Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris casa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris casa. Mostrar tots els missatges

29 de setembre 2023

Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.



Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

12 d’agost 2020

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

05 de maig 2018

com una rosada

com una rosada de silencis
          damunt els camps margenats amb pedra seca
com un ídol foragitat
                    del cor dels homes sensibles

com un silenci en què tot parla



(en el silenci
                     sempre ets a casa.)



Antoni Clapés. Arbre que s'allunyà, 2017
Pr.: Marc Romera

30 d’abril 2015

No hi va haver cap combat

No hi va haver cap combat. La por va vèncer.
Al tard, a cada casa cremaven els seus llibres
i refeien un món a la seva manera.
Van suportar els dies amb canalla a l'entranya,
amb els mobles a dins de la nevera,
amb una corda enroscada a la gola
que ennegrís la retòrica del temps,
que sufoqués un altre instant de dubte.
Ara són els seus fills qui ens tiren pedres.
Hem decidit tornar-nos-en a casa.


IV


Gabriel Pena i Ballesté. La revolució del bon gust. 2010

22 de març 2013

de l'ordenació i els pobles

El carrer, que sigui ample
-amb senyals sense tatxar-hi les pilotes.
L'aigua, corrent -però font avall.
La llum, pel dia i, de nit -la lluna.
Aprendre a guisar estofats.
Saber-se cosir els traus
i plantar una tomaquera.
Que ningú 'gafi atacs de nervis perquè la taula ens balla.
I a les cases, per favor, que hi visqui gent
-i no el silenci terrorífic de l'espoli.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

03 de febrer 2013

Ritual del fred

A cinc pams del trespol, escoltar l'oracle modest que
dictamina amb gravetat dos quarts de set en un angle de
la sala, mentre el pare s'enfila a cobrir el finestró,
usualment mal ajustat; moure tot just el canell per regalar
amb reflexos argentats les parets que un sol emmandrit
ha anat abandonant a mitja tarda; encomanar-se les rialles
de la cuina que comença a espargir els indicis del brou;
arraulit, fer d'una flassada el niu de la puput, d'una estufa
el centre del sistema solar, i d'un baldó la frontera amb el
món. La felicitat, si és, ha de ser això.




Miquel-Lluís Muntané. Hores tangents. 2012

28 de novembre 2012

El país dogon

El país dogon és com gegantesc jardí budista, on tot té sentit, 
però sentits diferents alhora. Una geologia excepcional amb

intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents

i d'intervencions. Tots els camins dogons són camins 
iniciàtics. Gent que va a peu.

Grans dies a Gogolí sense pintar ni escriure. Visites
de tots els vells notables del poble. Volen fer-me una
casa a un lloc especialment bo, sobre el barranc, a sota
d'un baobab, al costat de l'aigua.



(Fragment)



Miquel Barceló . Quaderns d'Àfrica, 2004 

Tr.: Nicole d'Amonville Alegría


04 de novembre 2012

Casa


Un corrent d'aire pot
desfer la teva casa
en el sorral humit.
Passats els salzes, sé
alts marges, una balma
oculta que, dels altres,
ningú no ha vist.
Deixa-hi
els flascons plens d'estranya
essència, els pigments
de l'or més vell, les capses
lacrades dels secrets.
Fa fred, pren la flassada
de llana grisa.

Amaga't




Margalida Pons . Les aus, 1988


15 de maig 2012

La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil·la
amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.




Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà

31 d’agost 2011

El tenderol

La pira dels meus dies té una dolcesa estranya,
i ni deler hi abrusa ni hi guspireja atzar.
Més bell que cap castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
Llibants de poca força i un pal que no s'arrela
em tenen una casa vora el movent redol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d'oratjol.
Sostre i paret garbellen la llum; el meu estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
No hi ha, tret la cadira de boga, cap moblatge.
El que em vesteixo, ho cullo; el que m'hi llevo, cau.
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor d'un cel ardent,
i que és a baix que sento la fressa de les ones,
ritmada com pregària d'un poble pacient.
I un altre cop diria que só dins una espluga,
sota la mar, dins una verdor plena d'oblit,
i que és a dalt que sento una ira que hi remuga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
Ja prou, que en tals imperis tot jo m'esvairia.-
Oh mar, mare primera, deserto el meu cobert.
I amb son esclat m'encega la veritat del dia
i avanço a les palpentes, desposseït-i cert.


Josep Carner. Poesies escollides, 1979)

29 de novembre 2008

Déus

La senyora Sexton sortí a buscar els déus.
Començà per mirar el cel
a l'espera d'un angelot blanc de blau entrecuix.

Ningú.


Buscà després en tots els llibres savis

i les lletres li etzibaren una escopinada.

Ningú.


Feu un pelegrinatge cap al gran poeta

i aquest li eructà a la cara.

Ningú.


Pregà en totes les esglésies del món

i aprengué un munt sobre la cultura.

Ningú.


Anà a l'Atlàntic i al Pacífic, convençuda que Déu...

Ningú.

Anà fins a Buda, Brahma i les Piràmides

i trobà immenses postals.

Ningú.


En acabat tornà cap a casa seva

i els déus del món estaven tancats al vàter.

Per fi!

cridà,
tancant la porta en clau.




Anne Sexton, dins,  

Reduccions: revista de poesia, núm. 89-90, pàg. 47 

 Traducció: Lluís Calvo