Mare, vull...

Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.

Eva Dénia

Es troba en el llibre:

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Digues

DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.

Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023

Un ull, obert

Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.

Veu de Ningú, un altre cop.

Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.

La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.

Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019

Traducció i notes d'Arnau Pons.

Poemes en català i alemany en pàgines encarades.

M'ha semblat sentir

M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.

                           Lleida, 1954

Rosa Fabregat. Estelles. 1979

Àloe vera

   La dermis regenera
el record de Sant-Maloù.
 Pell oblidada que crema
      fruit del sol bretó,
        que bull gelós
     de llavis irlandesos
  que ensucren l'Atlàntic
      i atrapen la llum.

Hug Casals Rotllant. Un cos que bull. 2023

Premi Amadeu Oller 2023

Nous esclats

Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.

Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.

Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar

Carme Benedicto, dins,

Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013

De la mare

De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.

——————————————————

De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.

Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i pròleg: Albert Mestres

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home

al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—

sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé

Marta Petreu, dins,

37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2022

Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

La pluja que cau

La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.

Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001

Presentació de Joan Ferrerós

Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado.

això és el que hauria de dir

això és el que hauria de dir,
el que hauria de ser dit per mi.
el que ningú no pot dir
d'una altra manera. dir
per no morir, per no emmudir.
dir la mort. dir el que se'n va
i el que queda. el que veus
amb els ulls de l'ànima.
el silenci ensordidor
de l'arbre cremat, de la terra eixuta,
de l'aigua que corre profunda,
profundament amagada
als viaranys de la terra.
dir l'aigua i dir el desert
en la solitud plena de la llum
i de la nit que l'amaga.
en la foscor profunda de la nit
al cor de la terra.

ser cos i ser terra
i ser cruïlla on els camins
es troben o bifurquen.
on els camins s'esborren
a l'horitzó de la ciutat somiada.




Novena i última part de la poesia: 34. ciutat líquida, p. 53-61

Anna Montero. On els camins s'esborren. 2018

Sense alè

Només puc dir que vinc d'Andròmeda. Quan escric,

no penso: sento i escric; el raonament va implícit

en el sentiment i és anterior a l'escriptura. Dono per

fet que l'escriptura em pertany, però no el raonament.

Puc dir que estic esborronada per tot el que es pot

arribar a cremar en un bosc o en un text.

Fragment.

Josefa Contijoch. Sense alè. 1984

No sé si imagino

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.



Joana Bel. No sé si imagino. 1999

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler

Arboricidis

Dues mans boten foc a una muntanya
on de fa temps els margallons esperen
la condemna, com grans ramells de dits
en prec gregari. Mentre, un cos hermètic
com una closca d'avellana fuig
d'esquena al foc, presumpció de cames
que extravien l'eco sobre les cendres
on tard o d'hora haurà de germinar
una avellana, verda de principis
com totes les naixences, com s'esdevé l'etern:
a dintre d'una closca d'avellana,
no pas d'un home, sobirà del foc,
sobirà de les mans i de les cames,
que és com dir, per a la terra que puja
els margallons, d'orgànica matèria,
de fèrtil podridura.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa, 2007