Ocells

Els teus ulls són ocells dins nius ombrívols.
Quan jo he tocat l'escorça de l'arbre,
s'envolaren cap a mi.

Ara em viuen a dins el cor
enfonsats pel fullatge espès del meu migdia.
Somni i oït és ara la meva vida
per als més amagats cants d'ocells.

__________________________

Vögel

Deine Augen sind Vögel in schattingen Nestern.
Als ich die Rinde des Baumes berührte,
Flogen sie auf und mir zu.

Nun wohnen sie mir im Herzen,
Tief im glühenden Laub meines Mittags.
Schlaf und Gehör ist nun mein Leben
Allen geheimsten Vogelliedern.

Christine Busta, dins,

Antologia lírica alemanya (1910-1960). 2019

Tria i traducció de Guillem Nadal

Pròleg de Roberto Mosquera

Magnètic

Aterrats per saber dir el goig,
per ser vençuts per la joia del grèvol
que neix al camall
dels éssers extingits.

Vam beure'ns el paisatge d'herba nounada?

Ara em sobra un tros d'argent
i no trobo cap obertura
on amagar-lo.

T'he escrit un mail molt llarg
on t'explico sense metàfores el que em passa.

Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Naufragi

Les ones,
bressol
    de cresta colpidora,
amaguen
    sense pietat
l'angúnia
dels crits del silenci.



Lola Casas. Blau. 2008

Il·lustracions: Carmen Queralt

Cançó de saltar a corda

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adeu amb la mà.




Maria-Mercè Marçal. Antología. 2005

Selecció, traducció, pròleg i notes de Neus Aguado i Luisa Cotoner.

Text en català i castellà.

El do de l'amistat

Aquestes tardes d'ulls brillants,

ocres i lentes com el brandy dels bons temps,

¿no et tornen un regust culpable i tendre

de quan ens governava la imminència?

No hem perdut cap gran cosa;

hem oblidat només que era molt fàcil

que la vida es girés

rient, com una noia enamorada,

i el do de l'amistat,

que ja és un vici i exigeix

la seva castedat per retenir-lo.

No hem perdut: era un preu. Ara juguem

amb les cartes que ens han marcat els anys,

però pot un instant d'una tarda,

la baralla de rojos del crepuscle

i una cançó que parla de la mar,

portar-nos més enrere: quan volíem

noblement algú que ens durés sempre,

començàvem a aprendre la mirada

que avui, amb més noblesa, ens amaguem.

Deixa'm trencar una copa de paraules

per aquest gest tan nostre i tan antic:

Salut, amic, brindem per una llàgrima

que, amagant-se, encara ens fa dir sí.

Pere Rovira, dins,

Llavina, Jordi. Les veus de l’experiència : antologia de la poesia catalana actual. 1992