Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.

Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

Mandat

Un poema
jeu a l'aguait

Jo hi passo de llarg
amb displicència

Se'm llança al damunt
em xiuxiueja paraules
a l'orella
em mana escriu

No me'n puc desempallegar
impacient
escric

El paper és pacient

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Paciència

En l'aigua res no és mesquí. La fugitiva
s'endinsa en el riu, que la renta de franc;
descabdella pensaments com herba de
seda verda: es mou riu avall
fàcilment com qualsevol criatura d'aigua

neda entre folrades pedres, fosques
frondes, llaunes i botes tot dut pel riu.
Allà dalt xiulen els arbres. En sent l'ombra.
Es veu ella mateixa neta com un peix,
evasiva, solitària, muda. El seu prec:
fer la pau amb la pròpia naturalesa monstruosa.

——————————————————

In water nothing is mean. The fugitive
enters the river, she is washed free;
her thoughts unravel like weeds of
green silk: she moves downstream
as easily as my cold-water creature

can swim between furred stones, brown
fronds, boots, and tins the river holds equally.
The trees hiss overhead. She feels their shadows.
She imagines herself clean as a fish,
evasive, solitary, dumb. Her prayer:
to make peace with her own monstrous nature.

Cares a la finestra : 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. 2010

Edició, traducció i pròleg de Montserrat Abelló

Paciència de sentir

Vaig ajuntar la paciència de sentir

Ja havia perdut el coratge de parlar

Mai tampoc no ho havia acceptat sense tremolar

sempre em sembla que quan parlo ningú em sent

de vegades també que potser tinc algun mal al coll

després vaig acostumar-me a cridar

I de vegades vaig començar a fer-ho en alguna
   conferència plena de gent o en un descans desèrtic

I una tarda única amb llum molt àmplia

Quan et deia que des de feia tants dies

Tenia por de la meva veu, que

Trobava la teva cara en la meva imaginació

Tan diferent que realment puc

parlar del que sento envers tu, em vas dir perquè cridava

I llavors per no convertir cada conversa en un plor

Et vaig abraçar

I vaig acumular la paciència de sentir.

Giriraj Kiradoo

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció de Sameer Rawal 

Traduccions de Sameer Rawal i Dolors Udina

Llum

Crec en el captaire
que era jo mateix,
fa segles,
i en el germà bessó
d'una mirada oracular.

Dona'm la mà:
tremolo.
I envelleixo
com qui mira
un noi sense bagatge.

Ja no espero la resposta,
sinó la paciència immensa
d'escoltar.

Les raons són 

una finestra
mig oberta:
la ventada, el dolor.

El cos que rep la llum
es fa miracle.

p.54

Lluís Calvo. L'espai profund. 2020

Epíleg de Lola Nieto

Premi Carles Riba 2019

Claror

                                  A la mare

Pel camí de la font, ben de matí
entre esbarzers i campanetes blaves
al teixit de l'aranya, ja acabat,
diamants hi lluïen de rosada.

Més lenta que l'aranya, pacient
amb molts anys, i més anys, trena la vida
la seva teranyina al teu bell rostre
i assalta el teu esguard. Però sempre un ram
de tendresa, d'humor de tant en tant
tot el travessa com el sol llunyà
dels dies de la Serra. Joves, nous,
veig aleshores els teus ulls com lluen
més que les subtils xarxes enrosades
entre els marges humits d'aranyoners.

Dedicat a la mare de la poeta, Maria d'Abadal i Pedrals (1905-2003).

Maria Àngels Anglada. Arietta II., dins,

Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Pr. i notes: D. Sam Abrams

Tenia una altra imatge de l'home, en la meva ment

...

I així
una altra vegada algun altre dia

vinc

al teu nom

que et vaig donar

en el teu viatge

Tu escoltes 

amb paciència

i després t'esborres

Com el somni que s'ha obert de l'ull

Els hem trobat ー

els verbs-

I només

n'hem conegut un

Tu tries

per mi

per a la contemplació

només un sol verb

Contínuament també te m'apareixes

a l'altra banda del mar

De la teva boca

olor desperta de la nit

arriba de l'horitzó

Els estels

segueixen caient

dels ulls dels avantpassats

I

en les línies

moltes altres formes de l'ànima

solen esborrar-se

Tu

tries

per a la teva meditació

tan sols un verb

Fragment final

Teji Grover, dins

Com espigues de blat amb vents de l'est : cinc poetes indis actuals. 2011

Selecció: Sameer Rawal

Traduccions: Sameer Rawal i Dolors Udina

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!


Joan Vinyoli dins,

Poemes de capçalera, 2016
Ed.: Miquel Pujadó

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
   Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
   Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
   Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que soc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
   I un altre cop diria que so dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
   Ja prou, que en tals imperis to jo m'esvairia.–
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït–i cert.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

Els que sembraven

Els que sembraven
prenien paciència
per la collita.
Hora foscant gaudien
del fruit i els confortava.


De neu promesa i altres circumstàncies


Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams

Metgessa

Dels oficis que conec
aquest és dels més importants
perquè salvar una vida
sempre deu ser d'allò ben gran.

Però no és un ofici fàcil,
encara que necessari,
perquè si estàs molt malalt
pots anar al dispensari.

Has d'estudiar un poquet
i tindre una gran vocació
perquè ser una metgessa
et fa tindre molta raó.

Per això si vols ser metge
has de ser un poc pacient
perquè quan arribe l'hora
pugues dur-te bé amb la gent.



Miquel Juan Garcia. Poemes per descobrir el món, 2011
Il.: Cristina Duran

Paciència

PACIÈNCIA
no significa
lentitud,

sinó exactitud
en l'encaix final
       d'allò que és
       amb allò que desitjàvem que fos:

el lloc on la plomada
        retroba
el llinatge vertical
dels avantpassats,

        s'atura
        la vibració

i la terra ens demana
sense més dilacions
d'alçar-hi casa i futur.



Gemma Gorga. Diafragma. 2012

Fotografies de Joan Ramell

La ruta de la seda

Miràvem les blavoses 
muntanyes orientals, enceses per la torxa
vivent del sol,
la suau calitja que ocultava el mar,
l'enramada on llanguien 
grans flors purpúries.
Vèiem el riu fluint, a poc a poc,
cap a les aigües blanques
i el jonc on s'afanyaven mariners
amb inútil esforç per esquivar
el balç que migpartia el seu camí,
pacient treball de l'arna
entre els plecs de la seda.
No hi havia riberes ni en els camps
s'enfilava l'arròs. El cel era un calfred
en la tempesta.

 De Les aus, 1988



Margalida Pons, dins,

Antologia i guia didàctica : dels trobadors a la poesia actual. 1992

Edició de Jordi Balcells, Albert Roig

Aprenentatge

                               Rossinyol, petit glossador
                                                                    Seferis


Rossinyol, petit poeta,
potser sense adonar-me'n, de tu he après
aquests silencis llargs
mentre bat tan de ple el sol de la vida.

Potser, sense adonar-me'n, això he après
de la teva paciència emboscada
entre branques fulloses:
l'espera d'una fràgil quietud
on els mots troben el seu fil de plata
-el germà fosc del teu cant resplendent.



Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2011
Pr. i notes: D. Sam Abrams

Elogi de la terra

La terra ferma sota el cel reposa

compacta en ella mateixa.

De tant en tant tira enlaire una alosa

(no com la mar que es regira i es queixa;

no com la mar que tota ella s'exalta)

i sols dona al vent el brancatge i les herbes.

L'ira del mar que l'onada fa alta

no la coneixen les planures serves

ni els pics i serres callades i augustes.

La terra acreix dessota brises fines

la corpulència de les fustes

(no com la mar, entre vols de gavines,

que bressa els pals en lleuger pas de dansa)

ben arrelades, adustes i fortes.

Em plau la terra pacient i santa

que a força de treball, de llavors mortes

en treu els branquillons per a complanta

del vent; per a fam, l'espiga;

la pedra per al mur; i, per l'amic, l'amiga.

La terra ferma, sí, però mai closa,

la terra ferma que sota el cel reposa.

El xiprer contraclaror 1952-1967

Josep Junyent i Rafart. Obra lírica. 1995

Ed.: Lluís Calderer, Ernest Maruny, Josep M. Massegú

Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Dictat

                                           Tota felicitat és una innocència.
                                           Tota felicitat és una obra mestra.
                                              MARGUERITE YOURCENAR


I ara, sense frissar,
i amb bona lletra, escriu:

"Arreplegaré els macolins
de la meva innocència esmicolada
i, sense oblidar-ne cap ni un,
la reconstruiré amb paciència."

Des d'ara aquesta obra d'art
l'anomenarem felicitat.

                       28-2-1991



Guillem d'Efak. Obra poètica. 2016

Pròleg de Bernat Nadal