Tinc vuit anys
Classe de música a cals veïns, els senyors J.
soc per primera vegada a casa seva
que fa una olor diferent a la nostra (la nostra no en fa,
així m'ho sembla). Aquí hi ha catifes arreu,
gruixudes catifes perses. Sé que ells són armenis,
però no sé què vol dir això. Els armenis tenen catifes,
en l'aire encara corre la pols portada
des de Lwów, una pols medieval.
A casa no tenim catifes ni edats mitjanes.
No sé qui som nosaltres —tal vegada uns errabunds.
De vegades penso que no hi som. Tan sols són els altres.
Hi ha una acústica fantàstica a cals veïns nostres.
Hi ha silenci en aquesta casa. A l'habitació hi ha un piano
com una au rapinyaire mandrosa, amansida, i a dins,
al bell mig, descansa la bola fosca de la música.
La senyora J. em va dir, just en acabar la primera
classe o la segona, que millor que estudiés llengües
perquè no tenia talent per a la música.
No tenia talent per a la música.
Millor que estudiés llengües.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre a casa dels altres.
La bola negra quedarà amagada en un altre lloc,
però potser hi haurà unes altres trobades, uns altres
descobriments.
Vaig tornar cap a casa amb el cap cot,
una mica trist, una mica content —a aquella casa
on no hi havia l'olor de Pèrsia, hi havia quadres d'aficionats,
aquarel·les, i pensava amb amarguesa, amb satisfacció,
que només em quedava la llengua, només les paraules,
imatges,
només el món.
De Niewidzialna ręka (Mà invisible), 2009
Traducció de Xavier Farré.
Adam Zagajewski, dins el llibre:
XXXIV Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2018
