Quan els grans arbres cauen

                                 When great trees fall
                                     Maya ANGELOU


Quan els grans arbres cauen
a l'altra banda del món es desperta algú
a qui havien anestesiat perquè dormís.

Quan els grans arbres cauen
potser encara queda gent dins les esglésies
perquè els sacerdots es puguen confessar.

Quan els grans arbres cauen
hi ha qui prova de fer esclatar bombes
mentre uns altres omplen pots de confitura.

Quan els grans arbres cauen
es trenquen els papers que signaven un acord.

Quan una gran dona cau
els mestres continuen obrint cada matí les escoles
i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja.

Quan una gran dona cau
amb ella sempre en cauen dos més:
la que la segueix buscant en la gent que s'hi assembla
i la que observa a la que no la deixa d'enyorar.

Quan una gran dona cau
el paisatge queda nu com una bústia sense cartes.

Quan una gran dona cau
tot el fred del bosc s'instal·la en una casa.
I ni una primíssima línia de sol
travessa al bosc els troncs dels arbres
o entra per la finestra d'una casa amb dol,

quan una gran dona cau.




Àngels Gregori. Quan els grans arbres cauen. 2018

L'ofici

                          "Lo jorn sencer tostemps sospir".
                                                  Joan Timoneda



VENIES d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l'enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et venen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1979

Berles

No, no t'enyoro.
Ni tan sols rancor no et guardo.
Per què?
De què em serviria odiar-te?

La calma de l'absència és única
i el dolor de l'adeu
deixa pas al nou matí.

Canten les aus a l'albada
sota la dansa del vent.
Amb tu no les sentiria.



Núm. 6, p. 22

Manel Figuera i Abadal. Berles. 2000

Barques al port de Londres

Com un bosc de ribera,

teranyines d'arbres indecisos

en una dansa lenta

allunyen la ciutat

del pas plàcid de l'aigua

― mons escindits

entre el mosaic de cases i carrers

i el riu estèsen la seva nuesa ―

cap a un destí de mar,

mentre en el seu repòs

les barques enyoren l'oceà,

navegar amb els dofins

solcant les onades,

àvides de nous cels i de nous ports,

somniant en el vent

inflant les veles,

en el perfil d'una illa imaginada,

des del silenci que anhela l'hora de salpar

i unes nits generoses d'estrelles.

Carles Duarte i Montserrat, Unpublished (2013), dins,

London's rivers : a collection of landscape drawings by Gaspar Jaén i Urban. 2015

La rosa

La rosa

té un batec de cosa viva

que forma part

del nostre propi alè,

i quan l'abril

encara no ens arriba

ens enyorem,

i no sabem per què.

Joana Raspall. Pinzellades en vers. 1998

Il·lustracions: Glória Garcia

Sóc la seva ombrel·la

Sóc la seva ombrel·la,
un pèl petita si se'm
compara amb les altres.
Li faig ombra, és la meva
feina, i ella em fa servir
per tot. Li agraden els
meus colors. Em diu que
la faig quedar bé. Se m'enduu
sempre a la platja, quan encara
no és plena i hi saltironen
els pardals sense perill. Els
observa d'esquitllentes perquè
no se'n vagin, i em parla
d'un ratpenat, i d'una gitana,
i d'un musulmà...

Contempla els infants amb
delectança. Sé que n'enyora
un que s'assembli als fills
dels seus nebots. Es pregunta
a quin d'ells retirarà el possible
infant i tem que no arribi a
veure'l, perquè el temps
no perdona.



Rosa Fabregat. El ble i la llum, 2003

La felicitat

Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar -m'intriga- quan parlem d'allò
que s'enyora, s'alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s'arrisca, s'interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s'imagina, s'immola,
es transforma, es nega, es creu, s'enfronta,
s'irradia, es dubta, es pressent?
D'allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...



Cèlia Sànchez-Mústich. A la taula del mig. 2009

Amb un pròleg d'Esther Zarraluki.

En el crepuscle...

En el crepuscle,
roig, el núvol de posta
l'astre delata:
pregoner de la flama,
enyora albes de nacre.


Margalida Pons. Les aus, 1988

La vida

T'has adonat que de pressa passa la vida?
Quan ets petit, no t'adones de res
t'és suficient amb passar-t'ho bé.
Quan ets adolescent,
el rellotge va per a tu molt lent
voldries créixer més.
Quan arribes a l'edat madura
succeeix a l'inrevés.
A l'arribar a la tercera edat
és quan t'adones de veritat
lo ràpid que ha passat.
És tard ja per tornar a començar
i el que has de fer és gaudir
sense enyorar el temps passat.


2n premi juvenil A

Daniel Asín Díaz
IES Can Vilumara 

XIVè Certamen poètic Andreu Trias, 2011