Cistell de flors

Allò que es guanya
a despit de l'embat
és benaurança.

Primavera flairosa,
l'horitzó desitjat.

Lluïsa Etxeberria Azkune. Dol i sol. 2016

Pròleg de Laura López Granell

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.

Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Setembre

Fa un mal temps que n'hi ha per arrambar cadires,

per marxar fins on déu va encolar l'espardenya.

Ni ho has dit, ni ho has fet, ni ets aquí i tanmateix,

obres l'herba amb els peus,

a cada aiguada, l'obres.

Voldria girar full, enfocar el cel com l'arbre,

però el riu m'ha cosit el teu nom a les venes

i entre un embat i l'altre he perdut goig i esquelles.

Es veu que ara vindran fortes ventades.

Que l'incendi revifa, m'hi jugo els cabells,

que serrarà les dents el sotabosc impàvid,

que les cendres que veus eren cérvols ingràvids,

que a còpia d'estroncar-ho,

ho has encès.


Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020

Intr.: Gemma Casamajó i Solé

No tinc estat

No tinc estat
i amb prou feines tinc nació.
La meva llengua, però, és capaç
de servar l'embat de les passions,
dels odis, del desig,
dels negocis... i de la mort.



Guillem Viladot. Poesia completa. 1991. Vol. 3