He pujat i baixat

He pujat i baixat
milers d'escales
sense escalons
ni replans:
prodigis de la música.

Antonina Canyelles. Bistecs de pantera. 2023

El replà de l'escala

Un dia l'àvia de la Miranius i la germana d'en Miquel
es troben al replà de l'escala i mantenen aquesta conversa:

Àvia             -Fa sol?

Germana      -Sol?

Àvia            -Sí, fa sol?

Germana     -Si faig solfa?

Àvia            -No, si fa sol.

Germana     -No, no fa sol.

Àvia            -Fa sol o plou?

Germana     -Re!

Àvia            -Ah! A mi, re m'hi fa.

Germana     -A mi sí. Si fa sol, re de solfa.

Roser Ros. La gent de la meva escala. 2021. P. 27

Il·lustracions de Maria Girón.

Giga

ara no vull cap elegia
vull la dansa
el gir d'aixada que obre el solc
l'aigua que avança

al ple del sol
el ball del vent amb les roselles
i al vespre el vol dels ratpenats
i les estrelles

rostolls ressecs a peu descalç
i al bosc falgueres i pinassa
hivern i estiu a tomballons
tot s'acompassa

vull la cabana al garrofer
i ruscs i llodrigueres
vull els camins i el daltabaix
de les rieres

vull els replans on fa saó
la pluja antiga
que els pericons hi vessin el record
aquesta giga



Jordi Cornudella, dins,

Nit de poetes. Festival d'Estiu de Caldes d'Estrac (Caldetes), 2009

El callat

Va ser un poeta astut
que, fins i tot duent tan males cartes,
les va saber jugar
i va escriure els poemes que va escriure.
En passar per davant d'on vivia, recordo
l'escala amb el replà que va cantar.
Sempre em commou entendre
el perquè dels poemes que mai no va compondre.
És on van començar els que jo he escrit
La poesia és una conseqüència
d'alguna cosa que no ha existit mai.
M'he mirat al mirall de Joan Vinyoli
i sé com s'ho va fer
per trobar un lloc des d'on tornar a estimar.




Joan Margarit. Des d'on tornar a estimar. 2015

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)



Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.