Diré llimones,
pomes rosades, roses,
sal i petxines,
i es pensaran que passes
entre els jardins i l'ona.
De: Calidoscopi de l'amor
Carles Riba
«Mentre tu dorms.»
Miquel de Palol
Mentre tu dorms
el documental del bucle etern
de la verdor i la dona
repeteix «mentre tu dorms»
während du schläfst...
de la bondat total i absoluta que
conec
Mentre tu dorms
jo ja no soc aquella poeta
del Daddy nefast a matar
während du schläfst 一mentre tu dorms
travesso l'estranyesa
mein Vater 一pare meu
d'envellir deu anys en un mes mentre
tu dorms一
També es troba a:
«Per què sempre en nom del pare?»
Sobre el pare i el patriarcat
Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023. P. 49-50
Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.
Pròleg de Meri Torras Francés.
Sembla aturada la pesca
quan la barca lligada descansa
en les cordes de la solitud.
No vol la barca una quietud
eterna, sinó esquitx i xivarri
de gotes, carícies de sal i passions imprevisibles.
Sembla aturada la pesca
quan, en moments encalmats,
s'impregna del somni que jeu
sota vents argentats plens de mar.
Mercè Amat Ballester
Llums del Delta. 2020
Pròleg: Tomàs Camacho Molina.
Fotografies: Llorens Marin Rosales.
Composicions musicals: Jordi Margarit Viñas.
Tens un estiu tan bell
que et floreixen onades a les mans
i se t'encén la pell a esclats de lluna.
Dels mil sis-cents miralls de cara a mar,
es desclouen pits bruns
que saluden el dia.
Cada dia
la pisana i la seda
fan nusos mariners
i a cada mà l'almoina
creix de llevat i espigues.
I si tanques els ulls somnies dards.
Quan t'hi gires d'esquena,
la força et clava a la paret
i et colga el vol de les gavines
fins que la sal se't menja.
No cal enigma: l'exigència
ens dreça nus cap a les mans reials.
Som tan bells, a l'estiu,
que qualsevol gerani
ens fa exultants d'argila,
i a cada peu descalç
s'hi acompassa un poema.
Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau (Tarraconis vrit amor). 1978
Dibuixos d'Olga Xirinacs.
Pròleg de Josep A. Baixeras.
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena -
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
De: Rebel·lió de la sal. 2008
Aquesta poesia es troba en català i en francès en el llibre:
Com si res = Mine de rien : poetes catalans i quebequesos. 2010
I també en el llibre:
Vaig preguntar a la sal
pel secret de la seva existència
i ella estirà els llavis
des de rere el pot de vidre,
fetillera rima de deserts,
inabastable, diamantina,
em mirà el·líptica i endins.
Vaig preguntar a l'oli
per la veritat del seu ésser
que ja era essència destil·lada
i ell arrufà el seu front serè,
tancà la parpella de pupil·la daurada,
espesseí l'iris de mirar moridor
i s'endugué en el rajolí la resposta.
Vaig preguntar al pa
pel tall de la llengua del ganivet
llescant la fràgil engruna
i ell s'estarrufà mandrós,
obrí mils d'ulls, sense mirar,
parpellejà cec de nit estel·lada.
El silenci era molla i era crosta.
Mentre la llum de ponent fora de casa
acotxava el dia bellugadís,
en una distreta mossegada
se m'escanyà un tros de jo indecís.
Ni em pujava, ni em baixava.
Vaig desitjar ésser vinagre, pebre,
canyella... o alguna cosa així.
Dolors Miquel. Aioç. 2004
Coralls que dansen
entre la profunda tela de la queixa,
que no cicatritza
perquè no té epiteli.
I les paraules n'arruguen els laments,
i la sal s'hi diposita,
i els fa encara més salabrosos.
Blanca Soler Codina. Paraules de mar. 2022
L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.
En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora.
Pròleg de Lluís Lucero Comas.
Arvo Pärt
En equilibri
al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.
La nàusea i la pau.
novembre de 2017
Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020
Premi Miquel de Palol 2020
poema de tres tankas
Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.
Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.
I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.
Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010
Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez
de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.
Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.
L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.
Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.
Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002
Potser no tindràs memòria després de caminar damunt les onades
assaborint-ne la sal, però l'olor de profunditat que va estampant
la roïnesa de tot el que has viscut t'omplirà de temprança
i t'engrandiràs en el dedins.
Josefina Espinosa. Sobrevol. 2021
Pròleg de Lluís Muntada
Epíleg de Josefina Pasqual Fransoy
un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.
Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.
En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.
—————————
No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.
No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.
Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.
An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021
poemes: An Alfaya
il·lustracions: Imma de Batlle
traducció de Daniel Barral
Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.
Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.
A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.
Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012
Il.: Mercè Galí
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Il·lustracions: Yves G. Frischmann
