Àvia

Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?

Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.

Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.

Gemma Gorga. Mur. 2015

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Gavià argentat (Larus michahellis)

Només
qui ve del vol
sap caminar
per les vores petites
de la sorra
sense arrugar-la.

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

El llibre d'hores: gener

El fred ens fa més íntims i vulnerables.
Som antigues ferides a la intempèrie
d'uns dies que caminen amb peus petits
pels pendents fràgils del cor i les teulades.
Moment propici per recloure's a casa
-com els secrets es reclouen a la boca

càlida que els calla-, sentir el borbolleig
espès de les hores que couen a foc
lent, parar atenció a la fusta del llapis
que creix, als ossos de les lleixes que cruixen,
donar corda al mecanisme rovellat
dels records, passar el plomall aquí i allà,
abaixar el contrast cridaner dels colors
que pengen torts a la paret, ocupar
el mínim espai possible -un simple punt
enmig de les coordenades de l'aire
i la sang-, ficar-se sota l'edredó,
arrupir-se, gairebé desaparèixer.

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004.

Venim del blau

VENIM DEL BLAU

i anem cap a un blanc
cada vegada més blanc.

Disposem de tota una vida per créixer
i de tota una mort per decréixer,
anar minvant
fins a la mida que tens ara,
només una tallada de lluna
(demà encara menys),
un retall d'ungla
(demà passat encara menys),
una pestanya empolsinada.

I després, quilòmetres
d'autopistes sense senyalitzar
per fer a peu,

com conillets albins
en la lluïssor
esterilitzada
de qualsevol més enllà.

Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

No conec cap espai

No conec cap espai que respongui al nom de casa.

Casa és el contorn net d'una sola cèl·lula.
Casa és la verticalitat insubornable del vent.
Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa.
Casa és la nit poderosa on un braç pot ser ocell.
Casa és una veu que és alhora silenci.
Casa és un rellotge amb atacs d'amnèsia.
Casa és la humitat on s'imagina tota fulla.
Casa és la dignitat del cos.




Gemma Gorga, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició a cura de Vinyet Panyella

El meu nom

El meu nom no és un nom de flor. No és venerat
cap dia de l'any. No admet diminutius tendres
que convidin a pronunciar-lo baixet, com un 
enfilall de sucre candi a l'orella. No prové d'una
paraula dignificada pel pas dels segles. No 
comença per cap de les lletres conegudes, ni
per cap de les desconegudes. El meu nom
nòmada de noms.



Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Carnaval

Són les fulles la disfressa dels arbres?

Són els trens la disfressa amb què es vesteix

la distància? És potser aquesta pell

la disfressa feixuga de les ànimes?

Despulla'm ara lentament, així

com l'abril es despulla de glaceres.

I llisquem aigua avall de la memòria,

lluny de nosaltres mateixos, tan lluny

de tu i de mi que no ens reconeguem,

disfressats de fulles, trens i distàncies.

Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Estació central

Dues paraules es reconeixen d'extrem

a extrem del llenguatge, es fan signes, se somriuen

com antics amants que es retrobessin enmig

de l'andana. De vegades, un té la sort

d'estar en la cruïlla exacta de l'espai-temps

on s'esdevenen aquests miracles. Com ara,

per exemple, asseguda sobre la maleta,

amb un pardal a l'esquerra, tots tres callats,

amatents al prodigi,

l'instant en què el món

encaixa, els núvols s'ordenen, les flors accepten

el sí, i a les estacions interiors

tots els trens arriben a l'hora anunciada.

(Zoologischer Garten, Berlín)

Gemma Gorga. Instruments òptics. 2005

Reculls del terra la flor lila de la xicranda

Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,

li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals

al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al

cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem

en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,

doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em

flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les

parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

El vent

El vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte -les margarides, que ho saben,
han esclafit el riure-. Per què tanta resistència
a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el vol:
vet aquí els tres desitjos.




Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Descans

La miro, menuda com és, entre els meus dits,
rodona i blanca com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el dolor pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.
Ara és la llengua qui la mira, la interroga
en la foscor humida de la boca, la deixa
finalment passar, creuar boscos de saliva
que la duran al país de la por. Però
ella coneix els camins sense haver-hi estat
mai, ella, menuda com és, rodona i aspra,
sap en quina direcció queda la vena
que pateix, com adormir lentament el cor,
com empolsimar els capil·lars, com desteixir
els teixits. On ha après el pacient ofici
de la misericòrdia? Ella, menuda,
rodona i lenta com les llunes que pintava
a escola quan no sabia que el descans pren
forma esfèrica i sempre torna a començar.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Pròleg de Francesc Parcerisas

Aire

T'envio cartes que s'envolen com coloms blancs.
Com si les paraules no els pesessin a les ales.
Asseguda rere la finestra, n'espero el retorn
(si no és demanar massa, amb un branquilló d'olivera al bec).



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2008

I aleshores ella

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s'arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l'home fins a l'elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s'emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.



Gemma Gorga. El desordre de les mans. 2003

Fins que una tarda qualsevol

Fins que una tarda qualsevol,

a l'hora de tancar, vingui la bibliotecària

i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,

al lloc precís d'on algú em va agafar un bon dia,

ves a saber per què, potser per aprendre

a traduir la tristesa a un altre idioma,

potser per estimar-me com s'estima un llibre,

és a dir, per sempre. No, per sempre no.

Només fins que una tarda qualsevol,

a l'hora de tancar, vingui la mort

i em retorni a la prestatgeria on pertanyo,

al lloc precís d'on algú em va fer néixer

un bon dia, ves a saber per què.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

La identitat

De nit, entre les teves mans, soc dúctil
com una gota de mercuri. Vull
relliscar i trencar-me en mil miralls, mil
petites esferes d'aigua densa on
puguis abocar-te a contemplar el teu
rostre, i interrogar-te des de mi.





Gemma Gorga i López. Instruments òptics. 2005

Premi ex aequo Poesia Gorgos, 2004