En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes. Dolç, igual, el cel és llis;
el sol sembla d'argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient: rient del fred. Fins a les celles
va embolcallat un clergue pàl·lid, suau, estret.
(Oh Déu!, ¿per què simulen els clergues tant de fred?)
Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l'avançada
com fugirà -d'uns quants vinclaments exquisits-
la cremoreta gèlida del capciró dels dits.
Josep Carner. Poesies escollides, 1979
2 comentaris:
Teresa, sempre tan encertada en la teua tria poètica. M'encanta!
Besadetes
Moltes gràcies, amb una mica de retard!
Publica un comentari a l'entrada