Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina

El plaer més senzill

El plaer més senzill, el sol plaer,
cada dia del món que t'acompanyi:
el perfum de la pluja de l'agost,
el so dels grills brodant un vel de fosca,
i un frec suau de seda de bedoll
que t'ompli de calfreds la pell de l'ànima.

Feliç aquell qui troba en cada cosa
les arrels poderoses del que és bell
i bo, i necessari, i en gaudeix.

Nicolau Dols. Feliç. 2020

Pròleg de Jordi Llavina.

Epíleg de Biel Mesquida.

Al matí

Tendir a emprar el temps
a tota plana
tenir ganes de pronunciar-se
sobre la democràcia
el valor probablement compost
de pluges passatgeres
a la punta dels dits una mica de tinta i dels altres

———————————————————

Matinée

avoir tendance à employer le temps
à pleine page
avoir envie de se prononcer
sur la démocratie
la valeur de probablement composée
de pluies passagères
au bout des doigts un peu d'encre et d'autrui

Nicole Brossard. Instal·lacions (amb i sense pronoms). 2005

Traducció d'Antoni Clapés

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

ara que els llums

ara que
els llums resten encesos
i les revistes sobre la taula
ara que
la radio calla
i la pluja sona més fort
ara que
la teva veu és pura imaginació
i el dintre m'empeny

ara que tu ja no ets aquí
començo a entendre't

Reduccions : revista de poesia. Gener de 2009. Núm. 92. P. 45

Arquitectura

Quan tota era desfeta com una casa
erosionada pel temps i les pluges
la meva ànima i el meu cos
s'han refet prop de tu.
Gràcies al teu recer,

al ciment de la teva confiança,

al teulat de la teva amistat,
a la llum de les teves paraules,

i a l'arquitectura i plànols

que veig reflectits

quan miro els teus ulls.

Quan tota era desfeta
he tret les pedres del camí
per refer la meva, la teva casa,
ara més sòlida, més segura.

Assumpció Forcada. Ecosistema. 1998

Fruita estranya

Als arbres del sud hi ha una fruita estranya,
sang a les fulles i sang a les arrels,
cossos negres es gronxen a la brisa del sud,
una fruita estranya penja dels àlbers.

Escena pastoral del sud galant,
els ulls botits i la boca desencaixada,
aroma de magnòlies, dolç i fresc,
i de cop l'olor de carn cremada.

Heus ací una fruita perquè els corbs la piquin,
perquè la pluja la culli, perquè el vent la xucli,
perquè el sol la podreixi, per caure dels arbres,
heus ací una collita estranya i amarga.

Abel Meeropol, dins,

Llibertat! 50 poemes de revolta. 2015

Edició i traducció de la poesia: Jaume Subirana

Pr.: David Fernàndez

¡Que les muses t'inspirin!

                              A qui s'inspira pencant


Si mai beus a les fonts
que tant guarden les muses,
faràs caure mil pluges
de cançons, llamps i trons.

I si et diuen: «¡Cantaire,
que ens inundes el món!»,
tu els respons: «Un segon,
que us componc un paraigua».



Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella

Les formiguetes

      Les formiguetes són
molt intel·ligents; treballen

a l'estiu, surten a buscar

menjar i omplen el rebost,

i, quan arriba l'hivern,

ja el tenen ple. No surten

amb el fred, ni amb les pluges,

ni amb la neu. Només surten

del niu quan arriba l'estiu.

Paraules estimades. 2001

Text: Conxita Pujadó Vergés

Il.: Carme Solé Vendrell

País perdut

Ja de la pedra eixuta lluïen els cantells.
El vent aconduïa fistons en l'herba tendra.
Un ametller floria sota d'un núvol cendra.
Pel gris lleuger de l'aire venien nous ocells.
      La primavera feia com jo. Vora el graó
del seu començ, ullpresa i en quietud estranya,
veia unes clapes d'ombra passant per la muntanya,
i, dalt de mar, finestres amb pluges de claror.
      I al davantal cobria la seva nierada,
sense dar pas, poruga que alcessin la volada
el somni, l'esperança, el dol en el desert.
      Homes i déus, joguines del plany i de la dansa,
en començant a viure sospiren de recança:
deixies del no ésser que afrontaran l'incert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

A cura de Joan Ferraté.

Un hivern plàcid

Apama el temps, les hores; mira com un tardà
vol de grives escurça encara més la tarda
i t'encomana el fred que deu fer al defora.
Ara, si et sembla, pots resseguir els meandres
que feia el riu abans que les darreres pluges
n'alteressin el curs. Ja res no tornarà
ser tal com tu ho recordes, ni el gust de les paraules
tindrà aquell punt en què l'agredolç del misteri
t'incitava a combatre'n els límits més estrictes.
T'espera un llarg hivern de renúncies pactades
amb tu mateix, per fer més netament tangible
la clara solitud que et gronxola com una
música molt suau, nostàlgica i amiga.
Benigna, la tristor no t'abalteix;
pots, doncs, considerar-te discretament feliç,
discretament perdut entre la gent que et volta.
No et queixis gens; espera només que els déus, prudents
i generosos, dictin les seves lleis i acull-les,
generós tu també, amb una gran tendresa.



Miquel Martí i Pol. Nova antologia poètica. 2005
Edició: Pere Farrés

Si un dia soc terra

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia soc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia soc terra,
si un dia soc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.



Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993