Mediterrània

Recita'm versos en llatí tardà
o no seré la teva presonera,
despenja sobre meu la cabellera
d'un vent humit. No penso somiar.

Tampoc no sento cap desig i en va
cerco notar-te, terra, més lleugera;
com més t'estimo més m'ets estrangera,
el teu infant es mor sense plorar.

Se'n va tot sol, entre ceps, a temptar
un déu, si hi fos, encara prou cruel
i prefereix per amant l'infidel
i es dona tot, bell com és, al forà.

Avui recita'm versos, timonera,
conta'm el que serà, el que se n'era.

Versos de vi novell. 2009

Text: Teresa d'Arenys
Obra gràfica: Enric Maass

Pròleg: August Bover

A propòsit de «Versos de vi novell»: Lluïsa Julià

Ham

Un mot antic se t'enganxa a la pell
entre la llum d'imatges nítides:
com si fores un coixí, un drap o una faldilla,
unes mans alcen el teu vol insegur
des de la terrassa fins a la finestra del segon pis.
Tot en equilibri. Tot tan falsament irrellevant.
Tot quasi oblidat, com el gest de les mans
que busquen amb rapidesa l'ham i la corda,
que t'ensenyen l'art de la paciència quotidiana
i que fan del temps de l'amor el vestit més desitjat.
Algú t'ha demanat un ham aquest matí d'abril
i has sentit que hi ha vides que caben en una sola paraula.

Begonya Pozo, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 108, (març 2017)

Allà on s'acaba el bosc

   Allà on s'acaba el bosc
      i comença el cel,
ha pres un sentiment estrany
             en arrels
  que creixen massís avall.

   Allà on s'acaba el bosc
       i comença el cel,
  és l'indret on et penso,
         on somio
         i on mai
            mai
     no et necessito.

Laura Martín Ortiz. D'aquest breu somni. 2021

Pròleg de Lluís Calvo

Premis literaris Ciutat d'Elx 2021. Premi Festa d'Elx

L'anguila

                                                (a Ramon Guillem)
                                           
                                                 L'anguilla, la sirena
                        dei mari freddi che lascia il Baltico
                                                    Eugenio Montale

Són coses que es quedaren
al paradís incert de la infantesa;
i ara és el meu destí
tan sols imaginar.

Imagine el meu cos
i sent com se m'esborren
els membres i els records,

aquests peus que només
són ossos sense força
i la mateixa mà,
                          ossos de sèpia,

com l'anguila que arriba als nostres mars
des dels mars freds,
que el nostre riu remunta
i en les sèquies s'endinsa,

com l'angila maresa
                              o la catarrotgina,
torxa o fuet, elèctrica atzagaia.

I, tanmateix, tot sembla retornar
a aquella mar perenne,
com retornen les ànimes dels morts,
com retorna l'anguila del desig,

tot allò que sabem sense poder-ho dir,
que entre joncs i llinasses es contorça
i oneja el seu daurat secret,
que és ascens i fugida.

Jaume Pérez Montaner, dins,

Reduccions : revista de poesia. núm. 102, febrer 2013, p. 19-20

D'una riba a l'altra

D'una riba a l'altra,
els mots, com un riu,
van regant els arbres,
la terra, el món:
el viure hi germina,
pàgina fecunda,
natura feraç.
Trenats dir i ser.

Josep M. Sala-Valldaura. Concert d'esferes : antologia (1975-2016). 2017

Il·lustracions: Teresa Vall Palou

Meravelles del cervell

Cada llibre de poemes té un procés
De descobriment
Cada poema ens diu com funciona
Un món tancat
Cada vers ens dona un dels plers
Més antics de la literatura

                                      ... aleshores vaig deixar la roba damunt l'herba
                                          i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color
                                que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava
                        i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat
                                         la primavera després d'haver viscut amagada
                                         a dintre de la terra i a dintre de les branques.
                                                                              Mercè RODOREDA

De: EL SENTITDOR. Llibre tercer

Biel Mesquida. Carpe Momentum. 2021

Al mestre

Fer llum dins la foscor,
obrir camins on no n'hi han.
Formar homes i dones, fer-los grans
no hi ha empresa millor,
ni llavor que doni tant.

Josep Ortega Ortíz. Versos i pensaments empordanesos. 2023

Pròleg de Martí Carreras Ginjaume.

mal moment

mal moment perquè m'arribis, gitanet,
            amb el sol a la mirada
     i les mans plenes de vent fresc,
          amb la cort de precipicis
        que m'assalten quan te veig;
         mal moment per la bugada
              si ja tinc el cossi ple;
       mal moment perquè me miris
           si em fa por de dar-te res,
           que te'n dono una micona
           i la lluna ja em fa el ple...

                     barcelona, setembre del 7

Maria Cabrera i Callís. La matinada clara. 2009

Il·lustracions de Maria Alcaraz i Frasquet

m'he estimat molt la vida

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                   aquest pètal
                                       allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                                   aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

XLII

Vicent Andrés Estellés. Obra completa IV [Horacianes]. 2017

Estudi introductori i edició a cura de Jordi Oviedo Seguer.

Dia Mundial de la Poesia 2024

Ves a dormir

Ves a dormir.
Deixa que la nit et torni a vèncer.
De fet, és el més fàcil:
obres la mà i el globus s'enlaira,
caus avall feixuc com una moneda dins un pou,
i els ulls se't tanquen
com trens que arriben.
Dels vagons baixen els somnis:
«Benvinguts!», dius resignadament,
i us abraceu no massa fort.

Manuel Forcano. Les mans descalces. 1993

Premi Josep Maria López-Picó 1992

Us entenc

Els infants sabem més de vosaltres
que vosaltres mateixos,
que parleu i actueu com si no hi fóssim.

Entenc les rancúnies amagades
en la trama de paraules que teixiu
a l'entorn familiar. La casa, la llar:
una disfressa. Vaig entenent
que l'amor és una planta espinada,
forta, fràgil i estranya com la vida.

Parleu entre vosaltres a la llum
migrada dels secrets. Us entenc.
A mi m'expliqueu contes per dormir

i en la foscor m'empasso el regust de mentida
que la ficció no pot modificar.

Isabel M. Ortega Rion. Cues de Sargantana. 2019

Pròleg de Jordi Pàmias

Beneeixo

Beneeixo el treball de cada dia,
beneeixo, de cada nit, el son.
El judici diví i la gràcia divina,
la llei de pedra ー i la llei dels bons.

I el teu porpra polsós, amb tants forats,
i el teu bastó polsós, amb tots els raigs...
—I encara beneeixo la pau, Senyor,
a les altres cases — i el pa d'altres forns.

                                       21 de maig de 1918

Marina Tsvetàieva. Fites. 2023

Traducció de Laia Malo
Pròleg de Miquel Cabal

21è Premi de traducció Vidal Alcover

És el milhomes

És el milhomes
qui fibla amb el front
les parets de la cova,

desvestint

en el trémer
del blau
l'estructura,

ーl'axiomaー

d'intuir-se a la mida
de totes les coses.

Laura Torres Bauzà. Els temps últims. 2021

III Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020

Pròleg de Sergi Álvarez Riosalido

Epíleg de Laia Llobera

Cervell a la pell

Ja no és morta la primavera.
La claror creixent eixuga l'ombria
i remata l'hivern dels nostres dies.

De la font del desig brota
l'aigua ofenosa de les pluges
que alimenta tot l'esclat del verd lluentíssim;
aquest verd estrident
diligent, ardent,
fragant, anhelat,
perjudicial
pels qui tenen els ulls encara acostumats
a la fosca.

Aquests primers glops,
encara amb la boca sedejant i eixuta,
demanaran amb peremptorietat
posar cervell a la pell
i senderi a la carn.

Laura Martín Ortiz. Matèria orgànica. 2021

Pròleg d'Anna Gual

XXXVI Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer de Vallgorguina

Primavera

Avui ens ha crescut una por nova
al jardí de casa. És una por
petita, una tija incipient.

Amb tot, una flor apunta.

Demà dispararà.

Laura López Granell. Forat. 2014

Pròleg de Joan Todó

De cala Ratjada al port de Felanitx

     (Record de Hemingway davant el cap Vermell)

Vell pescador que estimes l'aigua
i el cel i la nit grans
i se t'aferra al paladar la llengua
amb heroisme resignat,
en retornar de la pescada
porta'ns a l'altra banda de la mar,
on dormen els lleons marins i neixen
els oceans.

De: Dos viatges per mar. La volta a l'illa en llaüt, 5

Premi Ciutat de Palma de Poesia 1962

Jaume Vidal Alcover. Poesia completa 1952-1991. 2023

Edició a cura de Joan Cavallé
Pròleg de Magí Sunyer
Epíleg d'Odile Arqué

L'ametller

El vell ametller,
fort i ple de vida,
ha estat el primer
a treure florida.

És ple de flors blanques
d'un to avellutat,
i l'ametller, amb elles,
sembla tot nevat.

Però la nevada
no l'ha dut molt temps,
perquè li han robada,
arrencant-li, els vents.

Mes ell no s'hi enfada;
si el vestit blanc perd,
no hi fa res, perquè ara
ja en porta un de verd.

Llorenç Blanc (15 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

Esclat

Miraves i triaves les ceres de la capsa,
tecles de colors ben arrenglerades,
melodies entre els dits.
Teclejaves fúcsies, malves, liles,
pluja de blaus, ocres, i roigs.
Triaves notes, feies escales i cançons,
dibuixaves mons i esclataven simfonies.

Clara Mir, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

Visió

Ens vam mirar als ulls
i ens vam adonar
que ja ens havíem llegit
la primera part del llibre.

Vic Moliner. Tu i les pres[s]es. 2023

El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.

                                 Teresa Sambola (13 anys)

Llibre de les flors. 1936

Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola

Introducció d'Irene Rigau i Oliver

Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Text en català i italià

Jardins en venda

La tieta vol plantes i animals.
L'enamoren els jardins més que cap home.
De tant regar flors cantant sola,
m'he tornat una dona gran.
Però em vendria els mars
els temples grecs, els dracs,
i les pagodes de Kew Gardens
perquè tornéssim a brotar.

Núria Perpinyà. Cels canviants : recitatiu a dues veus. 2023

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

Pronòstic

tant que havíem temut una tempesta
un huracà un cicló   vidres trencats
l'aigua del mar vessant-se pel passeig
arbres caiguts   setmanes sense llum
i altres catàstrofes que havien d'arribar
tot just en el moment de fer present
el desig   de final

que ara ens sorprèn el sol   xiulant

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch

Premi Carles Riba 2023

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

El cor

El cor és
un llac de sang.
La carena del vaixell,
la quilla del somni.

Invoco la nit
perquè em parli
i porti, en la claror
flonja de l'alba, el record
despullat d'algues.

Montserrat Abelló. L'arrel de l'aigua. 1995

La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Mar urgent

A l'altra banda del carrer, la casa
de set plantes, colors estridents,
parets escarbotades, xeringues
pressentides als racons.
Un fugaç efecte òptic:
Set llibres apilats, sense títol
ni autor al llom de les finestres.
Històries d'extraradi, il·legibles
de tan gastades, de tan properes.
Algú, des de dalt, espolsa una catifa.
Travesso en vermell.
Vinclo enrere la cintura.
Enlairo els braços.
Entomo la polseguera,
tusso, m'hi ennuvolo.

Hi ha d'haver un mar on s'aboquin les cendres
de les pàgines que han mort d'oblit.

Cèlia Sànchez-Mústich. On no sabem. 2010

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés,
de 2010, dins els XXXIX Premis Octubre.

Arbre

El vent i la pluja,
agafats de la mà,
envolten el teu arbre,
sacsegen les teves branques
en aquesta tempesta
que avui marca les hores.

Argiles, llims i petits grans de sorra
emigren pintant l'aigua,
corren seguint la pendent,
deixen nues les arrels
que s'agafen al sòl amb força
perquè no caigui el teu tronc.

Ara, quan tantes fulles
han estat arrancades
i han volat lluny,
quan has perdut part de la teva ombra,
arriba la pedregada
fissurant la teva escorça.

Malgrat tot
cap llamp ha partit
el teu ànim i potser
si esperes amb paciència,
veuràs nous brots, nous brancatges
i noves fulles que donaran
noves il·lusions als teus anys.

Assumpció forcada. Metereologia = Metereología. 2011

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Nit mallorquina

                                   Fem en terra un ample cercle,
                                   per quan tot d'una hi surti al mig la flor
                                   del ser-mirada-intensament

                                                                  JOAN VINYOLI

        Som jo. Camín de vora mar
   amb una retxa de salobre i d'horitzó
escrita a les temples. De tard, m'has dit,
   vendré a cercar-te amb bicicleta,
  per enfilar les avingudes del capvespre
amb el cor buit de secrets. Demà, si plou,
            nedarem dins la mar gran,
            per sentir redundar l'aigua,
            per sentir cantar les algues
         i enganar el neguit dels peixos.
              Segurament serà tranquil,
          maldament tengui algun neguit
com un mac de torrent a les espatles,
 com una ametla que se'm fa amarga
       qualque pic. Som, me dius,
       la polseguera d'altres temps:
          fetes així, de ponentada,
     ben de garbí, de batre a l'era,
           de tela fosca de la nit.
No hi ha misteris. Serem amigues.
      Serem amants. Embullaré
els teus cabells ben bé amb els meus,
       fent una trena fosca i clara:
         serà l'amor. Serà de nit,
   dins la mar gran. Serem felices.

                     Girona, Sant Narcís i 2011

Maria Cabrera Callís. La Ciutat cansada. 2017

Premi Carles Riba 2016

Creixent

Impulsa un batec,
esclata, entén que vol créixer,
brollar, trobar potser un dia,
qui sap si llunyà o no,
allò que anomenen plenitud.
I es desplega, s'estira, es mostra,
aprèn a distingir l'ombra
que duu enganxada a l'esquena.
Badalla, sospira, s'eixampla,
fabrica teixits de somnis
i els enllaça als cabells i als dits.
Dansa, juga, s'enfada, riu.
I somriu, perquè se sap viva.

Fe Ferré i Ferraté. En clau de lluna. 2014