Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agombolar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris agombolar. Mostrar tots els missatges

30 de desembre 2020

Anhel

No basta el pa per confortar ma vida
ni el sol per arborar ma joventut.
No calma el mar ma set inextingida,
ni omplen mon pit els aires de salut.

El cor que sospirava, no agombola
el goig de la ciutat ni son traüt.
No troba refrigeri tota sola
mon ànima dins l'alta quietud.

Amb els meus ulls pregons girats al cel,
com el Profeta que al desert vivia,
cerc a tothora amb infinit anhel

en el desert del món una claror
i esper el corb que em porti cada dia,
com únic aliment, el pa d'amor.


Miquel Forteza Pinya. L'íntim recer : poesies, 1946

07 d’octubre 2012

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,
com un globus fràgil de paper que s'enlaira
entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;
o fes-los passar l'estany, mig trontollant,
damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,
com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,
i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,
enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.
Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:
animals grans que ens agombolen perquè algun dia
recordem
l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig
que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten
espectres rere les portes closes o als racons,
el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.
Agafa el menut del seient de l'automòbil,
duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes
i treu-li les sabates: ves per on també pots ser
un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.

13 de maig 2012

Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:
és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.
D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,
sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,
com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura
nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?
Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti
i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.



Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004