La meva mestra

La meva mestra, una fada,
sense vareta en cap mà.
La seua veu vellutada
té el poder d'un talismà.
Quan hi ha un gran desori
i el silenci ha de regnar,
talla en sec el rebombori:
«Tot el món mut, cal callar!»
Les seues paraules màgiques
ens calmen en un no res,
en comptar del tres al zero,
amb veu dolça, a l'inrevés.

El món al revés. 2020

Poemes de Fina Girbés

Dibuixos de César Barceló

III Premi de Poesia Infantil Fundació Caixa Cooperativa d'Algemesí

Reconstrucció

Et faré per a mi com un mos de llet
batent-me al cor del pit obert.
I encara que ja no et xucle la pell,
ni l'anell dels meus peus t'és oferta,
et convoque a cel obert
i et menge ulls, llengua i orella.
I amb tot, només et faré un cant
de sirena viatgera i dolça serpent
i sabré que et sé sense mirar-te,
i sabré que la nit farà el ple
i podré, de puntetes, allunyar-me
i refer el cant de les velles fades. 




Noèlia Díaz-Vicedo, dins,

Reduccions : revista de poesia, núm. 109, p.40

Les fades bones

Les fades bones,
que han marxat a fer nones?
Fa temps que no se'n sent parlar.
I si han fugit d'homes i dones
i s'amaguen al fons d'un volcà?
O tal vegada han anat a la lluna
en cerca de fortuna.
Què podien fer, si no?
No les contractaven
ni sortien del racó.
Tot el dia allà, que s'esperaven,
al seu castell en runes, amb la por
de quedar per sempre sense ocupació.

Per compte d'elles sortia
a buscar feina pel dia
una bruixa xicarrina,
de tarota punxeguda,
tota seca i cantelluda,
que es pelava de fred perquè
no duia gavardina.

Tan aviat com la veien tornar,
totes au, a preguntar:
«I doncs, com ha anat?
T'han fet cap encàrrec?».
«Deixeu-me, feu-vos-en càrrec,
deixeu-me respirar,
que mig m'he ofegat...».
«Però com ha anat?».
«Fatal!
Hi ha una crisi general.



(Fragment)



Gianni Rodari. Tirallongues del cel i la terra, 2014

Il.: Bruno Munari

Tr.: Pau Vidal

La fada

Una menja es diu que és fada
quan no porta gaire sal,
i una bruixa es torna fada
quan fa bé en comptes de mal.

Si no tens, bona fadrina,
sabatetes per 'nâ al ball,
la teva fada padrina
te'n farà unes de cristall.

Si una dona molt velleta
vol passâ el carrer pel mig,
porta-la de la maneta
i et farà complî un desig.

Si no et sona cap pregunta
de l'examen trimestral,
ve la fada i t'ho apunta,
i així et surt fenomenal!

I si et falla, bon poeta,
la gran inspiració,
ve la musa amb la vareta
i et fa escriure un vers rodó!



Ricard Bonmatí. L'any tirurany, 2003
Il.: Roser Rius

Esclat de llum

Esclat de llum, 
tallet de plata, 
estels al cel, 
lluna blanca
fan de la nit 
tresor i màgia. 
Sirenes d'aigua,
 follets i fades,
balleu la dansa
que el Nadal s'atansa.



Isabel Barriel

El vent

El vent aixeca la faldilla a les margarides i el
món comença a rodolar cap per avall. És evident
que les fades són totes rosses i viuen amagades a
la punta del tacte -les margarides, que ho saben,
han esclafit el riure-. Per què tanta resistència
a la felicitat? D'acord. La llum, el gir, el vol:
vet aquí els tres desitjos.




Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Albada

Les teranyines del camí
s'enjoien de rosada.
Talment un òpal sense fi
el cel del dia es bada.
Les mans lleugeres d'una fada
fan espellir pels aires la rosa del matí.

Tornen les barques, sense vent,
la vela desmaiada.
La lluna troba el seu ponent
al fons d'una clotada:
lluerna sense llum esblaïmada,
amb l'alba li han fugit els pàl·lids vels d'argent.

Madura l'or del taronjar
amb fressa d'ocellada.
-Desclou els ulls, amor, que vull sotjar
el llac de ta mirada.
Desfaci's lenta l'abraçada,
ara que la boirina lentament es desfà.-



Tomàs Garcés. Poesia completa, 1986

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen,
han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.




Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol : 1977-1979. 2006
Ed.: Mercè Otero Vidal