Si el seu rostre

Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.

Ibn Aixa, dins,

Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

Quadern de verdor

Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.

No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.

Aigua verda per mor de l'herba.

Rosa, portera de l'any.

Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.

————————————————

Cahier de verdure

Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.

Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.

De l'eau verte à cause de l'herbe.

Rose, portière de l'année.

Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés

Tarda de primavera

Primavera. Violetes.

Cuques de vol carmesí.

Minyonots i cosinetes.

Corredisses pel jardí.

Tarda. El sol es fa endarrera.

Sobtadament, el fresseig

d'una font, o el parloteig

de galant i finestrera.

Els carrers de la ciutat

ja són blaus; l'àngel s'afanya

pel to musc de la muntanya

a escampar son vel rosat.

Lluna, tu que tant esbrines,

¿què ho fa, digues, que, amatent,

el perfum de les glicines

torbi el cor adolescent?

Ofrena, 290

Josep Carner. Poesia. 1992

Edició: Jaume Coll Llinàs

A la rum-rum

A la rum-rum de la violeta
que ma mare és cegueta,
un trosset de pa
i una castanyeta.

A la rum-rum del romaní
que la bóta no té vi,
un gotet d'aigua
i que sone el flautí.

A la rum-rum de la rosa
que hi ha foc a casa,
el fum l'empudega
i el pare et bonega.

A la rum-rum del clavell
que la iaia tremola,
de tanta tabola
i el iaio es fa vell.

A la rum-rum del gesmí
que un mestre saltamartí,
xarra i marmola
i toca el tamborí.



Joan J. Ponsoda. Gori-gori, rum-rum, 2014
Il.: Pablo Caracol
Pr.: Joan Borja i Sanz

Amb el somriure

Amb el somriure
de dolces violetes
el bosc ens crida.

             *

             Majestuosa,
             l'arrogància dels cignes
             ens interroga.

                         *

                        Si fos, la rosa,
                        tal com tu i jo volguéssim,
                        no fóra ella.




Joana Raspall. Arpegis Haikús, 2004
Intr.: Feliu Formosa
Il.: Lluïsa Cauhé

Estadi

Alguns estats funcionen i prou.
Heus ací el meu cas actual.
Les coses bones pugen,
això ho saben bé els estadistes,
i tots hi tenim un lloc petit de dos per dos,
en aquest gràfic verd i pulcre de bata.
Les mans se m'inflen com un guant de làtex
i podria emmalaltir,
perquè la vida és una pesta que s'estén de cos a cos
i que algun dia ens acaba matant.
Però també hi ha lliris i violetes inclinades,
ànecs que mengen el pa que ens sobra
i molts infants que corren o que ho volen.
La gent segueix mirant-se als ulls
en parlar de coses importants,
i quan ens toca fer-ho a nosaltres
ens sembla que tot el que hem viscut
es mereixia aquest moment
de trànsit i de glòria.



Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada. 2011

III Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2011

Et diré

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes
i que els corbs tracen signes amorosos amb ploma negra i tinta japonesa.
Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.
El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.
A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,
a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,
hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.
Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,
i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.



Olga Xirinacs. La pluja sobre els palaus. 1990

I les violes

I les violes, tan cantades pels poetes,

pels més joves i humils, qui les oblidarà?

Feliç qui al senderol, bosc endins, pot lligar

d'una herba un ramellet, violes violetes!

(Fragment)

Josep Sebastià Pons. Poesia completa. 1988

Edició crítica de C. Camps.

Pròleg d'Àlex Susanna.

En primavera

Lleu s'enfonsa la neu sota passos obscurs,
a l'ombra de l'arbre
Alcen amants les rosades parpelles.

Sempre les crides fosques dels barquers són seguides
per astre i nit;
I els rems baten lleument a compàs.

Aviat floriran als murs en runa
Les violetes,
Reverdeix encalmada la templa del solitari.



Georg Trakl. Obra poètica. 2012

Traducció de Feliu Formosa

Matí d'hivern

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís

de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;

el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles

humils, rient: rient del fred. Fins a les celles

va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.

(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)

Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada

pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada

com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

Josep Carner.  Poesies escollides. 1979

Cançó de fer camí

             Per a la Marina


Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de color trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.




Maria-Mercè Marçal. Llengua abolida, 1973-1988. 2000