Amistat

Fraternitat de l'ànima,

millor que la de sang uneix les vides:

és harmonia ingènita

més forta en voluntat, com res la imposa.

D'amor té noble l'índole,

però sens febre del sentit ni lluites,

sense turments ni llàgrimes

de gelosia o borrascós desfici...

En calma sereníssima

escalfa els escollits que s'hi agombolen,

com a l'ardor benèfica

de la volguda llar on riu la flama.

És foc sagrat. Donaren-li

altar solemne les virtuts, i dura

nodrit de rames íntimes

que, com més velles són, més bé el renoven.

Què hi fa si es tornen àrides,

amic, les il·lusions que compartírem?

Fent-se records, més pròpies

són per nodrir el foc, com rama seca.

Com una vestal càndida

nostra amistat sa flama n'alimenti

i gravi amb mà fermíssima

nostres dos noms units, al peu de l'ara.

Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. 2004