Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina