L'ametller

El vell ametller,
fort i ple de vida,
ha estat el primer
a treure florida.

És ple de flors blanques
d'un to avellutat,
i l'ametller, amb elles,
sembla tot nevat.

Però la nevada
no l'ha dut molt temps,
perquè li han robada,
arrencant-li, els vents.

Mes ell no s'hi enfada;
si el vestit blanc perd,
no hi fa res, perquè ara
ja en porta un de verd.

Llorenç Blanc (15 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

L'ametllerar

                                 «com ell, jo vull florir,
                                  baldament per morir.»
                                         JACINT VERDAGUER

Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,

cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.

Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,

pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.

Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,

fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,

capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.

Guillem Benejam. Fondària. 2021

Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos

                                    

Primavera

Notes com ressona el raig a la pell?
Com vessa la llum pels cabells encesos?
És la força de la primera xera,
navegant un sol que tot just s'esbossa,
ara que floreix l'escalfor més lenta.
Neix a l'alba i llisca fins al capvespre,
suspesa en l'aire. Present en la mirada.

Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo.

Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013.

Darrere els vidres

Darrere els vidres
la neu floria, pura,
com el meu somni.
I l'or es prodigava
en els brancs de mimosa.

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma. Tannkas. Pressentiment, IV

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Al camí de la infantesa

(Al camí de la infantesa
amb lluquets
i esparregueres

ara
ufanós
hi floreix el quitrà.)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

La rosa

Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,

estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,

tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.

–––––

Die Rose

Für Jan Rave

Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,

so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,

du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.

Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Infant

Prop teu, infant, la nit
de desembre constel·la
el seu fred i tenebres
baixes.

Una fada d'argent
et guarda de la por
que mou l'única fulla
de l'arbre.

Amb l'esguard faig florir
l'ombra del teu bressol.
La nit benigna plora
la neu que no fa caure.

Ve l'estel de cotó
que el teu front necessita.
Rodolen pel silenci
boletes de mimosa...

Brilla a les meves mans
el menut colibrí
del teu somrís...

Oh infant teu i meu!

Agustí Bartra. L'arbre de foc. 2015

Ed.: D. Sam Abrams

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.

Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt

Terra de llibertat

He tornat a l'Empordà
al lloc on em van forjar,

tot l'entorn m'ha saludat

amb perfums de llibertat.

Albades marineres

en un cel asserenat,

ones alliberades

en un mar immaculat.

És el que recordava

i que jo somiava,

viure la realitat

palpant-la de veritat.

L'instint de la llibertat

l'he dut sempre ben desat,

ben acurat ha florit

dins el cor i l'esperit.

I ara en les arrels

realitzaré anhels

d'enterrar la servitud

que tants anys m'ha corromput.

En aquest racó del món

conviure amb tothom, 

respectaré els homes

enaltiré les dones.

L'Empordà ha cultivat

de sempre els drets humans,

llurs llavors ha escampat

fent llinatge, fent germans.

Estoig ple d'humanitats,

d'arrels velles i nobles

patrimoni d'un poble

fidel a la llibertat. 

1995

Ramon Crusi i Moré. Poemari portbouenc, [s.a.]

Recull de poesia dipositat a la Biblioteca de Portbou

aquest matí

aquest matí
he dit a les flors
el que faria per tu
i han florit





Rupi Kaur. El sol i les seves flors. 2017

Tr.: Bel Olid

Gener

Ai, vell ametller,
que n'ets, d'atrevit!
A mitjan gener
ja estàs tot florit.

Vindrà el fred tardà,
i em fa molta por
que el tendre ametlló
es pugui gelar.
Tremolo mirant-te!
No hi vull pas pensar!




Joana Raspall. Poemes per a tot l'any. 2013
Il.: Montse Tobella

Vistes al mar, 1 i 2

                      I

Vora la mar eternalment inquieta
somnia eternalment l'inquiet poeta
              de l'ànima geganta,
vegent florir-hi la pomera blanca.
lo seu somni de flor enlluernadora,
mentre ell floreix l'estrofa encisadora.

                     II

El mar és el poeta de la creació
i 'l poeta és el mar en l'ànima de l'home.
El poeta i el mar tremolen d'emoció
vegent a vora seu lo germe de la poma
              florint superbament
              l'eterna temptació.


Glosa



A la primera edició del Llibre blanc aquest poema
va amb la següent nota de V. Català: «És un comentari-contesta
a altra poesia d'igual títol que dedicà a l'autor D. Joan Maragall».



Víctor Català. Llibre blanc ; Policromi ; Tríptic. 2018

Edició d'Enric Casasses.

Les estrelles

El cel és un camp
ple de meravelles;
l'ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors es repleguen;
quan el sol pon,
totes s'esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.


Apel·les Mestres, dins,


Poesies amb suc : antologia de poesia per a infants, 2007
Ed.: Miquel Desclot
Il.: Mercè Galí

Sol d'hivern

Quin dia tan fred!
El sol ha deixat
tot el seu ardor
al si de la terra
que el té enamorat.

Una gran fillada
d'ells dos naixerà.

Quan rica d'abrils
la terra floreixi,
amb quina esplendor
la il·luminarà.


Joana Raspall. Pinzellades en vers, 1998
Il.: Glòria Garcia

dins el llit de mel del rusc

dins el llit de mel del rusc

l'abella es cargola

fimbren les companyes
per apartar el que atrapa i ofega
fent florir l'esbós que s'hi amaga

restaurant l'ordre
ofrenant calma



Maria Antònia Massanet. Aus de ramat, 2019

Hora blavissa

Hora blavissa
              ran de la mar.
Volen gavines,
              s'atura el vent.
Les veles dormen;
              només els rems
baten les ones
              calmosament.

Passa el poeta
              somnis enllà
sembrant paraules
             enfervorit.
Demà, quan l'alba
              besi la platja
un bell poema
              hi haurà florit.



Joana Raspall. Escaleta al vent : poemes. 2002

Il·lustracions: Picanyol
              

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta

La galerna i el llamp, el torb i la tempesta,
sobre l'ample terrer l'han combatut a ras.
―La flor de l'esperança, minúscula i tenaç,
color dels nostres somnis, únicament hi resta!―

Entre les runes, sobre els fogars extingits,
enlaira el seu perfum, secret com la pregària;
i pella poc a poc, viva mà solitària,
els quatre rastres dels cavallers maleïts...

Car tan profundament la seva arrel s'allarga
que floriria encara si aquesta terra amarga
un dia fos coberta d'una crosta de sal.

Però l'alè de Déu novament hi circula!
I, granant en silenci les espigues del mal,
ella traurà forment del jull i la cugula.




Màrius Torres, dins,

Llibertat! : 50 poemes de revolta. 2015

Edició: Jaume Subirana
Pròleg: David Fernàndez

Entreacte

                               a Anton Txékhov


Són èpoques, supòs, de lucidesa,
de crisi personal que veim el món
com un teatre d'esgavell i absurd.
Els actes van passant i el temps ens dona
una visió més simple, més profunda,
callada, nua, austera, de la vida.
Aprenem a estimar sense el desig ni el foc
de la passió que cega i valoram tranquils
cada moment fugaç de joia i de saviesa.
Petits plaers com poder veure el mar
o anar pel camp són un regal de Déu.
Tot és senzill i clar: viure, morir,
amb dignitat i com diu Tolstoi fent
el màxim bé i el menor mal possible.
Escriure és una forma d'estimar,
pensar, resar, de configurar el món.
T'ho dic amb amistat i gratitud
des del platjal humil de Macaret.
He duit menjar a una moixa que ha parit
i viu salvatge i magre enmig del bosc.
He podat amb les mans una figuera
que hi ha mig morta i pel barranc soliu
on dorm el vent he escrit/pintat haikús.
Cal refer l'argument i apuntalar el teló.
Ara és temps de florir. Estic fart de metàfores.




Ponç Pons, dins,

Reduccions : revista de poesia, 2004, núm. 80, p. 14

Maria de Montserrat

Cel de la terra que ens duu,
brancatge amb el fruit madur,
cant de la nostra agonia,
veu segura en l'insegur:
       Maria.

Digueu, boix i romaní,
muntanyes aspres, i el bri
que la rosada destria:
qui us dona el goig de florir?
       Maria.

Digueu, boires i claror,
tempestats i serenor,
vesta nova cada dia:
qui us emmarca l'horitzó?
       Maria,

Digues, ànima que sents
el tremir de tots els vents:
¿qui et posa ritme a la via
de desacords i laments?
       Maria.

Maria de Montserrat,
llum a muntanya i ciutat,
nial de l'escolania:
vetlleu pel nostre rescat,
       Maria.

Josefina Tura de Bertran, 1946


Poemes montserratins, 1997

Jardí blau

Van repintant les plantes del jardí
els teus ulls blaus i l'aigua cristal·lina
amb el pinzell del cor, ple d'un florir
vingut del cel ーblavor que ens il·lumina.

El lliri blau és com una campana
i el seu dit groc oneja fet batall
mirant el cel. I la claror llunyana,
pluja de llum, és un blavís mirall.

Totes les flors que pel jardí blavegen,
nades un maig de primavera inflat,
amb perfums blaus el verd intens oregen,
i omplen el cor d'un gran somriure alat.

Els teus ulls blaus, que pinten el jardí
ーtalment, del cel, dues brillants estrellesー,
porten la llum a l'ombra del destí
i són esclat d'il·lusions novelles.

I si era gris el son de l'abandó....
Ara em duu el goig un somni de blavor!


p. 50


Marina Grau i Augé. Veus del meu jo. 1994
Pr.: Josep Colet i Giralt