L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

Aiguamolls

Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.

El rei s'emmiralla enlluernat.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.

Cançó de cargol

Do re mi fa sol

Soc Pol, un cargol.
I us vull dir uns mots.

Avui porto dol.
Tinc trencat el cor.

M'he quedat tot sol.
I els altres cargols?

Rondaven pel bosc
però, ara, s'han fos.

Per què, quan, com?
Per a no acabar xops

si sentim un tro
busquem un bon lloc:

a sota les cols,
dins d'un gran, gros tronc,

darrere un matoll,
enmig de les flors,

o a sobre d'un jonc.
Tot recer és bo.

Portem sempre a coll
a sobre del llom

llit, roba, llençols,
vaixella i xarops.

Per a no perdre el nord
deixem lluents solcs.

Si la pluja dorm
sortiu a fer un tomb.

I ens crideu: «Cargols:
sortiu, bons xicots»

No aixequem el vol.
Anem a poc a poc.

Ens hisseu pel coll,
i ens sobrevé un xoc.

Tenim molta por.
On ens porteu, on?

Molts anem al forn,
o joguines som.

I si això ho feu molts
ens veurem al zoo.

Sol fa mi re do.

M. José Orobitg i Della. Esqueixada de versos, 2004

Il.: Christian Inaraja

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Vas caminar

                                              Tot dolçament, com si petgés les aigües...
                                                                                                               J. V. Foix



Vas caminar, dolçament, sobre les aigües del meu paisatge,
engany, al tard.
Miratge diürn, paràbola dels déus?
Vora els meandres adormissats del riu
s'estenia daurada mar, remorosa de silencis.
Tatuatge de joncs i d'irreals transparències,
vas ser nucli, origen del poema.


Zoraida Burgos. Convivència d'aigües : obra poètica, 2017

Quan el sol mor

                            II

Quan el sol mor; la llissa salta sobre el riu
i clou els ulls. La marinada calla,
abraça els joncs, adorm la balca.
Just en aquest instant, arronso els dits,
salto en la ingravidesa,
cuso el silenci a l'aire ple de sal,
em dissolc en els fils que broda l'aigua.


De Ser en el desésser



M. Rosa Font Massot,

Poetari. desembre 2013, núm. 4, p. 60

La palabra de junco

...
La palabra de junco, la palabra,
flexible y discernida,
que no podrán romper y que tampoco
golpea nunca a nadie;
que el viento no la arrastra ni la encumbra,
ha de llegar a ser puerto y estrella,
la única que fluya de mis labios.

(Fragment)


Cristina Lacasa Begué, dins,

Urc : monografies literàries de Ponent. Poesia a Lleida: 1993-2003, núm. 18, nov. 2003, p. 92

Record de dona

Al sac dels anys que fugen,
or entre tanta desferra,
marxen estima i tendresa.
L'estima em folrava l'esguard,
el meu esguard en la mirada teva,
la tendresa em folrava la mà,
la meva mà agafada a la teva.

Ara t'estimaré en el record
de tantes trobades tendres
i en l'evocació del teu cos
de jonc, ivori i heura.



Toni Sitges i Serra. Amor roig, 1997

Ribera interna

Ribera interna convexa,
al·luvions, pendent suau,
així l'amistat seria
terra no erosionada,
ni pel bé ni pel mal.
La ribera externa còncava
s'erosiona amb l'engany,
es perden fragments sensibles,
tenyeixen el riu de fang.

S'abandona el meandre
a la seva solitud,
lluna al cel, lluna a la terra,
lluna plena i quietud.

I les ombres allargades
que fan dansant tots el joncs,
fimbreixen amb vels de l'aire
suggereixen llunyans mots.


Assumpció Forcada. Caducifolium, 1994

Notes breus

Duc gravats al front
joncs, anemones, pinsans, caragols de mar desperts,
espígol, una barca verda, branques de cirer
i neu fosa construint cases noves.
Els braços vessen murmuris redons.
M'assec a la vora de la carretera.

És tard. He de marxar.
És hora d'entrar a l'oficina,
i allà dins no hi ha finestres.


5

Miren Agur Meabe. El codi de la pell. 2006

Versió de Maria Josep Escrivà

Els estanys

Els estanys dels parcs, que barregen el blau del cel,
les llances grogues dels lliris i el verdet dels llims,
que adormen les hores humides
i acaronen el son prim de l'aigua...

Les tiges dels joncs que, amb la tremolor de l'aire,
escriuen l'ombra
sobre l'anvers oval de les fulles dels lotus...

Els vermells i els blancs de les barques
que els rems somouen amb un batec de silencis,
passant llis sobre la pell de la tarda estesa,
amorosidament...

(Del cel estant,
el zum-zum insistent d'un helicòpter espiadimonis.)




Josep Maria Sala-Valldaura. Flors i carboni. 2008