Cançó de les mans

Hi ha mans que saben ser ocells o núvols,
àngels de neu dansant la nit més cega,
branques que acaronen el cel quan mira
amb ulls desconsolats, tan lluny, la terra.

Hi ha mans que són serps o coltells alçant-se,
verí que es fa riu desbordat i ofega,
muralla que tanca els camins que arriben,
i pesen com l'enyor en el cor pesa.

Hi ha mans, però, cansades de ser mans,
de ser drap o martell, destral o rella
i volen ser l'oblit d'aquest malson
que no s'acaba mai i és fel i és pedra.

Marc Granell. Vesprada d'amor i única : 53 poemes. 2022

Selecció i pròleg de Maria Josep Escrivà.

Amic

Quan et miro,
xiprer,
i et sento
ric de mirades, de penes,
de tristeses, de joies
confinades sota el silenci verd
o la fredor, o els braços
de branques que s'assequen,
et tinc per un amic
que sap molt de la vida.

De: I. Papers privats. La febre freda.

Es troba en el llibre:

Narcís Comadira. Formes de l'ombra : poesia 1966-2002. 2002

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

Marxo bosc endins

                                  «If it were but a matter of faith»
                                                    NICK CAVE

MARXO BOSC ENDINS
per confondre'm
silent amb les alzines
i la malesa i la vilorda
i les branques més altes.
Serà indòmita,
també, aquesta partença.
No hi ha destí,
el destí és ara.

(La petitesa de cada salvació,
el clamor que corre per dins.)

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

El mussol a l'aranya

Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.

Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.

Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol

gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Prunera després de la pluja

Titil·la l'aire roig entre les branques.

Misericordiós

ha fet entrar la llum
dins de ma casa.

Miramar, abril de 2022

Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023

Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Rere les prestatgeries

Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar 
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.

Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009

Premi Montflorit de Poesia 2009

s'estimen

massa joves encara.
i em sobta el bes.

tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.

Francesc Garriga. Setembre. 1992

Premi López-Picó 1991

L'alzinar

L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.

Ferran Canyameres

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006

Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)

Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)

Quadern

          Mirava, allunyant-me,
          un orient de coníferes.
              ÓSSIP MANDELSTAM

Mirava, apropant-me, un barranc d'oliveres
proper a l'aigua amb branques blau-fum.
La lluna ja enlairada engiponava al voltant de la muntanya
una pellissa de boira.
Samos, espellota'm, escup-me damunt la sorra
amb un fons de vidre.
Neteja la meva escorça, ressuscita només allò que està viu.
Descompon-me d'àtoms, deixa'm travessar per les llums.

Antonella Anedda. Historiae. 2022

Traducció i pròleg de Joan-Elies Adell
Edició en català i italià

Vent

Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.

Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Àvia

Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?

Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.

Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016

El globus viatger

  Se m'ha escapat un globus
 tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
    ni la mare ni la mestra.

   Sé que ha creuat l'oceà
   fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
   per si animava la festa.

Els crancs fan sonar les pinces.
      Els dofins vinga a saltar.
        Bufa el pastís la balena
        i el globus torna a volar.

Ha pujat fins als grans núvols
       i tots el volien moure!
     I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.

   Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
   I per l'arc de Sant Martí
   ha baixat fent tobogan.

   Ha tornat al meu jardí
  i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
  brillant, que ha madurat.

Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021

Il·lustracions de Mercè Galí.

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Justament aquí

Cau una pluja fina que va amarant la terra
però si fes bo o si nevés els xiprers
en renglera serien aquí mateix, guerrers
morals de l'endurança que traginen les ombres
pel llom dels turons, ceps i oliveres clavats
a terra, en formació també, aquelles coses
que cada cop que es veuen recorden la primera
vegada i, justament aquí, fan companyia
als morts que vagaregen amb una flama als llavis.

Al mar les siluetes de vaixells que avançaven
amb veles i rems, àmfores que reposen al fons,
i, en l'aire del matí, la cristal·lització
d'allò que hem acabat sent, misteriosa, fosca
i massa delicada com perquè no s'esberli.
Diguem vinyes i olives, diguem llànties i flama,
només quatre paraules i ja estarem salvats.
Ara els núvols s'aguanten a les branques dels arbres
d'on regalimen gotes i l'aire és ple de llums.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s'han anat enganxant a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l'aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstics i draps; papers d'una ruïna.

De: L'obscur desordre.

Antoni Puigverd. Curset de natació. 1992

Pròleg d'Albert Rossich.

Premi Carles Riba 1991

a punta de clar

a punta de clar, a prec d'un embruix
desperto els meus designis

una branca de futur
en alquímics algoritmes
dalt del cel

remor...

qui diu?

un vol d'imprecacions contrasentit
signa l'aigua
la memòria de les fonts
l'espina d'una gruta matriarcal

urpant-se'm

Laia Llobera. Llibre de revelacions. 2020

Pròleg de Tònia Passola

El riu

Arrossego sols i llunes
de llevants i de ponents,
branques seques com sarments;
colgo amb blau les meves runes.

El frec d'una ala m'esquinça
i un rem corcat em fereix;
a la tardor m'envesteix
una ombra tossuda i minsa.

Avar dels meus peixos rosa,
la fulla que el vent em posa
damunt del llom me l'enduc

fins on la mar m'esbarria,
i em fan dolça l'agonia
blau d'onada, cel feixuc.

Mercè Rodoreda. Agonia de llum. 2002

A cura d'Abraham Mohino i Balet