Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sal. Mostrar tots els missatges

22 de març 2023

L'aigua s'aquieta

L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.


En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.


Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora

Pròleg de Lluís Lucero Comas

24 de novembre 2022

Mirall en el mirall

 Arvo Pärt

En equilibri

al seu filat, les tórtores.
L'engany i la certesa.
El plany, la consciència.
L'alfals segat al vespre.
La nafra oberta al cel.
El crit, la sal dels mots.
L'abans, l'abisme. Tot
i res en equilibri.

La nàusea i la pau.

     
        novembre de 2017



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

Premi Miquel de Palol 2020

15 d’agost 2022

Natura d'aigua

    poema de tres tankas


Oh!, mar salobre,
et miro amb ulls de terra
mentre somnio
que cavalco en l'onada
dalt d'un corser d'escuma.

Coralls i algues
s'arrapen a la brida;
bardisses feres,
amb ganivets de lluna
volen esquinçar el somni.

I el meu cos vola
pintat de sal marina,
en bell naufragi
per les platges desertes
d'incorrupta natura.



Maria Bonafont. De bat a bat, la vida. 2010

Pròleg de Josep Colet i Giralt
Il·lustracions de Carme Bonafont i Giménez

04 d’agost 2022

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.


Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

17 de maig 2022

Potser no tindràs memòria

Potser no tindràs memòria després de caminar damunt les onades
assaborint-ne la sal, però l'olor de profunditat que va estampant
la roïnesa de tot el que has viscut t'omplirà de temprança

i t'engrandiràs en el dedins.




Josefina Espinosa. Sobrevol. 2021

Pròleg de Lluís Muntada
Epíleg de Josefina Pasqual Fransoy

26 de març 2022

A trenc d'alba

un Sol d'hivern
i un Sol d'estiu
van sortir a passejar
per l'arenal
agafats de la mà,
i al vespre
es van fer un petó
amb gust de sal.

Al capvespre
la Lluna creixent
i la Lluna minvant
van fer un passeig
agafades de la mà
camí de la ribera,
i es van abraçar
perquè feia fresca.

En fer-se de nit,
una Lluna plena
va dir-li a l'orella
a una Lluna nova:
mai no estaràs sola.

—————————

No abrente
un Sol de inverno
e un Sol de verán
sairon de paseo
polo areal
collidos da man,
e no serán
déronse un bico
con sabor a sal.

No solpor
a Lúa crecente
e a Lúa minguante
deron un paseo
collidas da man
camiño do río,
e abrazáronse
porque tiñan frío.

Ao anoitecer,
unha Lúa chea
dixolle na orella
a unha Lúa nova:
nunca estarás soa.


An Alfaya i Imma de Batlle. Solejant. 2021


poemes: An Alfaya

il·lustracions: Imma de Batlle

traducció de Daniel Barral

27 de novembre 2021

Laberints de sal

Un llit de cel s'estén fins als confins
líquids de tanta llum que es vessa, nua,
damunt del fang en què la vida arrela.
La llacuna és l'almosta primigènia
on, lenta, es va gestant la immensitat
d'aquest mar dolç de riu, dels laberints
de sal d'un delta orfe d'alfabet.



Cristina Àlvarez Roig. Firmament obert. 2021

Il·lustracions d'Esther Varo.
Pròleg de Vinyet Panyella.
Epíleg d'Israel Clarà.

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2021

17 de desembre 2020

Cançó del vent i del mar

Venim de les més grans fondàries,
d'un món cap per avall,
d'allà on el sol primer s'afaita
davant el blau mirall,
d'allà on no valen pals ni veles
ni rems ni governall.

Omplim el món sencer d'esquitxos
i de cristalls de sal,
de verdes pelleringues d'alga
i d'urpes de coral,
de nacres íntims de petxina
i d'astres de sorral.

A empentes fem anar la roda,
que no s'aturi mai;
la fem ballar, gegant baldufa,
al centre de l'espai;
la fem girar en sardana immensa
per joc i per esplai.


Miquel Desclot. El domador de paraules : poesies incompletes, 2012

Il.: Mercè Galí


14 de setembre 2020

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques
la lluna ha obert camins
que travessen la mar –
línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles –
lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual, dins,


Reduccions : revista de poesia. Núm. 73/74, febrer de 2001, P. 60

21 de febrer 2020

L'hivern clos perdia espai

L'hivern clos perdia espai.
Se'ns han fixat estàtics els instants,
callats. Cap còdol no sentim,
no es despulla tardà el matí de sal,
no intuïm els símbols del present.
Suspesa, la inquietud de la imatge.
Vinclats al fons més límpid de les copes
el blau del mar i el sol del moll, encès.



Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica. 2017
Ed.: Andreu Subirats i Toni Cardona

30 de novembre 2019

A les salines de Guérande (Bretanya)

Hi ha uns camins per l'aigua i uns camins
per la terra. Les gents d'aquests indrets
coneixen els pendents i les marees, i l'aigua
llisca fins a la seva reclusió. La seva
conclusió, car en la cel·la, la llibertat
truncada, el mar esdevé cel, i després sal.
Caminar a les salines és com fer-se petit
en un full de quadrícula. Aquí els senders
t'inviten: pots trepitjar-nos; cerca el camí
més curt tot seguint nostres límits; cerca
els límits més curts de la teva persona i
has de trobar el camí de l'infinit .
Roman al laberint i camina per sempre,
evapora't, enlaira't, desapareix, vessa
tota la sal que dus a les butxaques,
desfés-te dels afanys, deixa a la gravetat
la teva solitud sòlida i blanca i torna
lentament a l'oceà. Torna a
estimar.


Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

10 d’abril 2018

Meditacions mediterrànies

Marinera, a l'hora que desfermes les sivelles
creix la sang aigualida que obscureix l'arena.
Al ventre dels vaixells s'hi couen llunes,
grinyolen els ferros i s'hi juga la sal
i el pa i la suor i l'enyor i
les distàncies acrescudes i els rostres
que canvien. A cada viatge
nou o vell, cada pell és una carta de navegar,
i els ulls es fan més clars i el somriure
es desplega
com un vol en silenci.



Olga Xirinachs i Diaz. Clau de blau : Tarraconis vrit amor, 1978

19 d’octubre 2017

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,


Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

09 de setembre 2017

El temps en ordre

Pare, la mar -irrevocable i justa-
arrima al port la càrrega dels dies,
a coberta del fred i de la sal.
I en els bocois de plata que administres,
poses atentament el temps en ordre.
Fora, on ja no estem per a obeir
el referent fidel de les muntanyes,
apunta el vent a penes sobre l'aigua;
la terra, dins, exili de la mar,
segueix sense perdó les seues lleis
que contra el cos i des del cos les dicta.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

16 de maig 2015

Elegia: de les entrades i...

de les entrades i de les sortides,
de la pell fosca i del regust de sal,
del llavi humit i de les pegellides,

Melcion Mateu i Adrover. Vida evident, 1999

08 de febrer 2015

Versos esmaperduts

Danmark O, Fohn Fjord, Renodde.70°N/26°W per Rita Willaert a Flickr
...
Com la tinta bullent
o la febre dels mots
que perleja en el front
del poeta. Les perles
de sal i d'aigua són
els seus versos trobats

(Fragment)
Daniel Silva. Primera persona singular, 1998

01 de març 2014

Ses salines

Blau marí quan el fons és cel
que baixa al corall de l'oxigen.
O un verd obscur si l'horitzó
avança pel bosc de les algues.
I tots els clars del blau quan viu
en la mar l'arena del sol.
Colors amarrats en els ulls
d'un trenc de platja que s'estén,
com un arc, entre la pineda
i la maresma, fins a fondre's
en el blanc marí de la sal.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

28 de febrer 2014

Cova blava

La roca oberta.
Claustre marí,
incendi de la sal
en la fibra calcària.
La llum estesa en arc a la sortida.
Reducte retallat pel so de l'aire.
Fred turquesa. Profunditat de peix.
I l'aigua dins la boca
d'un cos esdevingut
un bell i estrany
mamífer blau.



Vicenç Llorca. Atlas de agua. 1998

Text en català i castellà.

11 de gener 2014

Places de mans

L'eternitat conté places de mans.
Així la tinc quan veig ardents les teves.
M'ho deia el vent: -Vindran segles de mans.
Duran arreu la mar que somniares!

I ja ho tinc tot: la sal, la costa, el port;
l'aigua d'on visc i em moc a la deriva.
Amor, tu fas del món la catedral
de la bondat, secrets de llums que viuen.

I soc passeig obert a la ciutat
que has inventat, perquè els amants es trobin.
Quan, fàcilment, s'aixequen els desigs
i, sense esforç, els cors es reconeixen.



Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

01 de novembre 2012

Sobre l'arena a fosques

Sobre l'arena a fosques,
la lluna ha obert camins
que travessen la mar
-línies d'aigua i sal
que parteixen les ones.
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
-lliris de neu i calç
que acompanyen la lluna.



Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002