Infants, pura delícia
dels sentits en repòs,
clara i dolça manyaga
del goig d'amor desclòs.
Papallons incansables
sota el llum de l'oblit:
oblideu tota glòria,
oblideu tot neguit.
Si una rosa us alegra,
un clavell us condol:
sou estoig de frisances
i aleteig de consol.
De la vida que passa,
de l'amor que se'n va,
sou l'alegre missatge
a l'incògnit demà.
Dins la gran meravella
de la terra exultant,
perfumeu com el lliri
i endolciu com el cant.
Melodia dels àngels
amb un esclat difús;
volves lleus, companyia
vora el cor de Jesús.
Amb la passa lleugera
traspasseu el llindar
emportats per la joia
de dur el món a la mà.
1949
Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991
Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.
Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.
Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.
I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.
Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.
I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.
Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985
Il·lustracions de Rosa Galceran.
Pròleg d'Albert Manent.
Als nostres ulls, les espines
són fetes d'un mirar endins
clavat a l'aire; balins
de plom encetant brusquines.
Rabejada amb carmesines
imatges d'un altre cor,
bada la cadència al so
galejat de rosa en néixer
amb color d'ella mateixa
i amb l'arrel d'una altra flor.
Miquel Àngel Adrover. Les cares de la cugula. 2023
VIII Premi Miquel Bauçà de 2023
Epíleg de Damià Rotger
Il·lustració de Tònia Meravell
Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.
(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)
5
Emily Dickinson. Fragments. 2023
Traducció al català: Dolors Udina, 2022
La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.
Ibn Aixa, dins,
Josep Piera. El jardí llunyà. 2000
No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.
La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.
I l'hora quieta
no s'atura,
reposa
sobre la pell del mar.
Sempre el moment
tremola al vent.
Xavier Macià. Obre les mans. 2015
Prefaci de D. Sam Abrams.
LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.
Despertat per una
papallona
somies roses de foc
et durà el matí
les fulles
de les roses
signes de llum
Albert Ràfols-Casamada. El color de les pedres. 1989
Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.
No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.
Aigua verda per mor de l'herba.
Rosa, portera de l'any.
Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.
————————————————
Cahier de verdure
Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.
Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.
De l'eau verte à cause de l'herbe.
Rose, portière de l'année.
Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.
Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021
Traducció d'Antoni Clapés
Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Olidon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa mols anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.
Olga Xirinacs
Dia Mundial de la poesia 2016
La foscor era sota les parpelles closes.
Aquesta és la foscor dels ulls.
L'altra, la immensa,
era veïna de la clarícia.
El cavaller va obrir camí en el nu,
en l'espadat de l'existència;
va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;
sentia el plor de la rosa.
I ho va escriure.
I la nació va saber que hi havia hagut
nit en el terra humit,
camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.
Teresa Costa-Gramunt. L'any de l'estrella. 2021
Il·lustracions d'Adelaida Murillo
Pròleg d'Oriol Pi de Cabanyes
El record no té la nosa
obligada del moment;
pots reviure'l quietament
mentre l'esperit reposa.
Si te'l porta un crit punyent
com les punxes d'una rosa,
tingues-li la porta closa
com si passés un mal vent.
Allibera el pensament
del neguit que se t'imposa
i torna el cor al present
ocupat per altra cosa.
1987
D'Obra poètica inèdita.
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.
Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.
Traducció de Miquel Desclot
––––––––––––––––––
Song
When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.
Chistina Rossetti
Antologia de la poesia universal. 2010
Edició a cura de Miquel Desclot
Penses al teu estil
mentre floreixes,
d'alè espiritual
d'aire endolceixes,
estranya inesbrinable
tan gentilment propera,
pregona ininventable
tan infantívola,
tu santa sense afany
feta de pura llum,
oh rosa, dolça rosa...,
i tu no ho saps.
–––––
Die Rose
Für Jan Rave
Du denkst auf deine Weise,
indem du blühst,
mit geistiger Atemspeise
die Luft versüßt,
so fremd-allunergründlich
wie lieblich-nah,
so tief-allunerfindlich
wie kindlich-da,
du heilig Mühelose
aus lauter Licht,
o Rose, liebe Rose,
und weißt es nicht.
Peter Gan,
pseudònim de Richard Moering, dins,
Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019
Tria i traducció de Guillem Nadal
Pròleg de Roberto Mosquera
