L'alba que tothom

Sé
que un amor
pot tornar-se blanc
com quan es veu l'alba
que tothom creia perduda.

So che un amore
può diventare bianco
come quando si vede un'alba
che si credeva perduta.

Alda Merini. Clínica de l'abandó. 2016

Traducció: Meritxell Cucurella-Jorba

XII Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Volem justícia

 ...
 Quan tothom de la justícia
a mida se'n fa un vestit!
Això la fa menys propícia,
i en perdre traç i perícia
malmet el seu bon sentit!



Fragment.


Joan Brau i Sanchís. Qui amb joia somriu : quart recull de poemes. 1984

Poeta de guàrdia

Constant sentinella al peu del record,
m'assec en la fosca i escolto el meu cor;
no em torben rialles ni cerco ningú:
soc dos essent una perquè visc en tu.

Llegíem uns versos antics de Salvat
i tu m'escoltaves amb gest fatigat,
les mans ocioses i els ulls incisius:
«M'agrada el que deies, m'agrada el que dius».

Amb sal i silenci sotjàvem les nits
sentint-nos inermes, sabent-nos ferits.
Amb sorts paral·leles, com versos rimats,
plegats per la vida, moríem plegats.

Poeta de guàrdia, recito el teu nom,
que mentre jo et canti, et canta tothom.




Carme Guasch. Pràctica de vida. 1993

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dona drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.
Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.




D'Obra poètica, volum II.

Llibres del Mall, 1979



Miquel Martí i Pol. Antologia poètica. 1998

Pròleg de Ricard Torrents

A Woman in the Sun

Baixo per l'avinguda Madison
fins aterrar viu en una sala plena de Hoppers,
olis dels anys vint fins als seixanta,
en què la buidor és farcida de colors,
ballarines,
dones solitàries que esperen
i camins que no duen enlloc,
decorats i personatges com natures mortes
que s'avancen a la incomunicació del que parla,
del que observa els silencis reflectits en la llum.

No hi ha tampoc desolació
ni s'improvisa l'amor
per aquests carrers de Nova York, xops,
amb el paraigua trencat.

A fora, tothom es mou,
aquí, les teles callen.



David Castillo. Downtown. 2005

Onades d'hivern

Ha extret amb bisturí la paraula

del cor de l'invit que li venia darrere,

anés on anés per protegir-lo.

Li ha agafat la destral,

i ha obert una escletxa

en la soca d'una alzina.

Ha disposat la paraula dintre

en l'ànima de l'arbre.

Ha clos amb fent la ferida

i s'ha assegut als seus peus.

Que plogui encara espera.

Els llibres tenen carn d'arbre

i, com ells, un poder atàvic:

créixer arrelant en el cor

de tothom que els estima.

Andreu Escales, dins,

Llibre de la XVII Trobada de Poesia Catalana : Puigcerdà, 2015