se'm ficà dintre del cor!

Se m'enduia l'alegria
corrent carretera enllà,
i em semblava que tenia
tot el món dintre la mà.

Feia un so com de rondalla,
cada vegada més dolç.
Que és bonica la troballa
d'un cascavell dins la pols!



Salvador Perarnau, dins,


Plouen poemes!, 2017
Il.: Morad Abselam

La bondat i la lluita del color

                                       4

Quan el saber retorna a la innocència, quina muda victòria!
La tetera amb l'Àngel amagat en el vapor,
el mag traient de la boca cintes blaves,
nou coloms, una ampolla de gasosa; les bombolles,
les de color d'or, les agafen a l'aire
els set nens castigats i obliden de seguida
el zero del quadern, de la porta, de la paret; s'obliden d'ells mateixos
en l'ingenu color que lluita tot sol contra la injustícia.




De Vuit octaves per a Miró.


Iannis Ritsos, dins, 

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, novembre 2012

Figuera

I la figuera
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.




Clementina Arderiu,

Antologia poètica. 1993

Edició: Josep Ballester i Marc Granell
Il·lustracions: Lina Vila

Aquest llibre

Aquest llibre és el més clar
de tots els nostres: el pots
obrir com per entrar a casa.

Hi trobes totes les coses,
ben ordenades, amb seny.
I sempre et respon, si dubtes,

exacte: aquest és el llibre
que no menteix. També els somnis
els trobaràs definits.

És el llibre que sabia,
del nostre vell patrimoni
ーmalbaratat per algun

hereu escampa, delmat
pels mals administradors,
usurpat pels forastersー

salvar el millor! El que pot
refer-ho tot! Aquest llibre
ha de viure als nostres llavis,

i viurem, no serem orfes
sense saber el nostre nom.
I farem que els fills aprenguin

de mantenir les paraules.
Com elles ens mantenien
pel desert dels dies àvols.

Aquest llibre és una casa
i nosaltres els hereus.



Ramon Comas
Tarragona, 1935


Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra. 1968

Pròleg de Joan Triadú


02 de novembre 2018

Bella Lluna fa l'ullet

Bella Lluna em vetlla el son
quan tinc ganes de dormir;
m'acompanya amb la claror,
em fa llum prop del coixí.

Quan acabo de sopar
i el pijama m'he posat,
sempre guaito pel balcó
si la Lluna ja ha arribat.

Me la miro somrient
esperant que es fixi en mi,
s'il·lumini complaguda
i anunciï: soc aquí!

És llavors que sens temor
a dormir me'n puc anar;
un petó de bona nit,
a somniar i a descansar!

Però si els somnis em fan por
i cridant m'he desvetllat...
Bella Lluna em fa l'ullet
i tot queda il·luminat.

Junt amb ella mils d'estels
allà dalt al firmament
s'enriolen, s'enriallen
i el meu món sembla d'argent!


Fina Anglès, 


Plouen poemes!. 2017
Il.: Morad Abselam

01 de novembre 2018

L'amiga nit

Aquest matí trobo a la finestra
un bocinet de nit.
Es veu que s'ha perdut entre la pluja,
i jo l'he recollit.
No vull que el sol el vegi i me'l desfaci
sobre els vidres mullats.

La nit i jo ens coneixem de sempre
perquè juguem plegats;
li tornaré el trosset quan les estrelles
em facin el senyal.

Si me'l quedés, la nit s'entristiria
... i no li vull cap mal!




Joana Raspall. Versos amics. 1998

Il·lustracions: Montse Ginesta



Exili

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.

Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l'espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.

Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre's dins el nou cos, naufragar l'invisible.

Cançons plenes de lluna s'escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d'ara escriure.



Isabel Garcia Canet, dins,


Pedra foguera : antologia de poesia jove dels Països Catalans, 2008

31 d’octubre 2018

VEHICLE DE VAPOR

Quan Josef Božek, mecànic,
construí el seu vehicle propulsat
a vapor i després un vaixell fluvial i tot
de tretze metres d'eslora,
organitzà l'u de juny de 1817
un espectacle públic al parc de Stromovka
per a l'alta noblesa i
per al respectable públic,
previ pagament del bitllet
d'entrada.

Tot just després de la inauguració
esclatà un sobtat aiguat
i en la confusió general
algú s'endugué la recaptació.

De manera que el mecànic Božek
de cop es va trobar arruïnat.

Va destruir el vehicle de vapor amb un mall.

D'aleshores ençà a Bohèmia
no es va tornar a veure
cap autopropulsor a vapor txec.

Però d'aiguats sobtats,
n'han esclatat amb freqüència.



(De Síndrome del pulmó evanescent, 1990)


Miroslav Holub, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 101, p. 55

El vampir

Un vampir de Transsilvània
va deixar de tenir fam.
I de tan xuclat que estava
un matí caigué malalt.

-Té anèmia, digué el metge.
Que quant fa que no ha menjat?
-Quatre segles i dos anys,
el vampir va contestar...

-Ui, vostè està molt malalt!,
respongué el metge espantat.
Han de fer-li ben de pressa
una transfusió de sang!

El vampir se'l va mirar
amb els ulls esbatanats
i llavors li va respondre
veient créixer els seus ullals:

-Senyor metge, no em fa falta,
que el remei jo sé quin és:
us faré un mos en el coll
i ben bo em posaré!



Andreu Galan. Qui no sap riure no sap viure, 2014
Il.: Luis Demano