Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Calma

T'adorms i un silenci
s'enfila per les parets de la cambra
fins que aconsegueix el cim,
un límit de llum en la fosca.
Tocant de peus a terra, penso,
convençuda, que la veu és veu
a cada instant de parlar-te.
Quina sort tenim d'escoltar-nos,
tu i jo, entre tantes multituds
apressades. Retenim, doncs,
un segon, aquell moment de pausa,
aquella calma, la conversa, estimat,
com si fos senzillament un gest
per mantenir-nos vius, després
de tants dubtes, tant de dolor,
tanta mar enfurismada. Tranquil,
el temps és un amic que passa
i ens saluda des de lluny.
No en sé res de les hores perdudes,
ni de la incertesa dels dies.

De: Certeses

Bruna Generoso. Abstraccions i certeses. 2016

Pròleg: Antoni Pladevall i Arumí

Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia 2016

Sovint

Sovint homes i coses
perduren en la dura
fixesa que ha llampegat un instant,
intensa abans d'esvanir-se,
en els sentits o bé en la ment.
Els mots, com el fruit del cisell
a la pedra, gastats pel temps,
proven de retenir-la, nítida,
que no s'esborri per a sempre encara.

De Mans lentes d'aigua.

Carles Miralles. D'aspra dolcesa : poesia 1963-2001. 2002

Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil

fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Hora quieta

No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.

La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.

I l'hora quieta
no s'atura,
                reposa
sobre la pell del mar.

Sempre el moment
tremola al vent.

Xavier Macià. Obre les mans. 2015

Prefaci de D. Sam Abrams.

LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.

Promesa a les neus

Promesa a les neus, promesa a les cendres
que disseminen els somnis, jo puc cabells
per fumar, per retenir com els vents. Cobreixo
d'or els fons cruels, les cases fredes enmig
de volcans. No menteix el cos. Fa ombra
i aparicions, petits forats i menys lloc.

——————————————————

Promise aux nieges, promise aux cendres
qui dispersent les songes, je peux cheveux
à fumer, à retenir comme les vents. Je couvre
d'or les fonds cruels, les maisons froides au milieu
des volcans. Il ne ment pas le corps. Il fait de l'ombre et des
apparitions, de petits trous et moins de place.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa. 2020

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés
Pròleg de Denise Desautels
Il·lustració d'Élise Palardy

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena. 2004

Portlligat

Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tornaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.

La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.


                                     DTS


Quima Jaume. Misterioses fruites. 2004

Edició: Rosa Ardid i Neus Aguado.