Tard en la nit d'agost,
l'ull de Taure enrogeix
com si anés a sembrar la terra.
Sap que l'abatran tard o d'hora,
i que cap vaca no pastura
en aquest cantó del cel.
¿De quin braser s'han escapat, aquestes vespes?
Quan els meus pensaments cremen,
en sé el perquè.
Aquesta nit
un vent glaçat fueteja els astres;
semblaria
que ells també flamegen amb més avidesa.
¿Podria haver-hi per a ells
res d'impossible?
Núvols asseguts, majestuosos com uns déus,
amb orles de porpra quan van vers la nit.
(Fragment)
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés.
Textos en català i francès.
Escrius.
Atens la mar que ja no és mar,
l'arena que ja no és arena.
Esbosses moviments erràtics de llum
sobre ones, que ja mai no seran ones.
Esquerdes el símbol, l'expressió.
Et toca la pell. Et crema.
Oblides el moment.
Tan eterna és la vida?
De: Primera causa. Consagració
Mercè Claramunt. Una nit sense vent. 2021
Premi Maria Beneyto
XXXVIII Premis Ciutat de València.
Ametlla de tarda blanca:
creua'm el pit.
Separa els fils de pluja
dels mestrals grocs,
car el capteniment
frisa les cèl·lules
i flairosos, corbats,
dins viles mudes,
nodrim les soledats
de verds ben tènues,
amb una arena humida
als peus cansats.
I escoltem cada nota
del temps malalt
que empresona els turmells
i vol cremar
els tèrmens de les nits.
Som conscients
i som ben conscients
que els coralls es reclouen.
M. Antònia Grau
Es troba en el llibre:
Pròleg: Albert Calls i Xart.
Fotografies: Anna Murillo.
A les meves àvies
Aquella tarda vora el foc
l'àvia feia ganxet
i no em mirava
Les flames alçaven
les nostres llàgrimes
Jo en aquell temps
no en sabia
de desfermar
les paraules
Ella, sàviament
callava
En els meus ulls
reflexos de llum
com dards antics
cremaven
Àvia, els teus fills morts
et ploren al foc
no veus les flames?
Oh ciutat poderosa
ciutat màxima
vas sofrir pesta
amb foc vas ser cremada
les fustes de sàndal dels jardins
en guspires i en fum s'esventaren
enllà del bosc de murtres
on habita la infància
a tocar del paradís perdut
a tocar mare.
Mare, vull aigua,
tinc molta set.
No em dones pluja
que em mullaré.
Mare, vull pa,
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare, vull sol,
tinc molt de fred.
No em dones foc
que em cremaré.
Mares, vull lluna,
tinc molta son.
No em dones somnis
que em faran por.
Mare, vull temps,
tinc enyorança-
Deixa-t'ho tot:
vine i abraça'm.
Eva Dénia
Es troba en el llibre:
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
DIGUES EL NOM DEL MAR
i toca el sol com un piano.
No t'aturis fins que
la posta et cremi els dits.
Aniré marxant, jo,
perquè comencis
a mesurar (el mal que fa)
la paraula LLUNY.
Meritxell Cucurella-Jorba. Sempre encara. 2023
Hores, color de maig, fresques.
Allò que ja no es pot anomenar, cremant,
audible dins la boca.
Veu de Ningú, un altre cop.
Fondària adolorida de la nina de l'ull:
la parpella
no destorba el camí, la pestanya
no compta allò que hi entra.
La llàgrima, a mitges,
la lent més nítida, mòbil,
et porta les imatges.
Paul Celan. Reixes de llengua = Sprachgitter. 2019
Traducció i notes d'Arnau Pons.
Poemes en català i alemany en pàgines encarades.
M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.
Lleida, 1954
Rosa Fabregat. Estelles. 1979
La dermis regenera
el record de Sant-Maloù.
Pell oblidada que crema
fruit del sol bretó,
que bull gelós
de llavis irlandesos
que ensucren l'Atlàntic
i atrapen la llum.
Hug Casals Rotllant. Un cos que bull. 2023
Premi Amadeu Oller 2023
Soc una torxa encesa
que poc a poc va cremant,
dessobre un llantió presa
de galanteig delirant.
Altres arbres trauran brot,
quan ja les meves paraules
seran buides de cap mot
en un país ple de faules.
Si escrigués avui rondalles
les podria recitar,
series noves rialles,
fora el temps de curt passar
Carme Benedicto, dins,
Llibre de la XV Trobada de Poesia catalana : Puigcerdà. 2013
De la mare va beure la llet,
de la dona va menjar la carn,
dels fills va cremar el cervell,
per això no entén la seva soledat.
Casa seva beu la pluja,
la seva terra engoleix les pedres.
Continuarà sent el rei de la història que explica,
és el privilegi dels monstres d'aquí baix.
——————————————————
De sa maire beguèt lo lach,
De sa femma manjèt la carn,
De sos dròlles cremèt lo cervèl,
Pr'aquò compren pas sa solesa.
Son ostal bèu la pluèja,
Sa terra engolís las pèiras.
Demorarà lo rei de l'istòria que conta,
Es lo privilègi dels monstres d'aiçaval.
Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017
Traducció i pròleg: Albert Mestres
La pluja que cau
va mullant les roses,
mentre vora el foc
veig cremar les hores.
Les hores que van
fonent-se com volves
quan la pluja cau
a sobre les roses.
En els brancs més alts
dormen les aloses
mentre sobre els camps
rellisquen les ombres
i en el prat del cel
les estrelles ploren.
Montserrat Vayreda. Irisacions : poemes a ritme de cançó. 2001
Presentació de Joan Ferrerós
També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003
Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler
