Quan aquieto la ment

Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...

El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.

El remoreig abstracte
em basteix una llar.

El bosc m'empara.

De: L'empara.

Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59

Navata

A la paret de pedra hi ha un altar
de roca foradada, com un cor
obert completament, d'aquesta casa.
Que gran que se'ns ha fet quan hi hem deixat
uns trossos de records que no són nostres.
Que petit tanmateix quan hem volgut
deixar-hi en ple desordre
                                         el blat tan verd
i entre espigues
                            roselles,
                                                 entre pètals
meravellosos éssers que brunzeixen.

Ens ha estat impossible venerar
el present com a ofrena: massa gros.
Entra el matí entre els vidres com el mar
si les onades lliures es trenquessin
per les parets vellíssimes de la casa.
La poesia de l'aigua mai no cessa.
El present incendiat no ens cap enlloc.

Estudis III. La llum de la plana.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Sobre els graons ascendents

   El cant de les aloses al cim del Lance, al final de la nit
del solstici d'estiu: aquesta embriaguesa en el fred glacial,
aquests coets com per cridar el dia en què només havia de
veure l'esblaimat reflex pintat molt lentament, lleument, a
les roques.

  Per bé que havien sorgit de la brosta propera, no les
distingia, les aloses: només les sentia elevar-se cada vegada
més amunt, com si ascendissin pels graons negres de la nit.

Magnificat anima mea...

————————————————

Sur les degrés montants

  Le chant des alouettes au sommet de la Lance, à la fin de la nuit du solstice
d'eté : cette ivresse dans le froid glacial, ces fusées comme pour appeler le jour
dont je ne devais voir que le reflet blafard peindre, très lentement, vaguement,
les rochers.

  Je ne distinguais pas, bien qu'elles eussent jailli des herbes toutes proches,
j'entandais seulement qu'elles s'élevaient de plus en plus haut, comme si elles
gravissaient les degrés noirs de la nuit. Magnificat anima mea...

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

Textos en català i francès.

Capbussons

       A les roques,
        sota l'aigua,
     hi ha un mollet,
        ric del moll
          menudet,
           rodonet,
   amb bigotis de xinet.
Ara em fa una reverència
   i va de cap a l'arena
per veure si hi troba un cuc,
   prim, curtet i ballaruc.

Olga Xirinacs

Es troba en el llibre:

Sonidos y palabras : poemas en castellano = Sons i paraules : poemes en català. 2006

Textos en castellà, català, basc i gallec.

Sediment

L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci, 
                    bateguen
com quan encara tenien vida.

Tània Soler. Escames. 2023. P. 77

Pròleg d'Àngels Marzo.

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.

argoat

cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.

pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:

serei louca libre a máis quererte, Argoat.

Olga Novo. Nós nus. 1997

Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes

Premio Losada Diéguez 1997

Sol i núvols

Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.

La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Pròleg de M. Àngels Anglada

Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà

El Conflent de maig

Al maig el Conflent és un mar tot verd.
És un mar fet d'herba i de rama nova;
cada any, en poc temps, el pla n'és cobert
i després l'onada assalta la roca.

En el regadiu la flor del pomer
mou del cap dels dits una airosa escuma,
quan ja, més avall, lluu el cirerer
el corall del fruit a sota la fulla.

El vaixell tot blanc del gran Canigó,
tota vela estesa, a punt de partença,
sembla esperar al port que el vent sigui bo
per trencar l'amarra i assajar la dansa.

Damunt d'aquell mar l'aire és tan lleuger,
que li cal uns prats per donar-li forma;
passejant-se mans al llarg de l'herbei,
s'ajau amb delícia en un clot de coma.

El Conflent de maig em fa el somni verd,
de capoll florit i de fulla tendra;
de la primavera hi duu tants secrets,
que només un faune el podria entendre.

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Dolmen

Als inicis de l'escriptura, algú dedica una part de la seva vida a
fer el seguiment d'una roca. A escriure les seves impressions sobre
aquesta roca. El segueix un altre escrivent, i un altre, i així
successivament. Si això s'hagués fet, ara tindríem un document
escrit al llarg de tres mil anys sobre la biografia —en curs—
d'una roca. Els seus moviments, les seves erosions, els seus
paràsits, l'acumulació, la maduració i la pèrdua i la recuperació
de les pàtines... I, com un palimpsest, el pàl·lid reflex de les
vides de tots els escrivents que haurien pres el relleu, al llarg
de tres mil anys, en la tasca de narrar la peripècia i vicissituds
d'una roca. Un mineral com a nucli i milers de vides humanes
al seu volant, orbitant en l'escriptura, traçant trajectòries en
tots els sentits, a l'entorn de la roca impassible. Una cultura.

Sebastià Alzamora, dins

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2020. Núm. 116. P. 37

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.

Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.

Rosa Font

Es troba a la revista:

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

Quadern de verdor

Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.

No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.

Aigua verda per mor de l'herba.

Rosa, portera de l'any.

Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.

————————————————

Cahier de verdure

Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.

Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.

De l'eau verte à cause de l'herbe.

Rose, portière de l'année.

Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.

Fragment.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés.

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

No hi ha mesura

Aquells boscos infinits al voltant de la vall
seguint les aigües fredes,
les roques, les herbes, els brúcols...

Els esbarzers arriben fins l'amplitud del riu
on amarren les barques
i la llum del sol il·lumina
la profunditat de l'aigua.

Camines totes les tonalitats del verd,
ara només escoltes l'aleteig dels ocells,
les ales de la creació en el tacte,
ara és l'olor de la pluja fina
qui et transforma els records.

En tornar a les pedres del sender
ets una dona carregada d'equipatge,
on alenes sense paraules
el temps de la vida
que ningú mai podrà mesurar.

Maria Carme Arnau i Orts. En el principi la set i la sal. 2019

Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2018

Sonet

Boira del dubte, flama en l'extingit
fogar de cendres i records malmesos,
fosca de fosques, fosca d'una nit
feta d'ombres de llàgrimes i besos.

Que es defineixi aquell confí adormit,
roca d'incertituds, en els estesos
grisos dels horitzons, etern neguit
davant la casa dels balcons encesos.

Obrint-se, raig de mots, les boques mudes
-les flors més amagades són descloses-,
finint turments i deslligant cadenes,

delicadeses de cristall rompudes,
sorpresa de la serp entre les roses,
esmaragda en el fang, aigua entre arenes.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Obra poètica. 2009

A cura de Salvador Espriu.

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Soc així

Déu va escollir el meu bressol
sabent que m'agradaria,
va guarnir-lo amb pins i sol
i el mar que jo preferia.

Perquè soc mescla de pins
i salabror de mar blava,
estimo el bosc terra endins
i admiro l'onada brava!

Soc roca d'aquest terreny,
tinc com ella arrel profunda
talment com el pi ferreny
fort i auster d'ombra fecunda.

Aimo el verd del bosc ombriu
i del prat quan treu florida
i el blau fort del mar esquiu
quan encrespat perd la brida!

Bosc i mar, són forjadors
del meu ser i del meu viure,
com en gresol se m'han fos
terra i aigua en un somriure.

(fragment)

De De cor endins, p. 11 i 12

Pepita Gallart i Mallol  (Calella, 1923-2012)

Dones poetes de la Maresma. 2020

Eds.: Emília Illamola i Queralt Morros

Blanca cua de cavall

Blanca cua de cavall
pels anys cedida a la roca, 

penetres arrels, la soca
s'esberla al cim en plomall. 

I rellisques pendís avall
i esquitxes la boca dura
del qui caminant s'atura
per heure ton devessall. 

Oh, tornassolat ventall
celest i amb ombres daurades,
ple de roses encantades

per barnilla i esquenall. 

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

Per la xafogor a la font

                             A l'hostessa més estimada de Živogošće

Es retirà totalment, amb el pas dels segles, l'aigua de la font,
obrint un altre camí, desviant el curs de la llera.
Ara són les noces de l'aigua amb el mar a la fondària,
sota la grava borbolla el doll, que acull el blau.

La inscripció de la roca és poc més que lletra il·legible,
molts d'aquests versos els han corromput el sol i la sal.
Salut, tanmateix, oh Nimfa de la font, que oculta estàs
sota l'ombra del penyal grisenc, en la foscor del seu abisme.
El patró Licinià volgué de tu que fores cèlebre,
Pelàgia et regalà una cançó, penyora d'esposalles.
Mentre recorde ara la teua frescor perenne 
voldria seguir el temps, acompanyar-ne els daltabaixos,
però encara més amb el fràgil rastre el paper,
voldria dur-lo allà on la dura pedra perd el poder,
i així amb aquest text que corre, potser amb poca fluïdesa,
agrair el privilegi de l'instant de la nostra existència.

Tonko Maroević, dins,

Reduccions : revista de poesia. Núm. 115, primavera-estiu 2020. P. 88-89

Traducció de Pau Sanchis

Més enllà de la veritat

Més enllà de la veritat,
la tenacitat: d'aquests
arbres nans i molses,
enganxats a una roca plana
que es creuen les mentides del sol i així
rebutgen / la gravetat

i d'aquest cactus, que reuneix
forces
contra la sorra, sí, escorça
dura i espines però ho fa
el millor que pot

Margaret Atwood. Política de poder. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de Caterina Riba