deixa'm que m'agafi a les teves branques.
i em llepo els cabells picants
d'escarola amarga.
asseure'm al teu ventre inflat
de criatures màgiques.
vull tornar-te,
perquè de tu,
jo vinc de casa.
vull tornar a ser arbre.
Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.
De: I. Papers privats. La febre freda.
Es troba en el llibre:
Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002
Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura
... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
la primavera després d'haver viscut amagada
a dintre de la terra i a dintre de les branques.
Mercè RODOREDA
De: EL SENTITDOR. Llibre tercer.
Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021
«If it were but a matter of faith»
NICK CAVE
MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.
(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.
Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.
Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol
gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte.
Titil·la l'aire roig entre les branques.
Misericordiós
ha fet entrar la llum
dins de ma casa.
Miramar, abril de 2022
Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023
Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet
La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.
Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009
Premi Montflorit de Poesia 2009
massa joves encara.
i em sobta el bes.
tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.
Francesc Garriga. Setembre. 1992
Premi López-Picó 1991
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Mirava, allunyant-me,
un orient de coníferes.
ÓSSIP MANDELSTAM
Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.
Antonella Anedda. Historiae. 2022
Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià
Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.
Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!
Eudald Puig
Es troba en el llibre:
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?
Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.
Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.
Gemma Gorga. Mur. 2015
Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016
Se m'ha escapat un globus
tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
ni la mare ni la mestra.
Sé que ha creuat l'oceà
fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
per si animava la festa.
Els crancs fan sonar les pinces.
Els dofins vinga a saltar.
Bufa el pastís la balena
i el globus torna a volar.
Ha pujat fins als grans núvols
i tots el volien moure!
I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.
Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
I per l'arc de Sant Martí
ha baixat fent tobogan.
Ha tornat al meu jardí
i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
brillant, que ha madurat.
Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021
Il·lustracions de Mercè Galí.
Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...
De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.
Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010
Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.
Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.
De: L'obscur desordre.
Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992
Pròleg d'Albert Rossich.
Premi Carles Riba 1991
a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis
una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel
remor...
qui diu?
un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal
urpant-se'm
Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020
Pròleg de Tònia Passola