Papallona

Collí dos pètals de rosa,
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,

fulla soc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició de Marta Nadal.

La ciutat esfullant-se

La ciutat esfullant-se
a la gola oberta del bosc.
Mudes, les branques dels cards
s'hi adormen. Funestes com la nit
les conques se m'esquerden.

                { v }

De: Bec de fang

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau.

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Sense música

Quan tu deies «amor»
un ocell s'encenia a cada branca.
Prenia foc l'hora exacta,
la que calla,
la que el pecat el viu
però no l'aguaita
perquè cap ocell no prenia el vol
quan tu deies «amor»
o «el nostre amor»,
per un bec,
per cap ala,
«aquest amor».
Arran d'aire
l'hauríem pogut albirar
com un tronc,
un niu
o un fet de marbre,
perquè quan tu em deies «amor»
l'incendi s'escampava,
sagnava una glera
de memòria
i jo com l'ocell,
muda i encesa,
m'esfumava.

De: #retorn

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Roure centenari

     El santuari  damunt  el capriciós turó  té els senyals del
temps gravats a la pedra. Lloc aquietat, el camí és una serp
silenciosa i  brillant.  Darrere  el petit  absis, un  roure vell,
majestuós, protegeix l'arquitectura de les inclemències i dels
desconeguts. Miro les branques més altes i em pregunto quin
és el lloc sagrat, si el recolliment interior de l'ermita reduïda
o la presència generosa  i sòlida del  roure protector. Horitzó
vegetal dibuixant l'aire.

De: Fulles d'acant, V

Mireia Lleó i Bertran. Entre els ulls i el dir. 2019

Pròleg de Carles Duarte i Montserrat.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l'any passat. Les
branques  que es retorcen i crepiten. Llenya que
s'encén i crema com es cremen els estius. El ball
victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó
i la cendra que se'n  desprèn i encoixina  l'hivern.
L'impuls de llançar-se al foc sabent que res no co-
mença  del no res. Aquest tió que  crema i escalfa
les mans de qui  heretarà la terra.  I el caliu, aquest
caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre
gràvid del foc.

De: Com un àngel fimbradís

Ricard Garcia. Les hores ferides. 2025

Epíleg de Ramon Moix Camps.
XXVI Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2024

Alfabets

És més fàcil desxifrar l'alfabet egipci
que aquest instant. Impossible saber què
significa l'edifici enllà de la finestra, o
el gest petit d'aquestes mans. Els anells
ens revelaran els anys de l'arbre, però
mai esbrinarem la subtil sintaxi del vaivé
de les fulles -adeu, branques- quan se'n van.
Resoldràs abans un enigma antic que el cos
nou que jeu a prop, i no s'investiguen prou
els saltirons d'esquerra a dreta, les petjades
dels ocells damunt del fang, quan semblen
escriptura cuneïforme que la pluja desfarà,
així com la saliva desfà el que ens diem.

Anna Bou Jorba. Aferrar-se al vent amb les dents. 2024

Arbre

El miracle, ser carn
en la fam del seu cos.
El seu cos, que és present
per al viu dels meus dits
venturosos. Als dits,
un banquet, una festa,
una banda de música
que passa, a poc a poc,
de música a brogit
en branques que s'encontren.
Les branques del seu arbre,
que cruix, i cruix, content,
quan amb braços i amb cames
m'hi enfile, fins al cim
més alt, a l'ultim cel,
destí cap a la llum.

Ser miracle en la fam
i enfilar-se, cos
amunt, arbre amunt,
pels mateixos camins
que recorre la saba.

De: On pastura l'esperit.

Maria Josep Escrivà. Serena barca. 2016

Nota sobre l'autora: Manuel Forcano.

Fotografia: Natxo Francés.

Natura

Natura, tu que m'acompanyes,
deixa'm que m'agafi a les teves branques.

Escolto el bosc gronxar-se
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.

Deixa'm, natura, pujar-te a la falda,
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.

D'allà a on viuen les fades
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.

El cor et reconeix mare,
vull tornar a ser arbre.

Azucena Momo. Miopies : poesia de distàncies curtes. 2019

Pròleg de Núria Martínez-Vernis.

Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.

De: I. Papers privats. La febre freda.

Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer.

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

Marxo bosc endins

                                  «If it were but a matter of faith»
                                                    NICK CAVE

MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.

(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

El mussol a l'aranya

Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.

Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.

Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol

gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Prunera després de la pluja

Titil·la l'aire roig entre les branques.

Misericordiós

ha fet entrar la llum
dins de ma casa.

Miramar, abril de 2022

Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023

Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Rere les prestatgeries

Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar 
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.

Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009

Premi Montflorit de Poesia 2009.

s'estimen

massa joves encara.
i em sobta el bes.

tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.

Francesc Garriga. Setembre. 1992

Premi López-Picó 1991

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.

Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Quadern

          Mirava, allunyant-me,
          un orient de coníferes.
              ÓSSIP MANDELSTAM

Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.

Antonella Anedda. Historiae. 2022

Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell.
Edició en català i italià.