sura contra el corrent,
damunt la terra entropessa,
no pot caminar de pressa.
Si l'escarotes fuig segurament
l'ànec panxacontent.
Antoni Albalat Salanova. Quines bèsties! 1998
Il·lustracions de Gerard Miquel
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bèsties. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bèsties. Mostrar tots els missatges
28 de febrer 2022
L'ànec
L'ànec nada content,
sura contra el corrent,
damunt la terra entropessa,
no pot caminar de pressa.
Si l'escarotes fuig segurament
l'ànec panxacontent.
sura contra el corrent,
damunt la terra entropessa,
no pot caminar de pressa.
Si l'escarotes fuig segurament
l'ànec panxacontent.
15 de maig 2021
El cel
(Ewe)
De nit, el cel és com una ciutat
plena d'homes i bèsties,
on ningú no ha matat mai un ocell,
ni cap ós ha devorat la seva presa.
No hi ha accidents, ni desgràcies
en la immensitat dels estels.
Allà, tothom coneix l'indret
on viuen amagats els somnis.
Josep-Ramon Bach [recopilador]. Ploma blanca : poesia oral africana. 1999
Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus
Il·lustracions: Ramiro Fernàndez Saus
12 d’octubre 2020
La poesia
Soc un miracle de la natura
ningú m'atura
Soc una bèstia
soc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
soc com d'abantes
Just arribada
ja estic prenyada
Jo soc la forma
no passis ànsia
de la substància
No em cal cap mot
sé dir-ho tot
Enric Casasses, dins,
Palafolls paraules prenyades. 2008
Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi
L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.
21 de juliol 2019
Oracle
Ho aviso, estic assegut
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.
La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.
Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.
La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.
Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018
Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte
Pròleg: Carles Duarte
dins una cambra fosca, m'envolten
rates i gripaus, moltes dades
sobre rates i gripaus, també un simi
i les dades del simi, tots han sortit
dels forats de la presa de corrent.
Que ningú no prengui mal.
La història del món és aquesta:
una vegada va córrer la sang;
ben aviat, la resta.
Ja pugen les veus del carrer
i de sota l'empredrat, m'acusen
de robatori per haver-les sentides. Però el jutge
de les bèsties impures m'absol.
La bruixa va morir a la foguera,
la humanitat morirà a l'ordinador.
Màrius Sampere. Descodificacions : obra nuclear. 2018
Edició: Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte
Pròleg: Carles Duarte
09 de març 2019
Amb tot, el llibre pensa
Amb tot, el llibre pensa, somnia, medita.
Un es creu recórrer pàgines,
creuar parèntesis,
franquejar notes
mentre són les pàgines,
els parèntesis i les notes
els que el descripten,
els que el fullegen...
La vida impensada
en una llengua inventada
a la vegada
fibra d'herba, de bèstia, d'ànima
que s'agafa per un pèl,
rabent, quan passa,
cosa simple
entre mil ratlladures i esquinços...
De Jocs de convit
Renada-Laura Portet, dins,
Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella
Un es creu recórrer pàgines,
creuar parèntesis,
franquejar notes
mentre són les pàgines,
els parèntesis i les notes
els que el descripten,
els que el fullegen...
La vida impensada
en una llengua inventada
a la vegada
fibra d'herba, de bèstia, d'ànima
que s'agafa per un pèl,
rabent, quan passa,
cosa simple
entre mil ratlladures i esquinços...
De Jocs de convit
Renada-Laura Portet, dins,
Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans, 1999
Ed.: Vinyet Panyella
20 de febrer 2018
En la pau clara de la meva estança
En la pau clara de la meva estança
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».
Has arribat amb el Lleó i el Brau!
Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.
T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!
Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.
Maria Verdaguer, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19
sovint hi neden els peixos en calma.
I jo, laboriosa, amb la roba blanca,
he confós ta absència amb ma bonança.
Has entrat, amic, alguna vegada
dins la diàfana cambra de l'aigua
obrint d'un sol cop la porta de casa:
«demà no vindré sol sinó amb l'armada».
Has arribat amb el Lleó i el Brau!
Aviat he vist els greus animals
i ells m'han vist presa del seu vapor.
Ràpida he volgut treure'm els vestits,
per tan veloç tastar el seu vent cremant
aferrada de les feres al dors.
Bèsties em duen l'esforç del desert
vers gran repòs quan arriba l'infant
per ser ell sol més que nosaltres som.
T'has quedat ara amb el Lleó i el Brau!
Restaràs, bon pare, i també el ramat s'atura;
ja sortiran del nostre blanc sens remor els peixos
a la fi acolorits amb els seus tons honestos.
Jo, com l'albada, vestiré l'amor amb cura.
Maria Verdaguer, dins,
Reduccions : revista de poesia, 2006. Núm. 86. P. 19
14 de març 2015
A certes hores...
 |
A certes hores i llocs les bèsties es reuneixen: volen estar
juntes, parlar, fer món: només existeix allò que es diu. Quan
aparegué la primera bèstia que callà? El silenci és el vestíbul
de la creació - hipertèlia de la immortalitat -: l'escriptor
s'extirpa del món a través d'un teclat de plàstic que el
reformula en píxels damunt la pantalla: el color dels seus
ulls dependrà de quina tipografia faci servir i la grandària
del seu nas serà relativa a l'espai entre línies. De la carn al
byte, de la metamorfosi a la mutació, d'Ovidi a Cronenberg
o com allò clàssic no sempre ens és rèmora.
(De Huckleberry Finn)
Martí Sales i Sariola:
Escriure és la meva manera d'aprendre, de conèixer, de pensar.
Si no escric, també penso, és clar, però pitjor.
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)