Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Algunes nenes

| Algunes nenes van descalces
per això se'ls claven els vidres,
              les agulles
                            la veritat
                                          als peus.

————————————

| Algunhas nenas van descalzas
por iso se lles cravan os cristais,
                as agullas
                              a verdade
                                             nos pés.

 

Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci
i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les
i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,
en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Primera reflexió

Lluny de les arrels dels xiprers
viure no és la pregunta.
M'he vist d'aigua i el matí l'he vist de sorra.
Massa cops m'ha calgut una resposta
com per creure que podia entrevistar la vida.
De la realitat, n'he trobat succedanis,
veritats tan fràgils que les he pogut entendre;
fràgils com jo.

Teresa Colom. Elegies del final conegut. 2005

Pr.: Marcel Fité

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.

Manuel Forcano. Ciència exacta, 2014

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Operacions mentals

Allunyar-se del virtuosisme

per tocar la veritat,

això és del que parlo entre dents.

Anna Gual. Molsa. 2016

Epíleg de Gemma Gorga

Il·lustracions: Ana Cabello

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová

A veure què en fem

I ara preguntes exactament què està passant
—tu, que ho tenies tot tan lligat—
i dissimules, però crec que ho vas enganxant,
per més que cridis, no respondran
els monstres de la teva infantesa trista,
el cos de professors que et va agafar mania.
No els miràvem i se'n van anar
i això, en silenci, s'anava fent gran.
Tampoc hi estic molt familiaritzat,
però em temo que és una oportunitat.

I ara comences a entendre els pobres desgraciats
que des d'un taxi van treure el cap
cridant: "Prepara't, que al final et tocarà.
Aprèn a viure i a no culpar
a la verola borda i a la tos ferina,
al papa i a la mama i als crims del nazisme".
I què hi farem si ens vam despistar
i això avançava infectant-nos la sang?
Prova somriure davant del mirall,
que ara tenim una oportunitat.

Vam llevar-nos emprenyats per un soroll,
maleint alguna festa d'estudiants tronada,
quan vam veure un feix de llum, una claror,
avançant entre els llençols, fregant les cames.
Vam notar que tremolava la porta del balcó
—abans d'obrir vas comprovar el nus de la bata—.
Al carrer, entre un immens núvol de pols,
fugien en desbandada animal
les cançons que no avisaven que mentien,
les frases serioses que ja feien riure,
i van deixar-nos aquesta veritat
que, em sap molt greu, però per sempre sabràs:
pots agafar-la o deixar-la passar,
però ara tenim una oportunitat.

Tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat,
tenim una oportunitat...
Ha, ha, ha! A veure què en fem.



Els Manel (Grup musical)

Poema simple

(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)

      A la manera de Chesterton

Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?


de Poemes d'amor (Cim)

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

Elemental

Tot és senzill, diàfan,
encara que no ho sembli.
Un carbassó, per exemple.
És ben elemental,
i ens prodiga sabers:
la muda dansa dels astres
i la immòbil rotonda
amb rellotge de sol.

Un carbassó no ment.
Tampoc fa preguntes:
"Qui som? On anem?"
Ens veu elementals,
semblants a ell:
fina pell tendra al ras,
sota la freda veritat
de les estrelles.



Xavier Macià. Materia elemental. 2009