i no recorda l'afrau on, en la fosca, ha nascut:
mot deturat un instant, adunada certesa de l'hora,
gra de no-res que ens perfà; tot ha callat per sentir
l'ombra del mar en la terra nocturna que trava les barques,
frases partides d'un text càlidament esgotat.
Qui vols trobar en la morent llunyania? No fores falena
d'una foguera de glaç? Teva va ser per atzar
i ara no en saps dur les cendres amb vol paorós a l'antiga
illa estimada pels vells; ales de plom t'han lligat
a les lleugeres estances d'amors que no damnen la brida
del teu voler apressat; vés i encalça els seus precs.
Giren les ones en l'ambre perfecte del temps i el teu dia
ja no gravita en l'ofec; tot farà grat el camí:
siguin carnoses les fruites daurades que et duguin els vespres,
i en el meu vers alzinat temis l'enyor del teu si.
Susanna Rafart. La mà interior. 2011
