Le livre est sur la table

Em distrec.

Les línies reculen,

tanmateix tu insisteixes

a pentinar-te els cabells com abans

a guarnir-te el coll amb tres voltes

                                              de perles falses,

a passejar en l'espai que et concedeixo

acariciant la meva memòria remota

amb frases que evoquen veritats més poderoses.

Podem, si vols, escollir un altre matís

o bé una melodia més suau

però no la disposició que invalidarà

el sentit d'aquesta nit

que ara s'estén indiferent damunt les nostres vides.

Hi ha simetria en les intencions

i això, sens dubte, crea una certa eufòria.

Però el pas no és constant

i la mirada no s'avé amb la corba

                                             del dibuix.

Tota la bellesa que et pertoca

es troba en la teva mà nua.

Haris Vlavianos

Amb pomes escampades : Seminari de Traducció Poètica de Farrera 10è : Maria Lainà, Haris Vlavianos. 2005. P. 66-67

Presentació de Joaquim Gestí.
Institució de les Lletres Catalanes.

Traductors: Margarita Ballester, Montserrat Camps, Montserrat Franquesa, Montserrat Gallart; Joaquim Gestí, Rubén Montañés, Francesc Parcerisas, Iolanda Pelegrí, Pere Rovira i Jordi Vintró.

Conté poemes de Montserrat Gallart, Francesc Parcerisas i Jordi Vintró.

Textos en català i grec modern.

La poesía es una arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalment exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
com un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
la bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Gabriel Celaya

Es troba en el llibre:

Llibetat! : 50 poemes de revolta. 2015

A cura de Jaume Subirana.
Pròleg de David Fernàndez.

  

Saber que ha arribat

Saber que ha arribat 
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives.

Montserrat Abelló. Enllà del parlar concís. 2014

Pròleg d'Oriol Izquierdo.

A la meva filla

Com heroi, ja ho saps,
m'he esmunyit:
no tinc el tipus
per donar cos al rol,
tímid i cohibit,
insegur de cap veritat.
Però no importa
que jo sigui perfecte
i omnipotent,
aleshores no tindria
realment res
per suggerir-te
i no estaria present
tal com en canvi
espero romandre,
a punt per satisfer
per bé que intermitentment
les teves curiositats.

Paolo Ruffilli

Traducció: Assumpta Camps.

Aquest poema es troba al llibre:

15è estival Internacional de Poesia de Barcelona. 1999

Direcció del Festival: Àlex Susanna.

The silent archer

Nobody has the power to decide
whether the present is dead or is alive.

For now is never and never is the truth
keep all your dreams prevailing and smooth.

The wind of fate bewitches your doorstep
let your soul rattle and hum along the way.

Is there an answer? Can I believe my eyes?
Whose is that voice that lulls the other side?

—————————————————

El arquero silencioso

Nadie tiene en su mano decidir
si el presente es un tiempo vivo o muerto.

Ya que ahora es nunca y nunca es la verdad
mantén tus sueños vigentes y sedosos.

El viento del azar tu puerta hechiza
deja a tu alma cantar y resonar.

¿Hay respuesta? ¿Debo creer lo que veo?
¿De quién es esa voz que calma la otra orilla?

Raquel Lanseros. Matria. 2018

Nacre

El martinet blanc aprèn a volar
enmig de meandres iridescents,
i és tou, aquell llot on el cabirol
erra amb saltirons, com si es defensés
de l'inconegut, mentre se t'esmuny
per les superfícies del sentit.

Dins una conquilla suscites mons,
miralls, veritats que són destronades
per la tendra follia del color.

Elm Puig Mir. Planeta latent. 2022

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021

Inici

Ben sovint les paraules passen de llarg, subtils;
sense deixar a penes res del seu sentit
inabastable i nu. La veritat que amaguen
esdevé dia a dia una mentida,
una maldestra còpia del món
que intentem abastar amb un encís
de música indolent.
Però parlar-ne així, amb acritud,
traspua la impotència i el cinisme d'un buit
que es vanta inútilment de si mateix.
Llavors, com una pluja d'aigua encesa,
com l'aleteig d'ocells en l'alba absent,
momentani i fugaç,
tan sols resta el silenci en estat pur:
la solitud, la vida sense nom,
l'inici impercebut d'aquest poema.

Lluís Calvo. La llunyania. 1993

III Premi de Poesia Mercè Bayona i Codina (Les Planes d'Hostoles, 1992).

La gran meravella

Vull ye-ye.
S'acaba la tinta.

Podré oblidar
les grans veritats?

Què faríem
sense signes d'interrogació?

Aleshores potser
deixaria d'escriure poemes.

N'hi ha que ho saben tot.

Oh, nits!
Càntics d'innocència
i James Bond
esbrinant futileses.

De: 8 poemes, pròleg de Paulina Pi de la Serra

Marta Pessarrodona. Tot m'admira : poesia completa (1965-2021). 2021

Introducció: Marta Pessarrodona
Nota editorial: Àlex Susanna Nadal
Pròlegs i epílegs dels poemaris: els seus autors

Oda a Barcelona

Recordo aquell dolor cruel a les retines
el vespre en què de sobte vam veure-hi molt més clar.
Va ser una coincidència del tot inexplicable:
primer un milió de veus va cridar smile
i tot seguit en ràfega els flaixos de les càmeres.
Quin mal feia la llum, aquella llum tan blanca
que no deixava ombres, que tot ho il·luminava:
com xisclava la gent davant de la descàrrega.
Després, clarividències: vam saber la veritat
d'aquesta ciutat nostra que és feta per als altres,
vam descobrir-hi claus als peus dels edificis,
pilons de cartró i fusta, pots de pintura oberts
i altres materials d'un decorat modern, cosmopolita.

Recordo el teu ensurt i el to de la pregunta:
si tot és una farsa, tu i jo som figurants?
Et vaig mirar com ara sense saber què dir-te,

i vam partir en silenci, de la mà,
com els enamorats que hi ha en una postal.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia 2019.

Clapoteig

La poesia tracta,
si ho és de veritat, d'un únic tema,
algú va deixar dit.

És per això que escric sobre la música
de festa dels teus ulls,
sobre dits que dibuixen un camí
d'oli untuós sobre una pell,
sobre el dia que anava en una barca
i vaig veure dofins
i dos que eren més lluny varen fer un salt
del tot fora de l'aigua.

Un clapoteig
que no em deixa sentir el fragor somort
del silenci que espera.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Algunes nenes

| Algunes nenes van descalces
per això se'ls claven els vidres,
              les agulles
                            la veritat
                                          als peus.

————————————

| Algunhas nenas van descalzas
por iso se lles cravan os cristais,
                as agullas
                              a verdade
                                             nos pés.

 

Míriam Ferradáns. Noms de fum. 2019

Traducció i pròleg: Dolors Miquel

Creixença

Aquest mirall d'absències no diu
tota la veritat. Per qualsevol
escletxa del temps nou la llum esclata
i al foc dels anys hi ha el gran foc que suscita
moviments i desigs i els estimula.

Tenim la indeclinable meravella
del silenci i el llamp del pensament
pel calar foc als esbarzers.
                                          Quan rodi
la sínia i l'aigua que s'enfila
proclami la claror, potser els secrets
ens seran assequibles.
                                    Mentrestant
vetllem el curs del vent i fem preguntes,
que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una gran porta oberta.

Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 2021

Pròleg de Salvador Espriu

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci
i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les
i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,
en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pròleg: David Jou i Mirabent.

Primera reflexió

Lluny de les arrels dels xiprers
viure no és la pregunta.
M'he vist d'aigua i el matí l'he vist de sorra.
Massa cops m'ha calgut una resposta
com per creure que podia entrevistar la vida.
De la realitat, n'he trobat succedanis,
veritats tan fràgils que les he pogut entendre;
fràgils com jo.

Teresa Colom. Elegies del final conegut. 2005

Pr.: Marcel Fité

Pedra

No són paraules sense solta:
hi ha enganys
que ens fan saber la veritat.

Un matí qualsevol descobrim que l'amor
pot trabucar-se. Que en els besos,
com a la carn del peix,
hi ha espines amagades.
Que els cossos
poden ser muralles.
Que se'ns fa enorme el càlcul
dels errors.

Sense que ningú la toqui
una pedra es desprèn de la muntanya.

Manuel Forcano. Ciència exacta. 2014

Veritats de llum

                    Arribar a la puresa de la mirada no és difícil,
                    és impossible.
                        W. BENJAMIN


Viure és veure'ns morir amb veritats de vidre
ーla claror de ceguesa que porta al mar desembreー
clavills salats de gel, arraps rojos de pena,
plors de natura morta amb l'esperança viva.

Viure és sentir el ròssec del corc al llit l'ombra,
l'esdevenir pausat de l'ésser sobre l'ésser
sabent l'arrel del dubte, el perquè de la terra,
preguntes que flamegen a la humitat del vespre.

Viure és conèixer límits encadenant altures
als cercles de l'origen que l'il·lusori esborra.

Viure és llançar rancors fora el caliu dels òrgans.
Viure és saber la llum dels rostres en penombra.





De Claustre. 2007

Isabel Garcia Canet, dins,

Mig segle de poesia catalana : del maig del 68 al 2018. 2018

Introducció, selecció i edició: Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura

Epigrama a la Mare de Déu de Montserrat

Verge nostra, Montserrat,
per nosaltres una fita
i una font de pietat;
veritat d'aquella dita:
"Terra negra fa bon blat".



Josefina Tura de Bertran
Manuel Bertran Oriola




Poemes montserratins. 1997

Els vents

Els vents modifiquen paisatges i només

el moviment en massa de l'aire els fa bufar.

És el moment per a moure'ns de forma

coordinada, independent, respectuosa i

compromesa amb el poble català per a

poder convertir-nos en una font d'energia

sostenible més que fa avançar la societat

a través del pensament i per a poder contribuir

humilment en el mapa de ruta cap a les

veritats que ens faran lliures.

   La resposta és en el vent i ara és el

moment dels vents del canvi.

Fragment del pròleg a la col·lecció "Vents del Canvi".

Anna Muro i Rodríguez

Es troba en el llibre:

Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.

La set de veritat del poeta és cosa certa.

Asseguda a les escales de la sinagoga

la meva set de justícia és cosa certa.

A les parets, per ordre alfabètic,

els noms dels tancats a Terezin,

dels ajusticiats als camps d'extermini

són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa

i estables plens de palla fresca restaren buits

quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.

Els fardells s'abocaren sense miraments

a les portes de la mort,

milers de vestits i sabates quedaren per terra.

Mai més no els vestirien ni les calçarien.

És cosa certa.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg: Monika Zgustová.

Ara

És ara que sé els meus poemes. Els vidres en el llit de l'herba,
les mans, enviscades en la resina fèrtil, la casa del sol, i la riba
inquieta. L'harmonia de l'heura i la paret, dos cors que en la
tendresa de l'arrap es necessiten. Ara veig els meus propis
versos que em salten a la cara i em diuen veritats
desconegudes. I conec els mots per primera vegada, i em
pertany aquella imatge que per la vida moria. Com un vident
que en les cartes tot se li dibuixa. La ciutat perduda, la deu
de gel en les fondes boscúries, els graals del somni. És per tu,
dona, que el misteri és revelació.



Ramon Guillem. Maregassa. 2002