Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,
altrament efímer,
perquè perduri
en el record
i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.
Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014
Pròleg d'Oriol Izquierdo.
Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.
Paolo Ruffilli
Traducció: Assumpta Camps.
Aquest poema es troba al llibre:
15è estival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999
Direcció del Festival: Àlex Susanna.
Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.
For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.
The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.
Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?
—————————————————
El arquero silencioso
Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.
Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.
El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.
¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?
Raquel Lanseros. Matria. 2018
El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.
Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.
Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.
Lluís Calvo. La llunyania. 1993
III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992)
La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.
És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.
Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.
Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014
| Algunes nenes van descalces
per això se'ls claven els vidres,
les agulles
la veritat
als peus.
————————————
| Algunhas nenas van descalzas
por iso se lles cravan os cristais,
as agullas
a verdade
nos pés.
Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019
Traducció i pròleg: Dolors Miquel
Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.
Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.
Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021
Pròleg de Salvador Espriu
A la manera de Chesterton
